Aquest divendres 21 de març, havia de ser un dia més com qualsevol, en pujar al cotxe i posar en marxa la ràdio com faig sempre per escoltar les notícies, he sentit que avui era el dia mundial de la síndrome de Down.
Escoltar les notícies ens posa al dia, jo personalment he d’estar a l’aguait d’allò que es cou en tot el que fa referència al meu àmbit de treball, i la meva passió: la política, tan denotada per alguns, i tan necessària per fer-nos la vida millor, si més no intentar-ho. Notícies que feien referència als pressupostos generals de l’Estat, i també als de la Generalitat de Catalunya, que tot sembla apuntar que no es portaran a aprovació donat que no hi ha la voluntat, per part dels que van donar suport a la investidura tant de Pedro Sánchez com de Salvador Illa, en arribar a acords.
Aquesta anomalia s’està convertint en un costum que no em convens gens, la qual cosa què he de dir que sense pressupostos també hi ha vida. Amb més dificultats, això sí, però el país tirarà endavant, una llàstima que no s’adonin que si tot és més fàcil, s’avança més ràpidament, però la poca altura de mires per part d’alguns beneficia a uns altres i no precisament a aquells ciutadans que més ho necessiten, la majoria.
Però tornant al principi, a lo que avui m’ha fet sentir més humà, orgullós de pertànyer a aquesta espècie que no deixa de donar-te moments feliços perquè com deia un filòsof la felicitat no existeix, hi ha moments feliços. També és cert massa cops destructiva, que hi farem!
A lo que vaig, a lo important del dia. Arribant al meu destí m’he parat amb el cotxe a un pas de vianants, per un moment he pensat què estava fent bé allò que ens pertoca fer sempre i que alguna vegada oblidem. A la vorera esperant travessar hi havia un pare amb un noi agafats a un paraigua, en passar a peu m’he adonat que el jovenet tenia la síndrome de Down, m’ha saludat, com a pogut perquè anaven amb un sol paraigua, amb el dit polze donant-me les gràcies per haver-los deixat passar. Si n’hem d’aprendre d’actituds humanes! No sé qui ets, però les gràcies te les vull donar a tu per ser com ets, una gran persona.
Avui soc més feliç. Tot el dia serà un moment feliç per la vivència que m’ha regalat aquest noi, i em comprometo a què sempre saludaré amb el dit polze cada cop que em donaran pas per travessar un pas de vianants.
Francesc J. Miró Melich. Comunicador i analista