Ara fa un parell de mesos llegia un article que feia referència a la matança de la Cava. Uns fets tràgics ocorreguts durant les guerres carlistes pel nostre territori, concretament, al municipi actual de Deltebre, a les ribes de la desembocadura del riu Ebre.
Els fets en qüestió fan referència a l’enfrontament entre natius que habitaven la desembocadura del riu Ebre. Aquests eren lleials al règim liberal, i un escamot de carlistes. El resultat d’aquell enfrontament bèl·lic va ser la mort d’una vintena de pobladors riberencs a mans de les forces carlistes. La veritat que aquells natius poca cosa podien fer davant d’un grup armat amb coneixement de tàctiques militars. La matança de la Cava tenia un final lúgubre i tràgic i així consta al cens de l’església de St. Miquel de la Cava, en què arribà a comptabilitzar una vintena veïns morts d’aquell enfrontament.
La realitat és que durant el segle XIX les comarques ebrenques estaven farcides de capitosts carlistes fent lluir els seus trabucs i fent corre la pólvora per més d’un poble del nostre territori. En poques paraules els Cucala, Vallès, Cabrera, Agramunt i Diez sembraven el terror per aquestes terres banyades pel riu Ebre sense compassió per uns ideals caducs i desfasats, pensant que amb les seves batalles i amb la seva sang canviarien el món. Un món que mai més tornaria.
Segurament i amb tota probabilitat les guerres carlistes dels s. XIX foren un bon caldo de cultiu per la violència desfermada pel nostre territori durant la Guerra Civil Espanyola: Ferides per cicatritzar, silencis perduts, venjances pendents, odis hivernats entre perdedors i guanyadors.
I és així, d’aquesta manera que es pot entendre una altra matança que va succeir al nostre territori. Una matança inútil, incomprensible i que després generà anys de repressió, sang i més venjança. Una matança que es coneix sota el nom dels Fets de Vilalba.
Un fet que succeïren el 22 de juliol de 1936, quatre dies després de l’alçament militar de les forces feixistes del General Franco. Doncs resulta que durant aquells dies convulsos entre partidaris d’un règim o d’un altre corre la veu per la comarca de la Terra Alta que Vilalba dels Arcs havia estat conquerida per forces simpatitzant de les tropes franquistes, segons les fonts del moment la majoria carlistes. Aquest rumor va comportar que un regiment de voluntaris anarquistes format per l’ocasió anaren fins a Vilalba dels Arcs per a alliberar-la. El resultat d’aquella operació d’alliberament va ser del més lúgubre que un pot imaginar.
La veritat que el regiment d’anarquistes no varen trobar cap oposició a la seva entrada de Vilalba. Un regiment format per 600 il·luminats, idealistes, àcrates, calçats en espardenyes i vestits en armilles amb fusells de tercera o quinta mà, somiadors d’un món diferent. Un món on les desigualtats socials haurien de desaparèixer i una societat nova hauria de sorgir des del món de les idees. Idees escampades el segle passat per Bakunin, Rosa de Luxemburg i altres ideòlegs de l’anarquisme mundial.
Us podem imaginar el rebombori i la resistència que devien provocar 600 àcrates armats en una població que en aquella època vorejava els 1.500 habitants. En un no res, en un tancar i obrir d’ulls, aquells il·luminats anarquistes amb fusell, però sense formació militar ni estratègies militars arrestaren a la majoria de catxaps (nom que es coneix als vilalbins) considerats de dretes: conservadors, carlistes, liberals. La veritat sembla que a Vilalba dels Arcs no hi havia hagut cap alçament per part de la dreta conservadora local i que tot fou un rumor malintencionat o erroni.
Segurament, la revolta de Vilalba dels Arcs no hauria anat a més. Però, la falta d’experiència i estratègia militar del regiment anarquista va comportar que la cosa acabés en una matança. Una matança que marcaria anys de repressió a posteriori. La venjança i la crueltat perdurà durant anys en aquelles terres sembrades de vinyes i que acabaren plenes de màrtirs de tots els bàndols. Aquell 22 de juliol en aquell poble de la Terra Alta acabà amb 16 morts pels seus carrers. Tristament, un bany de sang i cossos sense vida estirats pels carrers de Vilalba dels Arcs.
De vegades em pregunto si en aquest país ens fa falta més pensadors, intel·lectuals, exactament més Herèdots. Sí, com aquell cronista hel·lènic que explicava les guerres des d’altre bàndol, és a dir: des de la part enemiga. I així, entendre que abans d’entrar en batalla o en guerra ens adonéssim que les diferències entre un bàndol o l’altre no són tantes com ens pensem, que al final de tot, tenim més semblances que diferencies, més punts que ens uneixen que ens separen.
En resum, no hi ha cap idea, ni ideologia o règim que valgui una vida humana per defensar-los.
Batiste Forcadell, economista
