Sembla l’altre dia quan vaig aterrar a Sant Vicenç dels Horts per a començar a treballar a Caixa Penedès i des de llavors ja han passat 46 anys. Jo en tenia 20 a les portes de fer-ne 21, tot un cadellet que sortia del seu poble, Sant Jaume d’Enveja, per anar a un indret poc conegut i molt diferent.
Als pocs dies d’haver començat a treballar la vaig conèixer. Vaig quedar impressionat, amb la seva bonica melena, molt ben vestida,… vaig pensar guauu quina noia més guapa, però de seguida em vaig dir “toca de peus a terra, aquí hi ha massa nivell per a tu”, no obstant els companys em feien conya i em deien que aquesta noia, abans de començar a treballar jo, mai venia a l’oficina de Caixa Penedès.
Ella és la Sión, aquella bonica noia que vaig conèixer quan tan sols tenia 21 anys acabats de complir que em va enamorar, i el 06-05-25 farà 44 anys que ens vam casar. Ves per on!, qui ho havia de dir!
Durant aquests 46 anys de relació (festeig i matrimoni) n’hem viscut de tots colors, o almenys de molts colors, majoritàriament bons i molt bonics, però també de menys bonics i tristos, prou tristos.
La vida és quelcom que ens ha portat, a la vegada, alegria i tristor; molta alegria pel naixement dels tres nostres fills Gemma, Dalmau i Pol, per exemple. Molta tristor per la pèrdua dels nostres pares Agustí, Roro, Adela i Miquel en només tres anys. Podria allargar-me molt més explicant anècdotes i moments viscuts al costat de Sión, la majoria extraordinaris, però ara no és el cas.
En temes de salut, Sión sempre ha tingut un paper rellevant dins de la família, començant pels nostres fills, ja que per circumstàncies laborals del moment estava més habilitada per a poder-ho fer; seguint pels seus pares que, per circumstàncies familiars, va haver de compaginar, durant un temps, treball i cura d’ells.
Per acabar-ho d’adobar estic jo pel mig que, sovint, n’he liat alguna de grossa.
Ella, sempre ella, la nostra cuidadora.
Com us deia, per circumstàncies diverses Sión pràcticament sempre ha sigut qui ha cuidat tots nosaltres, tret de molt contades ocasions que no ha estat així.
Com ja sabeu tinc Ela, en breu farà 5 anys que estic diagnosticat, i aquesta malaltia no para, va avançant i d’una manera més lenta o ràpida et va deixant sense mobilitat, amb la qual cosa necessites una tercera persona al teu costat, cada cop més permanentment.
Sión és la meva esposa des de fa 44 anys i des d’aviat 5, a més, la meva cuidadora principal. Sempre parlem i ens referim als afectats d’ELA, de lo crua que és la malaltia, de lo dur que és per als afectats,… i sovint, molt sovint ens oblidem d’aquestes persones que alguns tenim la gran sort que estiguin al nostre costat, sense defallir ni un sol moment.
Pràcticament, mai surten o no volen sortir a la foto, no volen cap tipus de protagonisme, tan sols volen fer el millor que saben fer, estimar, estimar molt i cuidar-nos per tal que aquesta pesada motxilla sigui molt més fàcil de portar. Que fàcil de dir, no?
La situació no és gens fàcil per a un malalt d’ELA, però tampoc ho és gens per a la persona que hagi de conviure al costat de la persona a qui estima, amb una situació així de dura. No tot són flors i violes en el nostre camí, tot i que jo puc dir que hem tingut molts bons moments; també hi ha moments complicats, bastant complicats que no es veuen ni surten a Instagram. Agraeixo molt la fortalesa i paciència que en tot moment Sión demostra, ja que sense aquesta bona actitud seria impossible tirar endavant.
Moltes persones em diuen que soc un valent, però jo pregunto què me’n dieu de Sión?
M’agradaria que aquest article pugui servir com a homenatge per a totes aquelles persones que han vist com la seva vida ha fet un gir de 360 graus i s’han vist abocades a haver d’exercir de cuidador@s.
Molt especialment el dedico a la meva estimada Sión, per tot el que fa, per tots aquells moments complicats que la nostra companya de viatge ens fa viure que, plegats, podem anar superant. No està resultant gens fàcil, ningú ens va dir que ho seria, però el mateix que ha fet que poguéssim fer aquesta llarga travessa de 44 anys, també farà que puguem tirar endavant en el dur repte que la vida ens ha posat.
“Avui és el millor dia”.
Ilde Oliveras. Article escrit amb els ulls.
Enllaços relacionats