La primera administració de l’estat que té el ciutadà de Catalunya són els Ajuntaments; per tant, si aquests prenen decisions errònies i els Alcaldes ho signen, els primers a rebre les conseqüències són els ciutadans que pateixen els danys col·laterals d’aquestes decisions. Al Montsià s’han pres diverses decisions errònies; a Santa Bàrbara, Biosansa Cat Sud o la planta de compostatge; també a la Galera on hi ha la planta de Biogàs. Aquestes empreses provoquen una contaminació odorífica i atmosfèrica que va totalment en contra de la constitució. L’eina per controlar-la la tenen a l’abast els Alcaldes. La Llei de règim Local del 22/1983 del 21 de novembre diu que els nivells màxims de contaminants són infraccions molt greus; alliberar-los a l’atmosfera superant els nivells permesos origina perjudicis al benestar i la salut dels ciutadans.
La fiscalització que s’ha de fer tant a Santa Bàrbara com a la Galera només depèn que els seus Alcaldes vulguin aplicar la llei de Règim Local. Els valors d’emissió d’olors dels COV (Contaminants Orgànics Volàtils)s’expressen en UOE/m3 (Unitats d’Olors Europees per m3) i en zona sensible, és a dir en els carrers de la població, els valors d’immissió superior a 15 UOE/m3 estan fora dels paràmetres establerts, per tant, sancionables. De la mateixa manera que l’H₂O sulfur d’hidrogen, del qual el límit admissible que no s’ha de superar és de 5 ppm, ( partícules per milió) Òxids de nitrogen 150 ug/nm3, Monòxid de Carboni 700 ug/nm3, PST 150 ug/nm3 i els nivells d’immissió de COV (Contaminants Orgànics Volàtils) 15 ug/m3 totes elles competència exclusiva municipal. D’aquesta manera, les olors que arriben de l’empresa Biogàs la Galera a Santa Bàrbara i diferents municipis del Montsià podrien haver-se resolt si l’Ajuntament de la Galera hagués aplicat la Llei. Si les partícules PM 2,5 superen el límit de 50 ug/m3 provoca greus problemes de salut i mortalitat prematura; les empreses de valorització de Sansa marquen PM10 40 ug/Nm3, tots ells segons criteris establerts en els RD 1073 i Directiva 107. Ara amb les estacions de contaminació ECA que s’han instal·lat es pot fer el seguiment d’aquests agents contaminants tan atmosfèrics com odorifics; en el cas de Santa Bàrbara quan les pantalles de l’Ajuntament estan en funcionament perquè hi ha dies que no van. Tots aquests paràmetres són estàndards; això vol dir que estan mesurats a unes hores, llocs i dies concrets. Si aquestes es canvien els mesuraments paramètrics varien, cal que tots els paràmetres estiguin posats a la ECA perquè si no és així no es poden mesurar.
És ben curiós que l’empresa ENCE, qui volia construir la planta de Biometàgas a Camarles i que va haver de desistir per la gran pressió ciutadana, amb una feina impecable de les organitzacions Mediambientals de Camarles i comarca, que estaven totalment en contra d’aquestes activitats, ara hagi comprat la planta de la Galera. Estan expandint el negoci verd tant a Catalunya com a la resta del país i comprant la planta biometàgas la Galera fent-hi unes inversions i d’adaptació als seus estàndards mediambientals, que ja tenen en marxa a les plantes de cel·lulosa, poden començar a treballar. Segons l’empresa eliminaran tota classe de contaminació odorífica; estarem pendents de l’afirmació. Aquesta instal·lació té 5 hectàrees i està dissenyada per produir un màxim de 50GW de Biometà a l’any valorant 170 Ton de residus diaris.
Quan es va fer la planta, l’enginyer al capdavant d’aquesta deia que el procés de fermentació anaeròbic sense presència d’oxigen amb bacteris pasteuritzats i altes temperatures a l’interior del digestor amb els residus de la indústria alimentària o orgànics emeten gasos com el metà i CO₂ de cicle curt; un gas que està a l’atmosfera i no té origen fòssil; per tant, només es poden produir olors durant la descàrrega dels camions. L’escenari que va dibuixar aquest tècnic era eficient segurament, però en el camí de la gestió es perden carros i carretes, vull dir que hi pot haver una bona planificació que sense una bona gestió no funciona. Les ganes d’ENCE d’establir-se al territori i una bona oferta econòmica van fer que l’empresa de Biometàgas la Galera Societat Limitada fes la venda de la planta estalviant-se la forta inversió que havia de fer per aturar la contaminació odorífica. Fa uns mesos, se’ns va convidar amb el company Joaquim d’Amevesaba a veure la planta; el recorregut va ser molt pedagògic: els digestors, les basses, els dipòsits per recollir residus i l’oficina des d’on es porta tota la planta; cal esmentar que només són tres treballadors. Quan vàrem acabar vam traslladar quatre o cinc preguntes referents a la contaminació al gerent que ens va fer de guia i no ens les va contestar; ens va dir que no les sabia i que parlaria amb els tècnics de l’empresa i ens ho faria arribar per correu; un correu que es va perdre pel camí, perquè mai ha arribat.
El que si ens va dir és que muntaven unes torres per uns nous filtres i que volien temps per instal·lar-los; un cop muntats haurien acabat el problema de la contaminació odorífica. Essent fidel a l’opacitat d’aquestes indústries no ens va contestar a les preguntes importants i el temps que ens va demanar era segurament perquè ja estaven negociant amb ENCE; va dir que tot estava bé i no era cert perquè ENCE vol adequar les necessitats mediambientals de la planta per no tenir cap impacte odorífica, contradient al gerent. Aquest tipus d’indústries tenen una opacitat majúscula i, veient com treballen, tenen més coses per amagar que per ensenyar; el que sí que tenen és molta contaminació per escampar pel territori tant odorífica com atmosfèrica. La prova la tenim al territori amb olors que sobrepassen els límits establerts; el gerent que ens va convidar a la planta poques veritats ens va dir. Els actuals operadors no s’hi volien gastar més diners i amb la pressió feta per Amevesaba i altres entitats juntament amb les inversions que s’havien de fer varen optar per vendre; el capital no vol que se li posin pals a les rodes, es troben molt incòmodes i pressionats i, segurament, per guardar dedicació a altres inversions que tenen al territori, ja que són accionistes de la Planta la cooperativa la Galera o l’abocador del Mas de Barberans que depèn del COPATE que vol fer una planta de biogàs a l’abocador del Mas de Barberans, entre d’altres. Des dels Ajuntaments cal fer una bona fiscalització d’aquests tipus d’indústries; tot i que són necessàries per al territori no en cal una massificació. Només hi ha d’haver les necessàries per valorar els residus que es generin a la comarca i tenir la sostenibilitat de Km0 que la Generalitat incompleix sempre tan generosament a favor de les indústries i en detriment dels ciutadans.
Pensem-hi.
Joan Cunill, tècnic superior mediambiental