Sóc Terapeuta Ocupacional i treballo des de fa 16 anys en una residència força coneguda del Vallès Oriental. Aquesta pandèmia ens ha agafat a tots desprevinguts d’esperit i a molts tard, en estats fins i tot de cert optimisme infaust que només fa que la cursa sigui amb letargia. Evidentment la realitat ens cau a sobre quan ens veiem desbordats per protegir els nostres grans i preocupar-se per això significa respecte. En aquests instants caòtics, tots ens prestem a tot, però val a dir que les auxiliars estan frec a frec amb els nostres Grans i ho estan patint, podria dir més fins i tot mes, que la resta. En aquest cas poso per davant les auxiliars, ja que el meu àmbit de treball és el residencial.
Parlo amb una companya auxiliar confinada a casa amb simptomatologia, des de fa una setmana i dient-me de la manera més trista que ara us pugueu imaginar, que li han dit al seu CAP que no dóna el perfil sanitari per fer la prova… aquí es desencadena una sèrie de fatalitats causals, ja que si no hi ha sistema de prevenció per les residències, els que estem confinats simptomàtics no sabem del cert si estem infectats, això provoca falta de personal i unes atencions precàries i per acabar aquesta cadena la mort evitable per falta de recursos.
Davant d’això em permeto el luxe de la mala educació i l’escarni de tots aquests protocols fets per individus que s’impugnen davant d’una situació que demana calma i heroisme. I també a aquella gent que de ben a prop amb actitud facultativa sap canviar les coses davant injustícies classistes i no ho fan. Però en aquesta societat de ministres on prepondera una política que ens posa les banyes, no és d’estranyar que tota l’emergència camini lenta, si tots ells dormen plàcids amb els resultats sota l’axil·la fètida i insolent.
