Es nota quan un fa les coses perquè vol, perquè li rota i li ve de gust, i hi posa tots els sentits i tot el sentiment. El resultat no pot decebre, si també es posa el cor en la recepció. El periodista tortosí Josep Lluís Villa va preestrenar divendres passat, a la sala menuda de l’Auditori Felip Pedrell, l’espectacle Lo que tengo, un recital essencialment poètic, amb la veu personalíssima i greu de Villa, però mogut i remogut per les guitarres de Sergi Trenzano i Arturo Gaya, que han musicat alguns dels poemes del darrer llibre de l’escriptor tortosí, un llibre que encara no ha estat publicat.
De fet, ell mateix va confessar que encara no té ni editorial. Però això, a Villa, no li treu la son. Li agrada més recitar que escriure o vendre. És un llibre encara per imprimir, però un llibre obert de bat a bat. A cor obert.
Amic íntim de Villa, Gaya no va poder defugir el repte que li va plantejar l’exdirector de L’Ebre i d’Imagina Radio: posar música als seus poemes singulars, on l’harmonia, la bellesa i el ritme el posen la unió i la dicció de paraules, i per descomptat l’èmfasi, més que no pas la rima. A Gaya li va costar, però una volta va trobar el punt d’inflexió i va escalfar motors va contribuir de forma determinant a fer brollar un espectacle deliciós de gairebé una hora de durada en què la veu principal i inconfusible dels Quicos també s’atrevix a cantar dos dels poemes: ‘Lo que tengo’, que dona nom a l’espectacle, i ‘Mi porte’.
Els arranjaments musicals del virtuós Sergi Trenzano arrodonixen una obra tan poc pretensiosa com genial, en què la dificultat de musicar poesia escrita amb el ventre i sense comptar les síl·labes és directament proporcional a la sorpresa -començant per l’arrancada- i l’emotivitat que genera en l’espectador.
Tots els poemes són obra de Villa, escrits en bona mesura durant el confinament per la pandèmia, tot i que també hi ha revisions de textos anteriors, com és el cas d’un dels preferits per l’autor mateix i pel públic: ‘Palabras’, que ja formava part del seu anterior llibre de poesia, Se había congelado el cielo (Silvia Editorial, 2008).
En este cas, la posada en escena va comptar amb la participació de la balladora Dolores, Lola, que va oferir una airosa exhibició al ritme de la mètrica caòtica de Villa i va esdevenir un dels elements més lorquians de l’espectacle. Lola també va ser coprotagonista d’una de les dos cançons poètiques, ‘Mi porte’, en què fa “ballar” un mantó roig amb una plasticitat abassegadora, fent-ne dibuixos a l’aire.
Tot l’espectacle és un caos de sentiments ben estructurats i embolcallats per la música. De fet, l’autor no defuig el desordre i la contradicció. Els abraça amb tota l’energia que desprenen els textos, els adjectius i als adverbis, que, com ell definix, són “fotografies de les emocions”, de moments de la vida “que no es repetiran”; de situacions diverses que ens impacten, des de la violència contra la dona fins al sexe, passant per l’amistat o l’amor en els moments difícils.
Tot plegat, amb grans dosis d’introspecció madura, sense cotilles ni ganes de quedar bé i sense un fil conductor. “És absolutament anàrquic, com soc jo”, conclou Villa, tot i que matisa que hi ha una bona part d’autoretrat. ‘Soy’ o ‘Mi porte’ en són dos bons exemples. “És una visió personal i íntima però que intenta comunicar-se amb tothom”, resumix molt bé l’autor dels poemes i impulsor de l’espectacle, que serà exhibit pel territori -i per territoris veïns- en una gira que encara no té dates.
Un canal directe al cor
Villa deu en bona mesura la seua passió per la poesia a Neruda, Machado i Lorca, especialment a Lorca, que és el seu poeta “de referència”. També per això s’expressa millor en castellà, que és la llengua que sosté l’espectacle. Però l’idioma és tan sols un mitjà que utilitza per a llançar missatges tan individuals com universals.
“Si estes fotografies que us recitarem i us cantarem us emocionen, haurem assolit allò que hi ha darrere d’un missatge, un quadre, una cançó o un artista, que no és res més que arribar a vosaltres pel canal que connecta directament amb el cor”, es va adreçar Villa al públic que va acudir al Felip Pedrell durant la introducció de l’espectacle, una preestrena que va constatar que Lo que tengo està concebut per a ser mostrat en sales menudes o actes de petit format, per a afavorir la proximitat envers l’espectador, perquè ho puga viure a flor de pell.
Redacció- O.M.J / Setmanari l’Ebre
