Amb el final del confinament més d’un representant polític ebrenc veient les estadístiques dels casos soferts a l’Ebre va deduir que érem un territori sense Covid. El cert que com a eslògan per arreglar la campanya turística era fenomenal, fantàstic i fabulós. De ben segur cap casa publicitària haguera trobat una marca promocional per aquest estiu que superés en expectatives i impacte promocional aquest meravellós eslògan: Les Terres de l’Ebre territori sense Covid.
El problema d’aquest maleït “bitxet” és que és molt “punyetero” i té la mania d’anar a molestar a tot aquell que el desafia, el tuteja, l’obvia, el subestima o el vacil·la.
Mireu com és de venjatiu que tots aquells que han sortit rient-se d’ell han acabat contagiant-se: Boris Johson, Bolsonaro, Ortega Smith, Diaz Ayuso, etc. El cert, que excepte, Donald Trump, tots han acabat infectats. I aquest darrer encara vérem com acaba.
El cert de tota això, i sense voler recordar aquell refrany que diu: “a l’estiu tota cuca viu”, aquest mes de juliol el coronavirus ha aparegut amb molta vigorositat a les terres de l’Ebre. El curiós de tot és que no ha estat pels turistes insolidaris, ni pels immigrants, ni pels joves irresponsables, No, no, sinó per persones assenyades, educades i il·lustrades. I és que a partir d’un suposat claustre de professors de l’Institut del Perelló, el coronavirus s’ha passejat per un grapat de pobles ebrencs deixant un bon rastre d’infectats.
Segurament, i el temps donarà la raó la reobertura es va fer molt ràpidament i de forma precipitada. La temporada d’estiu s’apropava i el nostre país depèn massa del turisme, aproximadament el 15 per cent de l’economia és aportada per aquesta activitat. Un percentatge molt elevat per continuar confinats. Desgraciadament tenim una economia poc diversificada i molt concentrada amb el sector turístic.
Però, com sempre passa, plou sobre mullat, al final aquells estímuls econòmics que havien de venir des de la Unió Europea, al final no són tants i la meitat en forma de préstecs. Els nostres veïns del nord diuen que no volen pagar les nostres festes majors, que això de la Covid no va amb ells. Bé, potser tenen raó, una miqueta potser. Però, la veritat ha de ser molt roïna l’espècie humana que anteposa l’estabilitat d’una moneda davant el patiment d’una població. L’altra pregunta que ens hauríem de fer tots també, és a què esperem per sortir de la Unió Europea?
El fet, i després que els nostres veïns del nord han decidit que aquesta pandèmia la patim com bons cristians i ens curem les nostres penes com ànimes penedides que caminen pel purgatori de les lamentacions. Només cal esperar posar coneixement, responsabilitat i canviar els nostres hàbits socials. Ens agradi o no, ara per ara és l’única solució si no volem caure malalts.
Mentrestant, continuarem vivint. Vivim una nova normalitat, esperant un remei, una cura o una solució a aquesta pandèmia que ens toca viure. Conscienciant a uns i altres que en qualsevol moment podem caure malalts, que estem a la sort de les filadores de la vida. Però, recordat també que nosaltres mateixos som responsables dels nostres fets de cada dia per tal de no agafar aquest coronavirus amb confinament o sense.
Batiste Forcadell, economista
