Miquel Navarro Palos és un atleta català, corredor de marató, que va ser el millor atleta espanyol als Jocs Olímpics de Roma de 1960. Retirat per una lesió va ser entrenador d’atletisme i fundador del Cornellà Atlètic i de l’Esplugues Atlètic. Va ser el meu entrenador quan tenia 14 anys i vaig participar amb l’equip infantil del Cornellà Atlètic a diverses curses de camp a través “cross” abans de retirar-me de la seva pràctica al patir una febre reumàtica de la qual encara recordo els dolors dels meus genolls i els que em duraven una setmana provocats per les viscoses injeccions intramusculars de penicil·lina.
Abans dels Jocs Olímpics de Munic 1972, Mariano Haro era el corredor de llargues distàncies més important d’Espanya i la meva gran il·lusió per veure’l córrer a la final dels 10.000 metres a Munic va ser determinant per fer-ho efectiu després de travessar el dia 3 de setembre els controls d’entrada a l’Estadi Olímpic presentant la meva targeta d’identificació amb el codi “PZ” (PresseZentrum) i dient amb convicció i amabilitat l’expressió màgica “Press” (Premsa). Per a mi era com dir “Abracadabra”.
Assegut sota l’espectacular carpa de l’Estadi, a pocs metres de la llotja d’autoritats, rodejat de periodistes i locutors de radiotelevisió veia les imatges de la final d’atletisme dels 10.000 metres en viu i en directe: Impressionant !!!. Els millors migfondistes donant voltes a la pista ovalada sense perdre contacte entre ells a la capçalera de la cursa esperant aprofitar alguna oportunitat d’acord amb el seu estat físic i a la seva estratègia. Mariano Haro, Viren, Puttemans i Yifter entre ells. A meitat de la cursa, Lasse Viren, medallista a Mèxic a 1968 i favorit per guanyar aquí, cau. Increïblement s’aixeca i torna a contactar amb el grup davanter. A poques voltes del final Mariano Haro s’escapa durant uns centenars de metres, em poso dret, els meus ulls brillen, els meus braços s’aixequen i tanco fort els punys, la meva veu esclata: molt bé, molt bé !!!. Noto la taquicàrdia del meu cor. No tarda en ser atrapat per 3 dels seus rivals. S’esforça per seguir-los. No pot fer-ho durant la darrera volta i mitja final. La meva cara s’entristeix, la meva boca es tanca i bufa, els meus braços baixen i les mans s’obren, els cos es contrau i m’assec. A veure, a veure si pot una mica més i al final pot arribar en aquest quart lloc !!! Així ho fa, a distància del vencedor, Lasse Viren, i de Puttemans i Yifter. Quina llàstima !!! Als pocs segons torno a parlar sol: ho ha fet prou bé, ho ha intentat fins al final, ha batut la seva marca, ha arribat als seus límits donant el millor. Molt bé Mariano, molt bé !!! Quina alegria !!! La meva mirada plorosa el segueix, el meu cos es destensa, la respiració profunda s’alenteix. Miro al terra. Tanco els ulls. Quina sort veure-ho !!!
M’agrada molt el bàsquet. Admirava l’equip de la nostra selecció. De juvenil vaig practicar aquest esport d’equip, i viure molt bones experiències amb el Sant Just Desvern, i a Esplugues amb el Rocador i el Braun. Per a mi va ser inevitable anar a veure els nostres seleccionats a Munic. Vaig escollir un partit de la fase classificatòria, i el dia 2 de setembre em vaig “colar”, pronunciant la mateixa “Abracadabra” que a l’Estadi, a la tribuna de premsa del magnífic pavelló poliesportiu “OlympiaHalle”. A la pista l’equip dels Estats Units i el d’Espanya amb Brabender, Buscató, Cabrera, Corbalán, Estrada, Iradier, Luyck, Margall, Ramos, Rullán, Sagi-Vela i Santillana, amb Antonio Diaz-Miguel d’entrenador. Mai els havia vist en directe. I tampoc a l’equip nord-americà, fins llavors imbatut a totes les anteriors Olimpíades.
Comença el partit amb 2 temps de 20 minuts de joc efectiu. Estic molt emocionat. Ho estan també els locutors i periodistes espanyols asseguts vora meu. Tota la primera part, de manera superba, els dos equips estan molt igualats. Final del primer temps: Espanya 30 – EUA 31. La imaginació, l’esperança i l’alegria de guanyar el partit i fer una passa necessària per a la classificació ens dura pocs, i intensos, minuts. La segona part ens desinfla, i ens col·loca a lloc, a tots els que esperàvem un final feliç per als nostres. Vam perdre amb molta diferència de punts: Espanya 56 – EUA 72, i també de qualitat, joc i encerts en el segon temps. Cap miracle per a un equip que s’estava conformant i que anys després ens tornaria a il·lusionar. Vam quedar al lloc onzè.
Si algun atleta representava abans dels Jocs de Munic 1972 la imatge d’un guanyador-guanyador aquest era el nedador nord-americà Mark Spitz. Hi anava després de guanyar 2 medalles d’or, 1 de plata i 1 de bronze als Jocs Olímpics de Mèxic 1968, i de batre 23 rècords mundials. Atleta ben segur de sí mateix, obsessionat per l’èxit i bastant arrogant, tenia 22 anys, un físic harmoniós, un elegant bigoti i una cara captivadora. Tothom esperava que ell s’emportés totes les medalles d’or possibles en les diverses proves individuals i per equips en les que tenia previst participar. Així va ser. Es va classificar, guanyar 7 medalles d’or i batre 7 rècords mundials en les 7 finals en que va nedar. Tothom el volia veure i el volia fotografiar. Jo no volia ser menys i així és que vaig utilitzar la meva targeta talismà per accedir i asseure amb els periodistes i professionals dels medis de comunicació el dia 29 d’agost en que el prodigiós Mark Spitz va nedar i aconseguir la medalla d’or i el rècord mundial dels 200 metres lliures.
La piscina olímpica “SchwimmHalle” totalment plena d’espectadors. Una visibilitat perfecta: la carpa, la llum, el color de l’aigua, els atletes, el jutges, els innovadors taulers electrònics de cronometratge, els podis amb els medallistes, i centenars de càmeres fotogràfiques il·lustrant els moviments, les indumentàries, les emocions, els èxits i els desencisos dels participants i del públic. Per a mi va ser una jornada especial, però amb poques emocions personals. Els periodistes només van poder recollir fotografies a distància de Mark Spitz, molt custodiat arreu pels serveis de seguretat. El dia 4 de setembre va pujar al seu darrer pòdium. El matí del dia 5 feia una fugaç roda de premsa per expressar que “havia aconseguit la perfecció” i immediatament va volar en un avió privat als EUA per presentar la seva, i única, imatge publicada amb els 7 ors aconseguits als Jocs, i amb l’impecable nou banyador del seu patrocinador. Al mateix temps succeïen els tràgics esdeveniments de Munic 1972…
Aquestes 3 experiències les vaig viure personalment. N’hi ha d’altres, que recordo menys, procedents de converses amb companys i periodistes amb els quals comentàvem el desenvolupament de les diverses competicions dels Jocs. Recordo, i m’agradaria reconèixer de manera especial, la major presència als Jocs Olímpics de Munic 1972 d’atletes i equips femenins, i la qualitat, els resultats, i la innovació que van oferir moltes d’elles, entre les quals van destacar algunes de molt joves: Ulrike Meyfarth, medalla d’or en salt d’alçada i nou rècord mundial amb 16 anys, saltant d’esquena al llistó, a l’estil fosbury; Olga Kórbut, gimnasta soviètica de Bielorússia amb 17 anys, medalla d’or en exercicis a terra, barra d’equilibris i rutines per equips; i la nedadora australiana Shane Gould que amb 15 anys va aconseguir 3 medalles d’or, 1 de plata i 1 de bronze.
Pierre de Coubertin, president del Comitè Olímpic Internacional, en el seu discurs inaugural dels Jocs Olímpics Moderns de Paris a 1900 va dir que “L’important no es guanyar, sinó participar”. Molts anys després, Arnold, el pare de Mark Spitz li repetia cada dia al seu fill: “Recorda sempre. L’important no es nedar, sinó guanyar”.
A l’OlympiaHalle també es va viure el final del partit més polèmic i comentat de la història de l’esport. Amb ell finalitzaré els meus rècords dels Jocs Olímpics de Munic 1972, 49 anys després…
Enric Nin Julve, Metge Especialista en Medicina Preventiva i Salut Pública
