La guerra climàtica i l’enginyeria del clima són una mateixa cosa; els experiments atmosfèrics fets fins ara tenen una llarga història i busquen objectius i agendes molt complexes per part de les administracions que tant els hi fa els impactes que puguin originar, i és hora que comencem a entendre aquestes activitats. Una terra i un hàbitat on prosperen els monstres polítics que prenen decisions en en contra dels ciutadans i del clima que només es poden vèncer fent política i no amb l’enginyeria del clima. Encara avui, l’extrema dreta patriòtica s’atreveix a negar l’evidència científica de la crisi climàtica, un veritable exercici de terraplanisme. El neoliberalisme definit com a model socioeconòmic imposat per la revolució conservadora Reagan-Thatcher és la primera societat que viola els drets dels ciutadans del futur perquè ha estat la primera en tenir un coneixement científic total que aquest canvi climàtic d’origen humà destruiria les possibilitats reals i bàsiques de vida d’aquestes generacions i no han fet res per aturar-lo; a més, el canvi climàtic és qualificat pels neoliberals com a problema polític oficial recolzat per un consens molt gran dels seus correligionaris, fet que suposa un exercici de dissonància cognitiva i renegar de les responsabilitats històriques que fa que el neoliberalisme sigui qualificat com a sistema generacionalment criminal; i que el neoliberalisme sigui així no és per casualitat, sinó que té unes qualitats que contribueixen de manera activa a fer malbé la natura i el medi ambient; l’increment de les desigualtats econòmiques entorpeix la presa de decisions col·lectives associades a la transició ecològica, crea problemes socials i resistència al canvi amb la distribució desigual als esforços de recuperació de l’ecologia. Tot això ha generat una cultura econòmica que ha declarat la guerra als principis del canvi climàtic, està per sota de el 1,5oC d’increment de la temperatura fins a final de segle cosa impossible per la planificació a llarg termini i la prohibició d’activitats contaminants productores del canvi climàtic. Amb la imposició del lliure comerç el neoliberalisme ha introduït el sabotatge contra els processos necessaris d’una economia sostenible, la relocalització productiva. Com explica Georgescu-Roegen, pare teòric de l’economia ecològica, no hi ha cap manera de donar als processos antròpics fets malbé de la natura el seu veritable valor i considerar el cost d’oportunitat en termes econòmics convencionals.
La reducció d’emissions en els països neoliberals en els últims anys posa en joc algunes de les fal·làcies emprades pels neoliberals perquè només hem escombrat les emissions a sota l’alfombra gràcies als processos de deslocalització productiva i de lliure comerç; per citar un exemple entre el 2002 i 2008 la meitat de les emissions xineses estaven vinculades a la producció de productes d’exportació occidentals una gran mentida que segueixen tots els països per fer veure que no fan emissions, quan la realitat ens diu que les tenen sota la catifa. Els mercats poden ser uns grans nínxols eficients de recursos sempre dins d’unes normes políticament correctes i poden ser necessaris i imprescindibles en l’àmbit microeconòmic sempre que la seva aspiració no sigui la de xuclar la totalitat de la vida social dels ciutadans i les relacions amb la natura. Pensem-hi.
Joan Cunill, tècnic superior mediambiental