Augmenten els incendis forestals, siguin provocats per l’home o causats de forma natural. L’acumulació de vegetació seca, tant en els camps de cultiu com en el sotabosc, fan els boscos molt vulnerables, fent que qualsevol negligència encengui l’espurna del foc i amb les condicions extremes com les que tenim, pensem que portem molts dies amb temperatures per sobre els 40°, són imparables. Els factors que provoquen els focs són múltiples, però més de la meitat d’ells són provocats per imprudències humanes com ara crema de restes vegetals, burilles mal apagades o llençades des de cotxes, treballs agrícoles o naturals, un vidre que s’escalfa i fa d’encenedor, entre molts d’altres. El canvi climàtic i les onades de calor, el fort augment de les temperatures mitjanes i els pics de la calor assequen la vegetació convertint-la en combustible que costa molt d’apagar; els bombers els anomenen focs de sisena generació i per apagar-los han de canviar radicalment d’estratègia perquè corren més i són més virulents.
L’abandonament rural provoca la densificació dels boscos; canvis provocats en les pràctiques agrícoles, que la PAC afavoreix, permeten que les cobertes vegetals connectin zones de cultiu amb masses forestals facilitant, així, el ràpid avenç del foc. Ara mateix, més de la meitat del nostre territori es troba en un nivell de perill alt o molt alt i les administracions han intensificat les restriccions d’accés a massissos forestals i limitat les activitats de risc per evitar repetir temporades extremadament devastadores i negatives com les anteriors.
Les estimacions del Ministeri de Transició Ecològica, amb dades des de gener fins avui, no són gaire optimistes. Fins ara han cremat a tot el país 12.946,66 hectàrees, que suposa 2,2 vegades més que en la mateixa data de l’any passat; mentrestant a Terres de l’Ebre s’han registrat 179 incendis que suposen un increment del 67% respecte al mateix període de l’any passat; més de la meitat d’ells han estat provocats per negligències de les persones. Aquesta campanya d’estiu, tant el Montsià com la resta del territori ebrenc es mantenen com zones de risc elevat a causa de les altes temperatures i la gran quantitat de vegetació seca acumulada. Vam poder veure des del territori el gran incendi en l’abocador del Mas de Barberans, que ja no és la primera vegada que s’encén aquest abocador gestionat pel COPATE; van ser més de quatre hores de treball dels bombers i personal de l’empresa que han estat felicitats pel seu president, el Sr. Ivan Garcia, un gest que està bé, però estaria molt millor si la gent que es contracta per fer la gestió dels abocadors arreu del país haguessin estat formats per fer la feina amb residus; una feina molt específica i delicada que si no es fa bé provoca que les piles de residus s’encenguin i ho seguiran fent si no es canvia l’estratègia.
En els dipòsits controlats (tal com s’anomenen ara els abocadors) per evitar que els residus s’encenguin s’han d’aplicar tècniques d’estricta compactació i aïllament per impedir l’entrada d’oxigen a la pila que pot provocar combustions instantànies. En els protocols que marca la Generalitat hi tenim la compactació diària; consisteix a estendre els residus en capes fines fent passar maquinària pesant pel damunt per reduir-ne al màxim el seu volum, abans d’acabar la jornada s’han de cobrir amb una capa de materials inerts o terra per aïllar els materials i tallar l’oxigen, han de tenir separació per cel·les independents i tancades limitant que el foc s’escampi en cas d’haver-hi un incendi, han de tenir cura dels gasos i la temperatura; per fer una bona gestió s’han de construir xarxes de drenatge i extracció per canalitzar el biogàs que de manera natural es genera evitant que hi hagi una acumulació que és el que crea bosses d’alta temperatura que provoquen incendis; per acabar, els residus prohibits per l’Agència de Residus de Catalunya, és a dir, materials inflamables o substàncies perilloses, no s’hi poden abocar directament ni barrejar. Davant l’augment d’incendis és prioritària la restauració de la naturalesa, el seu manteniment, la formació dels qui la gestionen i la responsabilitat si volem frenar aquesta crisi climàtica. Les séquies llargues, les onades de calor, les inundacions o els incendis ens diuen fins a quin punt els territoris depenen d’ecosistemes per resistir el terrible impacte del canvi climàtic; es considera que la restauració genera beneficis socials, ambientals i econòmics i atura els grans impactes de la crisi climàtica. Reflexionem-hi.
Joan Cunill, tècnic superior mediambiental