En els darrers anys, les versions de clàssics dels anys 70, 80 i 90 han envaït escenaris, festes populars i emissores de ràdio. Cada vegada és més habitual sentir com grans èxits que formen part de la banda sonora de diverses generacions són reinterpretats amb resultats que, en molts casos, fan més mal que bé.
No es tracta de criticar les versions com a concepte. Quan estan ben fetes, poden ser un homenatge sincer i creatiu a l’obra original. Però massa sovint aquestes reinterpretacions acaben sent simples imitacions sense ànima o, encara pitjor, adaptacions desafinades i mal executades que redueixen els clàssics a productes buits.
És evident que la nostàlgia ven. Els temes d’altres èpoques desperten emocions i records, i això els fa irresistibles per a molts discjòqueis o grups que busquen guanyar públic fàcilment. Però aquest recurs no hauria de servir d’excusa per oblidar el respecte pels autors originals i per la qualitat musical. Les grans cançons es mereixen ser tractades amb cura, no convertides en hits d’una temporada.
Aquest fenomen, a més, té un efecte col·lateral preocupant: ofega la creativitat. Mentre es continuen reciclant èxits del passat, els artistes emergents troben més difícil fer arribar la seva música original.
Per això, és hora de reivindicar el valor de la música original. Donem més espai als autors actuals i reconeguem la importància de la creació pròpia. I si fem versions, fem-les bé: amb respecte, amb gust i amb el nivell que mereixen les cançons que han marcat èpoques.
La música és un llegat cultural que cal preservar i valorar. No la deixem morir sota versions mediocres. Apostem per la qualitat, la creativitat i el respecte per aquells temes que han format part de les nostres vides. Si volem mantenir viva la música, hem de començar per respectar-la.
Ramon Bel i Serrat. Ebrenc