Divendres 1 d’abril, a mitja tarda. Sóc a la inauguració de l’exposició “Victòria Pujolar Amat (Barcelona, 1921 – Madrid, 2017)” a l’Espai Assemblea de CCOO de Catalunya a Barcelona que restarà oberta fins el 25 d’abril. Victòria Pujolar, republicana. antifeixista, comunista i lluitadora per un món més just, va viure la guerra, la resistència, l’exili i la clandestinitat. Va ser la primera veu catalana i femenina a Ràdio Espanya Independent, La Pirenaica.
Diumenge 3 d’abril, a mig matí. Sóc a la manifestació organitzada per Marea Blanca de Catalunya i diverses organitzacions sindicals amb ocasió del Dia Mundial de la Salut (7 d’abril) amb el lema “La Salut #Noeraaixò” reclamant, entre d’altres, millores efectives per a la sanitat pública, l’increment del pressupost de l’atenció primària fins al 25%, l’accessibilitat, la continuïtat i l’abordatge integral de les necessitats, la coordinació dels serveis sanitaris públics i la creació de consells de participació ciutadana en els centres.
Ambdues activitats tenien el propòsit de fer presents i reconèixer els valors de la memòria històrica i de les lluites per aconseguir un món més just. En el primer cas per aconseguir les llibertats i la democràcia perdudes després de la rebel·lió militar de 1936 contra la legalitat republicana, i en el segon cas per al desenvolupament i la millora efectiva d’uns serveis de salut per a tota la població. No és casual que una part significativa dels protagonistes dels dos actes fossin persones d’edat avançada conscients de que no hem d’oblidar la nostra responsabilitat personal i col·lectiva per fer escoltar la nostra veu i aconseguir avenços reals.
Les dues activitats em van fer possible una participació activa, i també, en els silencis, tenir presents diversos records personals relacionats amb alguns detalls i continguts de les mateixes que tot seguit expresso.
El meu pare va viure la guerra i l’exili. A 1936 s’allistava a l’Hotel Colón de Barcelona, seu del llavors recent creat Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), a les milícies antifeixistes. A 1938 participava en la Batalla de l’Ebre i després de sobreviure i passar a França va retornar per treballar, viure i formar una família a Catalunya. Casat amb la mare, nascuda a Arnes, recordo que cada vegada que passàvem per Corbera d’Ebre i per Gandesa, mirava la Serra de Cavalls i la Serra de Pàndols pronunciant els seus noms i revivint en el seu silenci interior el que només ell sabia.
Victòria Pujolar, i Teresa Pàmies, van tenir, per a mi, algunes similituds en les seves respectives trajectòries vitals que m’agraden i voldria ressaltar. Van ser dones sempre compromeses i arriscades en els períodes de la resistència, l’exili i la clandestinitat; van participar en la direcció de les Joventuts Socialistes Unificades del PSUC; van fer de redactores i locutores, respectivament, a La Pirenaica i a Radio Praga, en les seves emissions en català; van ser i fer de mares en condicions difícils; i no van deixar d’aprendre, i dedicar-se posteriorment, a les seves respectives vocacions artístiques de pintora i belles arts, la Victòria, i d’escriptora, la Teresa. Sens dubte, dones i vides singulars i exemplars.
Als anys 1973-1975 vaig incorporar-me activament a la lluita antifranquista per recuperar les llibertats i la democràcia del nostre país, mentre estudiava a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona (UB), participant organitzativament en els comitès de curs. En el mateix període també vaig participar en les comissions de barri que donarien lloc a les primeres associacions de veïns dels barris de Sant Ildefons i de la Gavarra de Cornellà de Llobregat. Recordo especialment de les lluites universitàries la consecució del primer curs rotatori de pràctiques (sis mesos) per als estudiants de la Facultat de Medicina de la UB inexistent fins llavors.
També faig memòria de les lluites veïnals i la participació ciutadana a Cornellà de Llobregat que van fer possible a 1979 que el seu primer Ajuntament amb eleccions democràtiques impulsés activitats pròpies, i compartides amb altres institucions, per fer passes importants en el desenvolupament d’activitats de prevenció de malalties, de promoció de la salut, i de creació d’equipaments sanitaris per a tots els ciutadans. Molt significatiu va ser el transcurs de les Primeres Jornades de Sanitat del Baix Llobregat a 1984 on per primera vegada vam reclamar la construcció d’un hospital pentamunicioal (en terrenys limítrofes de 5 municipis del Baix Llobregat) que no va fer-se realitat fins a 26 anys després a Sant Joan Despí, portant el nom d’un reconegut cirurgià republicà, el Dr. Moisés Broggi que va ser cap de cirurgia de les Brigades Internacionals durant la guerra civil.
Escric aquest article la setmana en que es celebra el Dia Mundial de l’Atenció Primària de Salut (dia 12) i es commemora el dia de la proclamació de la Segona República Espanyola, el 14 d’abril de 1931, convençut de que seguir treballant, i lluitant quan cal, per un món més just segueix sent molt important, i per a molts irrenunciable. Va ser un goig veure a l’esmentada manifestació per a la millora de la sanitat pública a professionals de la salut i a ciutadans de molts indrets de Catalunya perseverant per fer-ho possible. Amb algunes d’aquestes persones hem compartit experiències i lluites els darrers 50 anys conservant els valors republicans i per un món més just.
Enric Nin Julve, Metge Especialista en Medicina Preventiva i Salut Pública
