14.3 C
Amposta

“Jo vaig ser l’informatitzador de la premsa tortosina”

El més vist

- Advertisement -
- Advertisement -

Toni Orensanz és un escriptor, dramaturg i periodista independent de Falset. Ha col·laborat a nombrosos mitjans: La VanguardiaLa Veu de l’EbreCadena SERTV3AvuiEl Mundo, Nou Diari, Descobrir Catalunya i altres a més de ser un dels periodistes ebrencs amb més història. Aquest any ha publicat el seu darrer llibre “Com vas perdre el braç, Balchowsky?“.

La redacció d’Imagina Ràdio hem pogut parlar amb ell per saber més del seu darrer treball i també conèixer-lo de més a prop.

Com van ser els teus inicis com a periodista? I d’on sorgeix la teva passió per l’escriptura? 

Vaig començar els estudis de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona a final dels anys 80 i de seguida va sorgir l’oportunitat de fer algunes col·laboracions. El meu primer article és de l’estiu del 1989, just quan tenia 18 anys, com a col·laborador de l’Agència Efe a Catalunya, poc després que es creés el servei d’Efe comarques. La meva primera nòmina té data de novembre del 1991, al Nou Diari de Reus i, poc després, el 1994, vaig fer cap a les Terres de l’Ebre, on vaig treballar per al setmanari l’Ebre, Ràdio Ebre i La Vanguardia. Al capdavall, els meus inicis, per tant, cal buscar-los en la premsa local de Reus i l’Ebre, que és on, en definitiva, vaig començar a escriure cada dia i on vaig fer el rodatge inicial. Tot i que des de petit he estat un bon lector, és en aquesta època, escrivint dia sí i dia també, quan sento la necessitat de buscar eines de redacció i de narrativa que facin més vigorosa i atractiva l’escriptura periodística.

  • Com vas viure els principis del periodisme a les Terres de l’Ebre?

Jo arribo a Tortosa el març de 1994 i la veritat és que em va sorprendre que la premsa tortosina no havia acabat de fer el salt endavant que sí que havia començat a fer, als anys vuitanta, la premsa comarcal de Reus o de Tarragona, per exemple. Sempre explico, mig en broma mig seriosament, que, en certa mesura, jo vaig ser l’informatitzador de la premsa tortosina perquè, el 1994, vaig convèncer els propietaris del setmanari Ebre (en realitat, Ebre Informes i Migjorn, encara) que compressin dos ordinadors Apple i que s’oblidessin de maquetar el setmanari encara en una taula de llu i a cop de tisora. No és broma, però.

  • Has col·laborat i treballat en molts mitjans catalans. Com vas donar el salt? 

Com es fa el salt en aquesta professió. Quan tu fas periodisme signes el que fas cada dia, i sempre hi pot haver algú a qui agradi la teva feina i et proposi nous treballs i  col·laboracions. Una feina et porta a l’altra, i així fins a l’infinit en un sector on hi ha canvis cada dos per tres.

Toni Orensanz, periodista i escriptor ebrenc. Foto: Cedida
  • També vas ser guionista d’Andreu Buenafuente. Com va ser l’experiència?

Interessant i dura. Interessant perquè jo sóc tasta-olletes i escriure per televisió, i encara més en programes d’humor, t’obliga a buscar noves maneres d’escriure i d’explicar les coses. Dura perquè fer això cada dia a tota màquina i sota pressió resulta fatigós. O almenys a mi m’ho va resultar.

  • Una de les teves primeres obres s’anomena “Jo no soc de Barcelona”. Creus que per una persona de les Terres de l’Ebre és difícil adaptar-se a l’area metropolitana? Com ho vas viure tu?

Jo no crec que sigui difícil adaptar-se a Barcelona si ets de les Terres de l’Ebre o del Pirineu o de la Plana de Lleida. Al meu gust, el que és difícil és viure a Barcelona vinguis d’on vinguis. Jo no en sé. Em poses en un embús de trànsit un quart d’hora i ja m’agafen tots els mals. És difícil viure a Barcelona si el que t’agrada és la vida de poble, i viceversa,

  • Quines creus que son les mancances que tenim a les Terres de l’Ebre? 

Crec sincerament que exactament les mateixes que qualsevol altra zona rural de Catalunya, amb l’agreujant, això sí, que les Terres de l’Ebre són lluny de Barcelona i que encara arrosseguen un dèficit d’infraestructures i inversions que ve de lluny.

  • L’omnibus de la mort és un dels teus llibres més coneguts. Quin és el que més ha suposat per a tu? Quin és el que li tens un carinyo especial i perquè? Quin és el teu llibre preferit dels que has fet fins ara? 

–No tinc un llibre preferit, a tots els tinc carinyo i, de fet, encara viuen dins del meu cap i crec que ho faran eternament. L’òmnibus de la mort és un llibre important per a mi, això sí, perquè és la primera obra de periodisme narratiu que faig en forma de llibre i, en certa manera, obre una via que no he deixat ni vull deixar d’explorar.

  • El teu darrer llibre, “Com vas perdre el braç Balchowsky, és el que has considerat el teu llibre més liiterari. D’on va sorgir la idea d’escriure sobre la figura del pianista manc de Chicago, membre de les Brigades Internacionals, que va perdre el braç dret a la Batalla de l’Ebre i que va esdevenir una llegenda de la contracultura als Estats Units

Va ser a partir del moment que vaig veure el seu nom entre les fitxes quirúrgiques de les operacions que s’havien fet al túnel de l’Argentera, entre el Baix Camp i el Priorat, durant la Batalla de l’Ebre. Saber que hi havia un pianista dels Estats Units a qui li havien d’amputar un braç malferit em va portar a una pregunta molt bàsica: què se’n fa d’un pianista que perd un braç en una guerra a l’altra punta de món? La pregunta ha estat la gasolina de la recerca. La resposta n’és el llibre.

  • Tens alguna idea pel teu pròxim llibre? 

Tinc diverses carpetes obertes. Una pila de recerques a mig fer. Ara les vaig obrint i remenant, a veure per on li pego.

  • Tens algun referent? Qui?

No ho sé, una pila. Sóc poc mitòman, jo. Llegeixo de tot i, al final, sí que penso que som el que hem llegit. El que hem llegit és converteix en el teu principal referent. En el meu cas, és un poti-poti que va des de Ludovico Ariosto a Emmanuel Carrère, passant per les cròniques de Manuel Chaves Nogales o la Mequinensa de Jesús Moncada. Admiració per tots.

  • Per acabar, com som una ràdio musical ens agradaria saber quina és la teva cançó preferida i perquè

Triar-ne una em costa. És el mateix que amb els llibres. Escolto de tot una mica. Potser posat a dir alguna cançó que m’ha acompanyat sempre: “There Is a Light That Never Goes Out”, dels Smiths.

Redacció- Xavi Llambrich

- Anunci -
- Anunci -

Més articles

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Anunci -

Actualitat

- Anunci -
- Anunci -