- Quantes vegades ens pregunten ¿què et passa? i quina és la nostra sorpresa de que algú hagi vist que és veritat que alguna cosa ens està passant?
- Cóm ens enfada veure que mentre li estem parlant a un amic o familiar aquest està amb la mirada i l’atenció a un altre lloc?
- Quants diàlegs interiors tenim mentre algú estimat ens comenta alguna cosa que no ens agrada i pensem que no l’importem, o que no ens té en compte?
- Quants detalls ens perdem mentre algú ens diu coses i només estem pendents de contestar-li, o de no voler escoltar el que suposem que ens dirà?
- Quantes abraçades no hem donat ni rebut perquè teníem la creença de que això no estava bé?
- Quantes veritats hem deixat de dir per no saber com expressar-les sense fer sentir ningú culpable?
- Quants cops no ens hem tocat o acariciat amb una mà, o amb un cos, amics, o no ens hem arriscat a expressar els autèntics sentiments que tenim?
- Quantes oportunitats i temps hem perdut per tenir por a encarar alguns assumptes pendents?
- Quants amors hem desaprofitat per no dir ni escoltar “t’estimo, i t’accepto tal com ets”?
- Quants silencis acumulem en el nostre cos davant de paraules que fereixen, i de fets indesitjables?
- Quants aprenentatges i actes creatius no hem viscut per les nostres indecisions i per no reconèixer que les responsabilitats són compartides?
- Quantes coses ens hem inventat quan no hem entès el que ens diuen i no hem fet res més per entendre-ho millor?
- Quantes situacions catastròfiques ens hem imaginat que podrien succeir-nos sense tenir cap base a la realitat?
Probablement en tots aquests possibles casos hem fet el millor que sabíem o podíem en cada moment mentre creixíem i sentíem que la nostra supervivència depenia dels pares o persones de referència. En moltes ocasions han passat a formar part de les creences, regles o hàbits que contribueixen a cedir a d’altres persones el poder i la responsabilitat dels nostres actes. Així podem trobar persones que quan ens comuniquem intentem estar bé amb tothom pensant que així serem estimats; persones que ens fem constantment els llestos per sentir-nos importants; persones que obliguem als altres a obeir-nos, provocant-los por i ressentiment al temps de culpabilitzar-los i criticar-los; o persones que per cridar l’atenció contínuament fem coses incoherents i sense especial significació.
També trobem persones que hem assumit el nostre poder en les decisions i la nostra responsabilitat per connectar i comunicar-nos en les relacions amb les altres persones per assegurar la nostra necessitat de supervivència i sentir-nos importants i dignes d’estar tinguts en compte. La sinceritat i la coherència entre les paraules que diem i els nostres sentiments estan en harmonia amb les expressions i moviments facials i corporals, i amb totes les nostres actuacions. Això desperta credibilitat, confiança, claredat, benestar i predisposició a l’entesa perquè les coses funcionin millor i per construir amb els altres realitats més positives, saludables i gratificants.
És essencial que ens n’adonem de que el contacte sincer entre persones necessita del veure-hi, l’escoltar, el sentir, el pensar, el dir, el fer, el moure’ns i l’aprendre, compartits amb els altres, amb reciprocitat i sensatesa. Un bon regal per fer-nos, per gaudir-lo, i per cuidar-lo.
Enric Nin Julve, Metge Especialista en Medicina Preventiva i Salut Pública
