Tu. Tu, que estàs llegint això.
Tu, que cada dia sents desenes de notícies. Que reps centenars de missatges de text i veu. Que et topes amb milers d’impactes publicitaris que et recorden que t’estàs podrint.
Tu, que cada dia consumeixes tants de gigabytes del teu cervell que se’t crema el processador intern i has de curar-lo amb l’ajuda de xips (i unes olivetes).
Realment creus tu que cal que ara jo tingue la gosadia de saturar més la xarxa? Puc aportar alguna cosa, o això que em disposo a fer és totalment prescindible?
Mira, ara que m’ho preguntes, crec que sí. Puc aportar alguna cosa. El que t’ofereixo és ni més ni menys que la certesa que no tinc res a oferir. Ja és un començament.
En un moment en què tothom opina de tot, que tothom és expert en tot, en què els judicis exprés són moneda de canvi a les xarxes, em declaro absolutament ignorant. No és que vagi ara de socràtic de torn; creu-me, tinc una profunda certesa de la meua ignorància. Quan parlo amb molta vehemència sobre alguna cosa, no em deixo de sentir, en el fons, una mica farsant.
Per sort, això no és un estat paralitzador. Tot el contrari: em desperta la curiositat i les ganes d’aprendre.
I, saps què et dic, saber que tot és inabastable és frustrant però també tranquil·litzador. No cal córrer, perquè no hi ha meta. Només camins que s’obren.
Així que tu i jo, cada cert temps, fugirem de les veritats absolutes i ens farem preguntes, com un xiquet pesat que mai està content amb les respostes.
(David Anguera, actor tortosí que viu a Barcelona)
