14.3 C
Amposta

Desapareixerà el Delta, serem pitjors

El més vist

- Advertisement -
- Advertisement -

Vivim un “déjà-vu”, tot el que passa és inevitable i ho sabem sense voler saber-ho.

Era previsible que un dia un vaixell s’encallés a Suez o a Panamà. L’estrany és que no sigui més freqüent. L’increment exponencial del comerç marítim a través d’estructures pensades per un món del segle XIX fan inevitable un accident casual o provocat com el que hem viscut. Nous temps noves necessitats.

No volem saber-ho, no ho saben només els experts. La sobre població, la sobreexplotació del planeta, la manca de gestió fa inevitable la desaparició d’una part del Delta, noves malalties i la possibilitat de pandèmies (en plural). Ho sabem.

No és la vida quotidiana de la gent la responsable. És saber sense voler saber-ho.

No són les dones (homes) qui devem sentir-nos responsables per la nostra activitat laboral / social/ lúdica mentre ens neguen els instruments per protegir-nos del virus o del canvi climàtic. No és la “societat”, els “joves”, els turistes (grups criminalitzats) qui deuen sentir-se responsables de la transmissió del virus, quan és possible liberalitzar patens, cooperació internacional per accelerar la vacunació, quan és molt fàcil la utilització de test i altres de mètodes diagnòstics ràpids i segurs per evitar-la.

La nostra responsabilitat, la nostra culpa és permetre-ho. Permetre que ens responsabilitzin de les nostres més elementals activitats. Un exemple, en plena pandèmia l’activitat-trobada de futbolistes de la Lliga de futbol, es fa possible de forma continuada universal i pública. S’ha facilitat un mètode (test diagnòstic ràpid i seguiment permanent) que garanteix l’activitat de forma segura.

La nostra responsabilitat és no reclamar-ho per a tothom.

Som responsables de permetre que en lloc de test de diagnòstic ràpid i seguiment de les activitats, ens responguin amb una puntada de peu a les portes. Com si els ciutadans díscols fossin narcotraficants. En lloc de gestió, instruments i col·laboració social responen amb por i repressió.

En lloc de respostes la por a l’infern.

La por a inferns reals o inventats és l’arma més poderosa de les estructures de poder de cada època. És la mostra de la seva impotència i la nostra inconsciència. Davant la crisi econòmica, el canvi climàtic, davant de la pandèmia, dels fluxos migratoris la resposta automàtica dels poders és ressuscitar fantasmes, dibuixar enemics, inventar dimonis, dibuixar inferns.

Quan a Madrid la dreta reaccionària ressuscita el fantasma del comunisme, quan el Parlament Europeu iguala el règim nazi amb el comunisme, oblidant la lluita per la llibertat de molts partits comunistes a Itàlia, Grècia, França, Espanya, Portugal, tergiversa la història i ens roba memòria i velles cançons com “bella ciao”. Ressuscita ínfers reals i inventats; blanqueja el feixisme de Vox i obre les portes a noves repressions.

Amb el permís dels partits que es diuen democràtics, avança l’autoritarisme, la normalització de la por, la policia de balcó, el cop de peu a la porta. La conculcació de drets.

Ens vam voler creure que després de la pandèmia la “societat”, la gent seríem “millors”. No és veritat, serem iguals i les coses seran pitjors. No cal ser Nostradamus. Era, és una evidència.

És irresponsable no voler saber-ho.

Francesc Sancho i Serena, metge jubilat

- Anunci -
- Anunci -

Més articles

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Anunci -

Actualitat

- Anunci -
- Anunci -