El conductor de l’accident d’autocar del març del 2016 a Freginals, Santiago Rodríguez, va morir la setmana passada a causa d’un infart.
Rodríguez era l’únic acusat per la via penal per la tragèdia que va causar la mort de 13 estudiants d’Erasmus, i la seva mort tanca el procés penal que estava pendent de jutjar-se.
El seu advocat, Sergi Atienza, ha explicat que esperen que es mantinguin els acords que ja s’havien arribat per la via civil amb les víctimes. En l’escrit d’acusació, la Fiscalia demanava quatre anys de presó per Rodríguez, argumentant que el conductor va desatendre les normes de seguretat posant-se al volant del vehicle cansat i amb son de tornada de les Falles de València.
El bus traslladava un grup d’estudiants d’Erasmus de la Universitat de Barcelona i circulava de matinada per l’AP-7 en sentit nord quan va patir el sinistre. Diversos testimonis del supervivents van relatar que l’autocar anava fent esses, acceleracions i desacceleracions “injustificades” i, fins i tot, trepitjant les bandes rugoses de la via. En el moment dels fets, el conductor va donar negatiu a les proves d’alcoholèmia i drogues, i portava 14 anys treballant de forma indefinida a l’empresa Autocares Alejandro Tours, amb seu a Mollet del Vallès. El vehicle no presentava avaries mecàniques, tenia passada la ITV i durant l’any anterior se li havia fet el manteniment i reparacions ordinàries.
13 víctimes mortals, set de nacionalitat italiana
Arran de l’accident van perdre la vida 13 dels 59 ocupants del vehicle, i 26 persones més van quedar ferides de diversa consideració. Cap de les víctimes duia cordat el cinturó de seguretat i la majoria ocupaven la part posterior del vehicle. Les víctimes mortals van ser set noies italianes -tres de 22 anys, dos de 21 anys, una de 23 i una altra de 25-, dues noies alemanyes de 20 i 25 anys, una noia francesa de 24 anys, una uzbeka de 20 anys, una austríaca de 24 anys i una romanesa de 23.
El ministeri públic acusava el conductor de 13 delictes d’homicidi per imprudència greu i 26 delictes de lesions per imprudència greu pels quals demana 4 anys de presó; 6 anys de privació del dret a conduir vehicles a motor i ciclomotors, amb la pèrdua del permís de conduir, i 6 anys d’inhabilitació especial per a l’exercici de la professió de conductor professional.
La companyia asseguradora GES ja havia indemnitzat totalment, per la via civil, els perjudicats directes de les 13 víctimes mortals del sinistre, per la qual cosa els familiars només mantenien l’exercici de la via penal. La companyia també havia indemnitzat o consignat judicialment almenys més de mig milió d’euros a diversos ferits.
La investigació judicial de l’accident s’ha allargat durant gairebé cinc anys i la causa s’ha arxivat en tres ocasions per part de diferents instructors que han passat el jutjat número 3 d’Amposta. Després dels recursos de les acusacions particulars i Fiscalia, l’Audiència de Tarragona va decidir reobrir el cas l’octubre del 2019 i va ordenar que la jutge iniciés el procediment abreujat. La jutgessa del Penal de Tortosa va convocar totes les parts el 15 de setembre del 2022 per acordar la data d’inici del judici.
Les famílies de les víctimes italianes escriuen una carta després d’assabentar-se de la mort del conductor
Aquesta tràgica notícia recorda un dels accidents de trànsit més greus dels últims anys a Catalunya, que va impactar profundament la societat i va generar un gran moviment de solidaritat cap a les víctimes i les seves famílies.
Per la seva banda, les famílies de les victimes italianes han escrit una carta oberta després de saber la mort del conductor:
7 anys després
“Al mateix període de l’any on les nostres noies van morir ens ha arribat la notícia de la mort de Santiago Rodríguez Jiménez, el conductor. Mort d’un infart.
Així acaba la nostra història judicial. No es dictarà cap sentència perquè la responsabilitat penal és personal. A la tardor del 2022, tots junts vam prendre una decisió dolorosa i difícil, consentint un acord amb la condemna del conductor a canvi d’una reducció de la pena, qui finalment va admetre la seva responsabilitat.
Va ser un llarg treball de contactes i mediació dels nostres advocats a Espanya, que va obtenir l’adhesió de totes les parts civils i de l’imputat mateix. Ens van comunicar que una vaga de dos mesos dels secretaris judicials va ser el motiu pel qual es va impedir la celebració de l’audiència de l’acord, però que la data era propera i el fiscal ja havia presentat el seu informe al tribunal amb els termes de l’acord. No va ser fàcil per a nosaltres decidir-nos: alguns dubtaven i altres no estaven d’acord. Però des del 20 de març del 2016 ens hem convertit en una gran família i al final, vam prendre la decisió i la vam comunicar a les autoritats espanyoles.
Aquest tema ens ha tret massa coses, però la nostra dignitat no ens l’ha tret ningú: ens hem negat a sotmetre’ns durant anys a un procés que no volia començar. Hem perdut la confiança en un país on l’exercici de la justícia depèn de la capacitat i el nombre d’aules o de les reivindicacions sindicals, encara que siguin legítimes d’un secretari. Un país on la indemnització a les víctimes de sinistres viaris valgui menys que la d’altres tipus de sinistres, tot per afavorir les companyies asseguradores. Per tant, millor sortir-ne com més aviat millor, per no patir més. I ni això ha sigut possible. Només ens queda la notícia del conductor que hauria negociat: és la nostra única no- sentència. Volem recordar, però, per tancar el capítol més dolorós de les nostres vides, el que sempre hem mantingut: Els verdaders culpables no haurien estat en aquella aula que no estava. Cap secretari en vaga li hauria notificat un mandat de compareixença.
L’empresa de transports que havia permès a una persona que ja no era tan jove i a més a més amb problemes de salut fer un viatge massa llarg sense cap substitució; l’associació d’estudiants (acollida i patrocinada per una universitat que després es va dissociar) culpable d’haver organitzat una excursió on els xòfers havien de viatjar i estar desperts més de 24 hores seguides; el representant de la mateixa associació, durant el matí anterior al dia de l’accident havia gravat al conductor veient-lo propens a adormir-se, però que passada la mitjanit havia deixat pujar a 50 persones a aquell autobús, sense demanar el relleu del conductor. Les autopistes espanyoles, on els guarda-raïls eren i encara són molt antics. De totes maneres, encara que tots els que hem nomenat haguessin estat castigats, les nostres filles ja no hi serien.
La nostra crida va dirigida a aquells que tenen responsabilitats i que poden fer quelcom per canviar les coses, exercint controls majors a qui gasta el seu nom; regular d’una vegada per totes el transport de persones sense tenir por de tocar interessos econòmics; establint regles uniformes d’indemnització dels danys que donen valor a la vida i que porten a conductes prudents. Només així, l’Europa de la qual les nostres filles se sentien ciutadanes podrà ser un lloc segur i just. Per parlar d’això i construir hi serem sempre. Per desenterrar i rivendicar no. La cursa ja s’ha acabat. Això els ho devem a Elena, Elisa, Francesca, Lucrezia, Serena, Valentina e Elisa.”
Redacció- X. Ll
