Neus i Víctor acabaran aquestes setmanes vinents el curs d’una manera gens ordinària. Juntament amb tot el conjunt de nens, joves i adolescents hauran fet l’esforç d’adaptar-se a metodologies que no corresponen a una formació. Ha estat un intent de recrear una falsa presencialitat que el professorat ha dissenyat en temps rècord i que ha esgotat a tot el planter de persones que es dediquen a fer de l’educació quelcom interessant.
Esgotats, per descomptat, també estan aquelles persones sanitàries que dediquen indirectament o directament la seva jornada laboral a millorar la nostra qualitat de vida. Cansats i satisfets també està el món agrari que ara ja ha recollit i esllemenat els mars d’oliveres. La pagesia que en poques setmanes haurà passat hores extres arranjant la terra baixaran la seva activitat perquè l’arròs sembrat o plantat creixi amb el sol de l’estiu i l’aigua del regadiu. Algunes de les famílies que viuen de la mar hauran de passar el temps de veda i aprofitaran a passar més temps amb la família; i molts, a socialitzar amb els veïns.
Tot això solia coincidir amb algunes de les Festes Majors dels pobles que sumat al bon temps que ens prepara l’estiu propiciava a tot el poble a sortir a la fresca a parlar després de sopar. I aprofitant que la mare i el pare es distreuen a la fresca, la joventut aprofitaria per a anar a festejar ajudats de la penombra d’una nit d’estiu. De manera espontània a l’estiu qui més qui menys, amb l’augment d’hores de sol canvia els seus hàbits i li dedica més temps al lleure en comunitat. Sempre ha estat així fins i tot des de quan no existien els diumenges. O sigui, d’ençà que no s’havia establert el dret al descans dominical amb tot allò que deriva de la industrialització o del capitalisme.
Tot això del cap de setmana es reduïa a les hores d’anar a missa i poder escoltar missa, un cant coral i si tenies sort al poble, alguna melodia a l’orgue. Quan arribava la Candelera, el Corpus, o qualsevol festa major la festa se centraria en una desfilada a manera de processó que sovint tenia la visita d’alguna banda militar d’algun regiment amb més o menys destresa.
Abans que els nostres avis, el ball només estava reservat a l’alta societat que tenien un gust refinat après a les corts europees. Fins que societats, entitats, montepíos i altres agrupacions d’ascendència gremial van celebrar algun ball de societat, sovint amb mitjans mecànics i esporàdicament amb un conjunt. Els balls comencen a obrir-se a una societat que cada dia guanya en qualitat de vida. Fins que arriba una crisi i ho arrasa tot.
Qualsevol crisi econòmica, o guerra o fenomen víric pot arribar a carregar-se la capacitat i el desig del poble a reunir-se en societat. És el moment en què els poders fàctics aprofiten per a apropiar-se mèrits. Com va passar en la postguerra en què les administracions s’apoderen dels balls públics i els erigeixen com a propis. Les entitats no estan en el seu millor moment i els ajuntaments agafen el control fins al punt de controlar el nombre de balls permesos en una vetllada. Pregunteu als avis.
Des de llavors han estat els ajuntaments qui han adquirit la responsabilitat i la càrrega econòmica d’organitzar les Festes Majors i distribuir-les en el programa oficial fent i desfent. Canviant horaris segons preferències amb la voluntat primera de fer divertir-se al poble i amb una voluntat a llarg termini d’aconseguir vots. Avançant-les algun dia i fent-les més llargues o més curtes. Decidint quina és la setmana que hem de fer vacances sigui l’activitat que féssim per guanyar-mos el pa.
Aquests darrers dies s’ha anat fent públic que la majoria d’ajuntaments han suspès les Festes Majors. I revisem el procés i veiem que una cosa que pertany al poble, que coincidia amb dates religioses i que va ser augmentat per societats i “montepios” fou adquirit per l’administració que amb més poder va extingir les iniciatives populars. El relleu de les discoteques també l’han extingit en les darreres dècades amb la disco mòbil. I ara que ja ho tenen en propietat i ja estem esgotats, passant el dol més important de la nostra vida enmig d’una crisi sanitària proposen suspendre les Festes Majors. La notícia és aquesta. Se suspenen les Festes Majors. El dol augmenta i és “tremendo“. I ara no volem deixar de seguir aquells ajuntaments que ja han dit que reactivaran d’alguna manera aquesta experiència comunitària.
Haurem de tornar a començar i aprofitar el retorn que ens ofereixen aquests últims. Ningú està disposat a renunciar a un estiu que entra en força unes setmanes abans. Tornarem a sortir a la fresca amb les cadires, a la terrassa o al carrer. I un dia d’estiu farem un sopar amb els veïns i potser acabarem cantant o baixarem l’instrument al carrer. A Sant Joan si no fem foguerades encendrem la llar o la barbacoa però dipositarem en aquell foc tot el dolent i en demanarem tot el bo. Demanarem refrescar-mos a la piscina o a la platja, per què al riu ja no fan ni cucanyes ni andròmines.
La joventut sortirà a festejar de nit i si no fan ball, se l’inventaran amb un cotxe i una nevera plena d’alcohol barato. El veïnat, establert en associació o no, amb l’ajuda de l’ens local o no, programarà trobades, els gremis faran sopar i més d’un ballarà. I els devots no deixaran d’encomanar-se a la patrona el dia assenyalat. Recuperarem des del poble la Festa Major que ells ens han volgut negar. Perquè la Festa Major és un dret nostre al que no volem renunciar. Això ens beneficiarà com a comunitat. Aprofitem l’oportunitat perquè ens la mereixem.
Jaume Vidal Arasa, gestor cultural
