Que xalo quan faig una ullada al món digital per comprovar com una iaia catalana, l’Angeleta Farré, fa unes sopes de frígola a la seua cuina econòmica amb foc de carbó, aconseguint fer-les virals i fer la volta al món. Si el meu iaio ho veiés, encara ho celebraria més. Ell, que xarrupava a les nits d’hivern aquesta sopa mentre la reivindicava com si fos millor plat del món, que no per frugal i senzilla, se li hagués de treure el seu gran valor. Es tallava un allet tendre i l’afegia a la sopa aromàtica i fumejant, mentre jo el mirava estupefacta perquè pensava que era cosa d’altres temps.
I estic doblement feliç quan, a més, esta setmana llegeixo un article de El País Gastro en què es fa una crítica envers una declaració del senyor Juan Roig, el president de Mercadona, en que vaticinava que d’aquí a 50 anys, a les cases del futur no quedaria cap cuina. Declaracions que va fer, a la presentació de resultats de la seva empresa, en va explicar els beneficis econòmics que no paren de créixer i que li reporta la cinquena gamma i el menjà preparat.
Els que em coneixeu, ja sabeu que predico amb l’exemple, però us voldria convidar a fer una reflexió sobre la gravetat de la qüestió. Saber escollir i cuinar els nostres propis aliments és un superpoder que tots tenim i que no ens convé gens perdre. El poder de preservar la nostra salut i la dels nostres éssers estimats. Però també la nostra cultura, les nostres arrels i les nostres tradicions, la nostra manera de fer única i diferent. El poder de protegir els productors de la nostra zona, de casa nostra, equilibrant així l’economia del territori.
Per això, deixar la nostra alimentació completament en mans de la indústria pot comportar un gran perill, perquè no es mouran en interès de la nostra salut. Els aliments, com recorda el reel de la iaia dels pallaresos, tenen un poder curatiu . Una sopa de frígola fa miracles, com ho fa el coneixement i la cultura gastronòmica i alimentària de la nostra regió. Conèixer el poder curatiu de les herbes, les infusions, un xarop de mel i llima per curar un mal de gola i un bon arròs bullit amb un bon oli d’oliva verge extra per temperar els budells.
Com a societat, hem avançat molt en els últims 20 anys en hàbits saludables, en incloure la pràctica de l’esport i de l’activitat física en el nostre tipus de vida. Però, de què servirà si després mengem qualsevol cosa envasada per no fer-nos unes bledes en patates per sopar? I si, ja sé que ara em direu que no teniu temps per mi, però llavors, on queda la taula i el compartir? On quedaran les confidències a la cuina mentre tallem la ceba i tastem el guisat? Quan parlarem de la vida i dels que ens preocupa a tu i a mi? Com transmetrem els coneixements als nostres fills? La cuina de casa és el meu lloc preferit, i em nego a acceptar vaticinis catastròfics ni destructius.
Que no tenim mans? Mans per desgranar uns pèsols, mans per treure’n els punxons de les bajoques, mans per pelar unes patates, per fer una truiteta de carxofa i una sopeta. Tenim mans i cap per plantar-nos i dir prou, prou a què ens bombardegin amb més caixes de menjar “Casero” Mans per treballar, mans per clavar a la terra quan les coses es posen difícils, mans per anar a fer espàrrecs o per collir una frígola del camp. Mans per posar-nos a la cuina, cap per transmetre els coneixements culinaris ancestrals; però sobretot coratge per defensar la sobirania alimentària i per fer la revolució.
Susanna Sancho, periodista i autora del blog de cuina CocinaConSu