Hi ha moltes ocasions en les que el caminar ens ofereix l’oportunitat de prestar atenció al que estem fent, bé sols, bé acompanyats, de gaudir de les coses que formen part del nostre entorn més immediat, i també de recordar i reflexionar aprofitant moments de silenci. La 8a Caminada popular des d’Arnes fins a Horta de Sant Joan organitzada per l’Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre (IDECE) celebrada el passat 24 d’octubre em va regalar l’avinentesa de viure-ho així, i de contar-ho avui aquí.
Anar d’excursió a peu; compartir una jornada matinal amb 250 persones; fer-ho en un dels paratges més bonics del Massís dels Ports; comptar amb una excel·lent organització i amb uns serveis d’avituallament exquisits; i fer-ho en un magnífic i assolellat dia ens va permetre veure’ns, passejar, parlar, menjar, fer exercici físic, gaudir de la natura, fer nous contactes, coneixences i alguns bons riures, i finalment tenir una sensació agradable per agrair-ho i per desitjar repetir una experiència col·lectiva com aquesta.
L’inici de la caminada va ser a Arnes, després de la trobada de tots els participants i del primer tast d’esmorzar, seguint el camí al Mas Nou en direcció als Estrets d’Arnes. Coincidí amb l’esclat de llum del dia, amb la silueta dels Ports a l’horitzó, i en una senda ampla i plana entre vinyes, ametllers i oliveres on els sons més freqüents eren les salutacions i expressions amigables, pròpies de les retrobades, entre persones conegudes, i els rítmics impactes a terra dels bastons d’alguns dels nombrosos practicants de marxa nòrdica.
Sol i en silenci, en aquest recorregut cap els Estrets, vaig sentir-me molt ben acompanyat d’alguns dels records del estius de la meva adolescència a Arnes: les oliveres centenàries i els ametllers longeus; els sons dels grills i les cigales; els terrenys on el meu avi i el meu tiet van fer tota la vida de pastors de corders i ovelles; les incomptables vegades que amb el pare, germà i cosins germans havíem anat a pescar al riu Algars i al riu dels Estrets; els barbs i les madrilles que enfilàvem per les agalles a un jonc, de tornada a casa; el sabor dels tomàquets, o del raïm, que preníem fent camí; el menjar preparat i l’estima amb que ens esperaven la mare, l’àvia o la tieta; les diversions i els entreteniments amb els cosins i amics del poble, remullant-nos als tolls, jugant a futbol al mig de la carretera de sortida cap al pont de Valderrobres, anant a refrescar-nos amb l’aigua a les fonts, explicant-nos, de dia o de nit, històries de riure o de por, o esperant l’hora del ball a festes per seduir-nos.
Travessant el congost dels Estrets la meva mirada i tots els meus sentits, salvant de no ensopegar o relliscar, estaven posats en les majestuoses parets de roca del Massís; en l’escletxa que em deixava veure el cel i l’entrada de la llum; en els tolls i les basses amb l’aigua que els hi donen vida; en els fascinants colors i olors del romaní i, sobretot ara, del cepell (bruc d’hivern). I tot i no veure’ls aquesta vegada, tenia la imatge de les cabres salvatges que sempre havia presenciat, dels voltors cercant carronyes, i de manera singular la imatge, no oblidada mai, de l’única vegada que he vist, i de molt a prop, un fardatxo, el llangardaix més gran i que més m’ha impressionat a la meva vida. Quan el recordo, encara avui m’estremeixo.
Arribats als estrets de Lliberós vam fer, entre pins, matollars, bolets, i marges d’antigues feixes, la única pujada significativa de l’excursió, al Coll de la Valera, fins a l’aparcament de Lliberós, on vam fruir del penúltim avituallament i uns moments plaents abans d’emprendre el darrer tram de camí, en direcció a Horta de Sant Joan, fins al Mirador del Salt de Ferrassó en presència de les Roques de Benet, la Serra d’en Cardona, i del Barranc dels Cubars on l’any 2009 van perdre la vida 5 bombers en les tasques d’extinció d’un incendi intencionat. De lluny, vam observar la progressiva regeneració dels bosc i de l’ecosistema gràcies a la resiliència ecològica i a les accions per a la seva reconstrucció i preservació.
Així, amb la sensació d’haver viscut, personal i col·lectivament, una jornada excepcional i molt agradable, l’hora dels adéus va estar plena de bones paraules, desitjos i agraïments.
Enric Nin Julve, Metge Especialista en Medicina Preventiva i Salut Pública
