L’agricultura, com la resta d’activitats econòmiques, genera emissions de gasos d’efecte hivernacle. A Catalunya, el volum d’emissions d’aquest sector se situa per darrere de l’energètic, el transport i la indústria. Al mateix temps, és una víctima del canvi climàtic, perquè pateix les conseqüències de fenòmens meteorològics com les sequeres, les inundacions o les glaçades, que cada cop seran més extrems i més freqüents. Ara bé, el que sovint no s’explica és que l’agricultura pot tenir un paper crucial per mitigar l’escalfament planetari gràcies a la capacitat del sòl i dels cultius de fixar i absorbir carboni.
Les plantes absorbeixen contínuament el diòxid de carboni generat per l’activitat humana a través de la fotosíntesi i, com a resultat, se’n produeix biomassa; quan moren i es descomponen, els organismes vius del sòl com els bacteris, els fongs o els cucs de terra, entre d’altres, les transformen en matèria orgànica, un material ric en carboni que retén l’aigua i nutrients com el fòsfor i el nitrogen en el sòl. S’estima que els sòls agrícoles catalans, que ocupen el 33% del territori, contenen tant carboni com el que Catalunya emet en 4 anys. És una quantitat significativa que encara podria ser més alta si s’implantessin estratègies de fixació de carboni i mitigació de gasos d’efecte hivernacle en les pràctiques agrícoles.
Tal com apunta la iniciativa “4 per 1000”, llançada per França a la COP15, si el carboni orgànic dels sòls agrícoles i forestals de tot el món augmentés en un 0,4% a l’any (o, el que és el mateix, en un 4‰), ja seria més quantitat que l’increment anual de les emissions de CO2. En aquesta línia, l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA), adscrit al Departament d’Acció climàtica, Alimentació i Agenda Rural (DACC) de la Generalitat de Catalunya, coordina i lidera diversos projectes per determinar quins tipus de conreu i quines pràctiques agràries permeten segrestar més carboni en el sòl i en les estructures llenyoses dels cultius arboris.
«Tots els cultius absorbeixen carboni durant el dia a través de la fotosíntesi; a la nit, però, n’alliberen només una part», explica Robert Savé, investigador emèrit del programa de Fructicultura de l’IRTA i un dels autors del Mapa de les reserves de carboni orgànic als sòls agrícoles de Catalunya. «Els cultius llenyosos, com la vinya o l’olivera, són els que més n’emmagatzemen perquè tenen una vida més llarga en comparació als cultius herbacis, com els cereals. Per exemple, es calcula que l’olivera captura tres vegades més carboni que un bosc de pi blanc», indica Savé. L’expert de l’IRTA apunta que també hi ha diferències segons els tipus de sòls: els de secà són els que acumulen més quantitat de carboni en comparació amb els sòls humits o de regadiu, en què l’aigua afavoreix l’activitat dels microorganismes i, per tant, la descomposició de la matèria orgànica, una part del qual es transforma en diòxid de carboni que s’allibera a l’atmosfera.
Les millors pràctiques, recollides en una guia
El poder d’absorció i segrest de carboni dels sòls i els cultius es veu amplificat en funció del maneig i la gestió d’aquests. La Guía de buenas prácticas agrarias CARBOCERT, en la redacció de la qual va participar l’IRTA, recopila les millors pràctiques disponibles per quantificar i millorar el segrest de carboni en sòls agrícoles i estructures llenyoses dels sis cultius més representatius de l’Estat espanyol: olivera, ametller, blat, cítrics, vinya i arròs. Entre les pràctiques que s’hi recullen i que afavoreixen el segrest del carboni hi ha, per exemple, incorporar les restes de poda o del cultiu al sòl, o bé llaurar el mínim o, fins i tot, no llaurar. Així, tal com recull la guia, s’estima que incorporar restes de poda pot incrementar en un 60% el contingut de carboni orgànic en les capes superficials del sòl.
«Aquestes pràctiques fan, per una banda, que part del carboni sintetitzat durant el cultiu es reincorpori a l’agrosistema i, per una altra, alenteixen la descomposició de la matèria orgànica, la qual cosa evita el retorn del carboni a l’atmosfera», explica la investigadora del programa Aigües marines i continentals de l’IRTA Maite Martínez-Eixarch, una de les autores de la guia.
En la lluita contra el canvi climàtic, és indispensable la implicació del sector i, en aquest sentit, un dels capdavanters és el vitivinícola. L’Institut té en marxa diverses iniciatives amb empreses vitivinícoles, a les quals proporciona assessorament a l’hora de prendre decisions perquè puguin treure el màxim rendiment a la humitat del sòl. També compta amb anys d’experiència en projectes sobre vinya i canvi climàtic. N’és una bona mostra el projecte VITIMPACT: Contribució a l’avaluació ambiental de la viticultura, desenvolupat amb la Universitat de Lleida (UdL), que «ha proporcionat informació d’utilitat en l’avenç del coneixement respecte a la influència del sòl, la disponibilitat hídrica, la fertilització i la biodiversitat de la microbiota del sòl en les emissions directes de gas d’efecte hivernacle en el conreu de la vinya en condicions de secà mediterrani», explica Felicidad de Herralde, investigadora del programa de Fructicultura de l’IRTA i una de les autores del projecte.
Més carboni, més fertilitat
L’increment de la capacitat de fixació de carboni per part dels sòls fa que aquests siguin més fèrtils i resilients i, per tant, més productius, un fet que contribueix a abastir aliments en un món en creixement exponencial: s’espera que pel 2050 hi hagi al planeta 10.000 milions de persones i que la demanda d’aliments augmenti fins a un 60%. Això, en unes condicions ambientals que, segons el Primer Informe del Canvi Climàtic en el Mediterrani (MAR1) de la xarxa d’Experts de la Mediterrània en Clima i Canvi Ambiental (MedECC), reduiran la productivitat agrícola en un 17% de mitjana en tota la zona mediterrània. El proveïment d’aliments de qualitat, segurs i assequibles és, juntament amb la mitigació de l’escalfament global, l’altre gran repte de l’agricultura. Els Objectius de Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides inclouen aquests reptes en els ODS 2 (Fam zero) i 13 (Acció pel clima), que remarquen que els sòls agrícoles són uns aliats per a la seguretat alimentària i per fer front al canvi climàtic.
Redacció
