Ara com ara, en plena tempesta per la pandèmia de la Covid-19, no hi ha dubte que el nostre món, per a nosaltres i per a tothom, aquí i arreu, no serà el mateix, ni a curt ni a llarg termini. Sobreviure, amb més o menys pèrdues personals, familiars, socials o econòmiques, és l’objectiu més immediat i més important per afrontar la nostra existència amb els recursos i capacitats disponibles.
La població i el sistema sanitari del nostre territori havia patit ja altres epidèmies (grip el 1918-1919, tifus, còlera, verola, xarampió, etc.) i no esperàvem ni estàvem preparats per preveure, ni per respondre oportunament i adequadament a una situació molt crítica per a persones grans i malalts crònics o fràgils; per a professionals (sanitaris, no sanitaris i de suport) dels serveis de salut, sociosanitaris, residencials i d’atenció social; per a persones amb condicions de vida, treball, habitatge, salut o econòmica desafavorida o inestable; i per a membres de diferents entitats, empreses i organitzacions amb activitats afectades i que no poden ser ateses amb continuïtat i seguretat.
Els fets, els sentiments i les experiències que estem vivint nosaltres, els nostres familiars, amics, companys o coneguts, i moltes de les que ens mostren els mitjans audiovisuals, ens aproximen a les dimensions reals d’aquest immens puzle conformat per múltiples dificultats, patiments i inseguretats de ciutadans d’arreu i també per innombrables actes de servei, entrega, generositat i solidaritat humanes.
En aquest context participem i som testimonis d’una allau d’informacions, quasi mai desinteressades, procedents de molt diverses fonts i mitjans al voltant dels precedents, l’actualitat i l’endemà d’aquesta immensurable crisi sanitària, econòmica i social. Hi trobem moltes informacions enganyoses, parcials, especulatives, sense evidència científica o estudis contrastats, o calumnioses sobre els orígens, l’extensió, el diagnòstic, el tractament o les prediccions i les conseqüències de la pandèmia, i també sobre els responsables competencials de prendre decisions a cada moment.
Els protagonistes públics d’aquestes “informacions” sovint pertanyen, entre d’altres, al món polític i de l’administració pública, a diversos sectors d’interès econòmic o social, i al món científic o acadèmic. M’adono de la seva poca autocrítica sobre les mateixes insuficiències, imprevisions, incompetències o irresponsabilitats; de l’autodefensa de plantejaments bé locals, bé generals; i de l’empeny en guanyar el relat, l’opinió o la imatge pública. No he percebut debats públics sobre l’impacte concret i real de la disminució de recursos públics destinats a salut i a ensenyament els darrers onze anys; ni tampoc sobre qui tenia i segueix tenint les competències i la gestió concreta sobre el sistema sanitari català i el món de les residències sociosanitàries i de gent gran de Catalunya.
Compartim poca informació concreta del que aquests dies està succeint als nostres centres assistencials, amb els nostres professionals de la salut o amb les necessitats sanitàries de la població més enllà de l’atenció específica a la Covid-19. Alguns exemples d’expressions autocrítiques dels nostres professionals ens poden ajudar a millorar el què i el com ho hem fet:
– “Perquè no tenim els equips de protecció individual que necessitem ara?”
– “Perquè cada dia em canvien les instruccions?”
– “Em sembla molt encertada la decisió de coordinar i reorganitzar els professionals, serveis i centres de tot el territori per atendre les necessitats materno-infantils o de traumatologia de tota la població”
Alguns ciutadans, assegurats i beneficiaris de CatSalut, de MUFACE i d’altres mutualitats es pregunten:
– “Qui, quan, on i com em podran atendre per fer-me aquesta visita, prova o tractament que tenia pendent per aquest procés que segueixo patint?”
– “Quan em cridaran per fer la meva intervenció quirúrgica pendent en llista d’espera?”
Està bé avui atendre prioritàriament la situació crítica i aguda de les persones, professionals, centres i entitats afectades directament per la pandèmia. Seria també bo aprofitar l’ocasió per repensar de veritat que no es tracta només de seguir administrant els recursos sanitaris, sociosanitaris i residencials del vell món del territori com els darrers anys.
Deixo obertes velles preguntes pendents des de la meva darrera etapa professional a la Clínica Terres de l’Ebre i al Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública de Catalunya (SISCAT):
– “Quin model organitzatiu i de funcionament dels serveis assistencials al territori serà possible i viable per atendre les necessitats hospitalàries? I les de l’atenció primària de salut?”
– “Com avançarem en la reorganització i possible integració o coordinació de serveis de diferents xarxes sanitàries i socials sense duplicar recursos en aquest llarg període proper en què hi haurà limitació de recursos a l’administració pública, sense repetir les retallades de serveis dels darrers anys?”
– “Com aconseguirem atraure i retenir al territori alguns professionals d’algunes especialitats necessàries i poc disponibles perquè vinguin a treballar de manera continuada?”
– “Serà millor construir alguns nous i cars equipaments, o repensar espais i serveis per aprofitar, ampliar o renovar equipaments en centres existents?”
– “Hem d’esperar i confiar en les propostes, resultats i compliment de promeses de les properes campanyes electorals per avançar?”
Enric Nin Julve
Metge. Director gerent de la Clínica Terres de l’Ebre (2007-2018)
