Aquests dies de febrer, en què el dia s’allarga poc a poc i comencem a gaudir de més hores de
llum solar. Dies que normalment no passen gaires coses o almenys que et sorprenguin. Ben
bé, són dies avorrits que aprofites per anar a dinar a algun restaurant o llegir algun llibre
d’aquests que fan pensar a on va la humanitat, el futur que ens espera o millor dit si al final
l’home com a espècie que habita la Terra acabarà amb la resta dels habitants fins no quedar
ningú més per compartir l’espai del planeta Terra.
Justament, aquests dies apeteix escoltar alguna cançó en blanc i negre, com per exemple
aquella que cantava Raphael anomenada : “Digan lo que digan”. No crec que sigui la nostàlgia
del passat ni que algun temps passat fou millor. Però, certament, si aquests dies haveu vist els
telenotícies, la veritat o almenys per mi, em transporten a temps del segle passat, recordant el
No-Do amb certes imatges de blanc i negre quan les feixistes hissaven les seves banderes
imperials a la plaça “de Oriente” de Madrid. Això si, totalment en colors.
Realment, no crec que vivim una involució, encara que avui en dia sembli que l’extrema dreta
renaixi de les catacumbes mes fosques i profundes, encara que avui en dia sembli que la
intolerància recuperi el seu olor més peculiar i ranci, i encara que avui en dia aquells que
sembren l’odi i la ràbia recuperen el vol com l’ave Fenix, i encara que tota això sembli un
escàndol, dubto molt que arriben mai a manar, entre altre coses perquè la princesa Merkel i
els poders fàctics i econòmics europeus no estan per experiments caducs, intolerants i
totalitaris.
Batiste Forcadell
Des de la República dels Alfacs
