Tenim qüestions que en un moment van malament i que amb el temps les van millorant, però no és el cas que volem parlar, la impressió que tenim és que la fiscalització dels residus que ha de fer l’administració pública no es fa bé, així ho avalen estudis fets per 19 centres d’investigació amb més de 40 tècnics en química que han analitzat els grans rius d’Europa entre ells l’Ebre i han trobat nivells molt alts de microplàstics preocupants per les altes concentracions al riu més cabalós de la península, l’Ebre. Investigació que ha estat publicada a la prestigiosa revista Environmental Sciences and Pollution Research i que ha durat més de cinc anys, s’han inclòs en aquest estudi rius com el Loira,Rodano, Elba, Rin, Sena, Tamesis, Tiber i l’Ebre. S’ha trobat una mitjana de tres partícules de plàstic per cada metre cúbic d’aigua a tots els rius analitzats, xifra inferior a la dels rius més contaminats del planeta com pot ser el Ganges entre altres, però el cabal del riu Ebre multiplica el volum dels residus que porta, en aquest cas les anàlisis ens diuen que hi té una gran varietat de residus de plàstics partícules alliberades pel desgast de neumàtics, fibres procedents de rentar roba, restes d’envasos i taps de plàstic o grans de plàstic en estat verge que és coneixent com a llàgrimes de sirena que són residus industrials que arriben molt sovint al riu. Segons els tècnics una quarta part de les mostres analitzades tenien microesferes utilitzades en la fabricació de plàstics i aquest fet planteja molts dubtes sobre la fiscalització i controls de les cadenes de producció i distribució d’aquests materials, que una gran part d’ells van a parar al riu. Aquestes partícules trobades algunes de menys de 5 mm i altres són gairebé imperceptibles, estan disperses per l’aigua del cabal i poden ser menjades per peixos i altres organismes aquàtics posant en perill la cadena tròfica i els ecosistemes, amb grans riscos per a la salut humana.
Aquests mals comportaments sobrevinguts per les activitats humanes tenen uns impactes directes en els ecosistemes i la gestió de l’aigua aquest recurs natural tan preuat i finit. L’escalfament del planeta, la pressió de l’home sobre l’entorn, el rec a gran escala han alterat tots els recursos de l’aigua dolça la seva capacitat per regular processos ecològics i climàtics estan en risc, fins al punt que el límit planetari per l’esgotament de l’aigua dolça va ser superat a mitjan segle XX. Per arribar aquesta conclusió els tècnics van calcular el cabal mensual del riu i la humitat del sol amb una resolució espacial de 50 kilòmetres quadrats utilitzant dades de models hidrològics que combinen tots els principals impactes humans sobre el cicle de l’aigua dolça. La seva anàlisi va determinar un augment en la freqüència de condicions excepcionals humides i seques, desviacions en els cabals i la humitat del sol, aquestes desviacions s’han produït de manera sistèmica en àrees geogràfiques més grans que en el període preindustrial, la superfície terrestre té unes condicions excepcionals ara, molt més freqüents i extenses que abans demostrant de manera clara i contundent com les accions de l’home han canviat l’estat del cercle global de l’aigua de boca. Cal que les administracions que han de controlar l’abocament de residus ho facin i bé perquè el temps no s’atura i la contaminació tampoc, si seguim pel camí equivocat, ens haurem de beure residus i no aigua.
Pensem-hi.
Joan Cunill, tècnic superior mediambiental.