14.3 C
Amposta

Andrea Tena: “Ser àrbitre és una moneda on la cara brilla tant que la creu no es veu”

El més vist

- Advertisement -
- Advertisement -

Àrbitra de 2a divisió catalana en masculí i Reto Iberdrola en femení. Aquesta serà la seva 9a temporada. Amb només 16 anys  va estar arbitrant a la delegació de les Terres de l’Ebre i després, per estudis va marxar a estudiar al Maresme on va formar part de la seva delegació fins a enguany que ha tornat a l’Ebre.

Aquesta és la trajectòria d’Andrea Tena, una jove àrbitra de les Terres de l’Ebre. Avui, la redacció d’Imagina Ràdio hem pogut conèixer la seva part més personal:

-Primerament, per a la gent que no et coneix, qui diries que és Andrea Tena?

Per als que no em coneixen és complicat que puguin arribar a saber qui soc, ja que alhora que soc una persona sociable soc també introvertida, i per això només coneixeran la versió “pública” de mi, però soc una persona amb moltes facetes i inquietuds que els més propers sí que coneixen.

-Com vas començar a interessar-te per l’arbitratge?

Doncs els fills d’uns amics dels meus pares eren àrbitres i tot i que jo aleshores estava jugant a futbol tot apuntava que l’equip es desfaria per falta de gent, llavors els meus pares em van dir de provar lo d’arbitrar i bé, vaig començar només a assistir a classes, després l’equip es va acabar desfent i jo finalment em vaig fer àrbitre, i d’això ja farà nou temporades.

-Consideres que aconseguir ser àrbitre és un camí difícil?

No, qualsevol amb un mínim esforç físic i tècnic ho pot ser. El complicat és seguir en el camí, ja que no tothom està fet per ser-ho. I també quan et proposes ascendir, ja que les exigències s’incrementen en tots els aspectes.

-Els àrbitres sempre han tendit a tenir una imatge no gaire positiva, com es viu en primera persona?

Jo afegiria que els àrbitres “de futbol” més que els d’altres esports. Possiblement perquè és un dels esports més mediàtics del món i que atrau grans masses de públic quan es juguen partits, la majoria d’un equip o de l’altre, però molt pocs de l’equip arbitral. Això fa que tota aquesta gent tendeixin a ser subjectius i a secundar al seu equip, i per tant tot allò que els àrbitres xiulin en contra d’aquest estarà mal vist. Potser per aquest motiu, tot i que és el meu punt de vista, quan vesteixes d’àrbitre automàticament representes un col·lectiu i la gent et tractarà amb el respecte que li acostuma a tenir a n’aquest col·lectiu, jo intento representar el millor que puc al comitè, alguns cops ho farem bé i d’altres ens equivocarem, però no crec que sigui favorable ni ajudi a la nostra tasca els insults ni els crits ni remarcar cada cop que ens equivoquem o retreure cada cosa que xiulem.

A mi personalment ho escolto i no m’afecta, almenys la majoria de coses, però un partit utòpic seria aquell que el públic es dediqués exclusivament a animar, els entrenadors a entrenar, els jugadors a jugar i els àrbitres a arbitrar i que ningú es posés en la feina de ningú. L’ambient que es respiraria seria increïble i afavoriria a tothom.

Foto: Xavi Garcia

-Consideres que per als homes aquesta feina, no és tan dura?

Alguns cops és més dura per a ells, d’altres per a natros i d’altres per a tots igual. En el primer cas, tot i que amb un prrcentatge molt baix, potser és més probable que peguin a un àrbitre noi que a una noia. En el segon: arriba un punt que la categoria exigeix el mateix físicament a nois i noies i físicament no som iguals. I en el tercer cas: si et volen faltar, els hi donarà igual si ets home o dona, potser adaptaran l’insult en funció de les teves característiques de gènere, físiques o qualsevol altra cosa, però el que voldran és denigrar-te pel simple fet de ser àrbitre.

-Alguna vegada has sentit por?

Derivat de l’arbitratge no.

-Com és ser àrbitre?

Fer-se àrbitre que seria el que he dit abans és fàcil, però “ser àrbitre” és una altra cosa. Ser àrbitre per algú que li agrada i ho gaudeix tant com jo és una porta a un altre món. Tenim exàmens físics, tècnics, partits difícils, errors, lesions, insults, etc.

Però també tenim objectius complits, actuacions molt satisfactòries, persones d’algun equip o dels dos que ens mostren el seu suport, algun pare que veu que esperes el bus i et porta al camp, anècdotes constants, experiències fantàstiques, viatges, menjars, trobades i els companys i companyes que són el que brilla més, que quan parles d’ells parles d’amics i amigues, el teu únic suport molts cops dintre el camp i amb qui crees vincles increïbles i vivències boniques de recordar.

Com va dir una companya: és una moneda on la cara brilla tant que la creu no es veu.

Foto: Xavi Garcia

-Creus que és una feina suficientment valorada?

No, i molts cops surts amb la sensació que tu mateix dubtes de si has fet una correcta actuació pels comentaris que reps, així que s’ha de ser molt autocrític i no deixar-se portar tant si són bons com si són dolents aquests comentaris. També ajuda a portar liniers, tenir informador o algun company a la grada, ja que aquests et poden oferir un punt de vista objectiu i tenen els suficients coneixements sobre el tema per valorar-te l’actuació arbitral.

Foto: @alemiphoto

-Quines mancances creus que hi ha al món de l’esport aquí a les Terres de l’Ebre?

No tinc els coneixements necessaris per jutjar-ho, però pel que he vist fins ara i suposo que com amb tot, som el “cul del món”: la quinta província. I el que falten són recursos econòmics per mantenir les instal·lacions esportives, el personal a càrrec d’aquestes i promoure més l’esport a escala general.

Així i tot, la gent de les Terres de l’Ebre és gent esportista, de fet conec persones que la majoria han triomfat en el seu esport, sigui futbol, rem, bàsquet, esgrima o atletisme. Però aquests i aquestes molts cops han de marxar lluny de casa seva per tal de tenir els recursos necessaris per prosperar en la seva disciplina.

-Quins són els teus majors objectius?

Gaudir allò que faig. És un objectiu que estic complint en tots els aspectes de la meva vida i que m’agradaria seguir fent fins al dia que em mori. Actualment la feina que tinc em permet entrenar i arbitrar, i com prefereixo marcar-me objectius a curt termini doncs el següent és ascendir a Primera Catalana i/o Primera Iberdrola, de moment vaig per bon camí, i gaudint del camí que per mi és lo més important.

Foto: Xavi Garcia

-Com som una ràdio musical, ens agradaria saber quina és la teva cançó preferida? Per què?

Doncs quan em vaig llegir les preguntes de l’entrevista dic no sé quina diré perquè m’encanten molts estils musicals i tampoc tinc una cançó en concret, però llavors va sonar “Hotel California” dels Eagles i vaig dir: aquesta. Perquè és una cançó que em trasllada en una altra època i lloc, que m’encanta la lletra, el seu significat i les al·lusions que fa, i que si escoltés mil cops seguida no em cansaria mai.

Redacció- Xavi Llambrich

- Anunci -
- Anunci -

Més articles

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Anunci -

Actualitat

- Anunci -
- Anunci -