En la darrera enquesta publicada sobre les condicions de vida dels catalans, elaborada per l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), donava una a dada lamentable, horrible i penosa. Aquesta dada era que el 21,3 per cent dels catalans viuen en risc de pobresa. Això vol dir que tristament 1 de cada 4 catalans té molts de problemes per a passar el mes i per tant han de renunciar algun bé de primera necessitat, perquè entre altres coses no té prou ingressos mensuals per poder adquirir aquests. Sigui menjar com podria ser carn o peix, roba, llum o calefacció.
Aquesta dada del 21,3 de la població catalana que viu en risc de pobresa, resulta que és la pitjor dada des dels darrers quinze anys. No és estrany doncs pensar que cada cop els rics són més rics i els pobres més pobres i a poc a poc la classe mitjana va desapareixent. Les desigualtats socials cada cop s’accentuen més, la fractura dels ingressos es va ampliant entre una gran part de la població que té dificultats per sobreviure i una minoria, la qual, viu en una abundància extrema.
“El fet i el trist de tota això, que mirant com s’estructura la pobresa i a qui afecta, només vol dir que a les Terres de l’Ebre aquest 21,3 per cent de la població és superior”
El més greu de tota això és que aquesta pobresa palpable, que per sort encara està lluny de la pobresa extrema, s’accentua en unes capes socials determinades de la població: població rural, gent gran, immigrants i famílies monoparentals. La veritat és que no puc entendre com és possible si està identificat qui pateix aquesta xacra del segle XXI i cada cop afecta a més gent perquè les polítiques municipals no van encaminades a reduir aquesta problemàtica que afecta directament i indirecta a tots. Només cal veure els pressupostos municipals a què destinen les despeses en la lluita per la pobresa, i per exemple quan de diners destinen per a bous, balls i festes diverses. Bé, I no cal que mirem el que es pressuposta i després el que s’executa. La primera segur que no s’esgota ni la meitat, les segones acaben l’any amb necessitat d’ampliació crèdits per insuficiència de partida. Potser, són els temps que ens toca viure, temps d’hipocresia, amoralitat i deshumanització.
El fet i el trist de tota això, que mirant com s’estructura la pobresa i a qui afecta, només vol dir que a les Terres de l’Ebre aquest 21,3 per cent de la població és superior. Entre altres coses perquè som un territori envellit, agrícola i en força immigració. Tres sectors de la població en què segons les dades estadístiques es concentra més el risc de pobresa. Per tant, no seria estrany pensar que aproximadament 1 de cada 3 ebrencs viu en una situació de penúria econòmica.
Ja per acabar una altra dada, només per simple curiositat o comprovar com regna la hipocresia en aquestes terres. La setmana passada l’Ajuntament de la Ràpita obria una convocatòria d’ajuts per a persones amb dificultats econòmiques. Aquests ajuts estaven pressupostats per un import de 17 mil euros. Per altra banda, el pressupost per a festes i actes diversos del mateix ajuntament supera els 250 mil euros. Davant aquestes xifres només cal pensar una cosa: la pobresa conviurà bastants dies al costat de casa nostra.
