Ara fa dues setmanes llegint la columna publicada al “The New York Times” del Premi Nobel d’Economia, Paul Krugman, m’assabentava que el futur president dels Estats Units, Joe Biden, proposava para el càrrec de Secretaria del Tresor a l’economista nord-americana, Janet Yellen. Bé, abans de continuar per al que no ho sap el càrrec de secretari o secretaria del tresor equival al que aquí diem ministre o conseller d’economia.
Segurament, no heu sentit parlar mai d’aquesta economista nord-americana, però la realitat és que té un currículum impressionant. Entre els seus mèrits destaquem que ha estat professora d’economia en diverses universitats americanes. A més a més, durant la darrera legislatura del president Obama va ostentar el càrrec de presidenta de la Reserva Federal. Per tant, va ser la màxima autoritat en executar la política monetària de la major econòmica mundial.
El cert, que Janet Yellen pertany aquell grup de dones economistes neokeynesianes com a exemple: Mariana Mazzucatto, Stephanie Kelton o Pavlina R. Tcherneva. Totes elles economistes que darrerament estan canviant la manera de veure l’economia i tenen molt clar que els objectius de la política monetària no és pas l’estabilitat de preus tal com prediquen a ultrança els monetaristes sinó la plena ocupació.
El curiós del cas, sembla que neix un nou poder femení que a poc a poc està arribant a les institucions que governen el món. Tal com van accedint, podem observar que hi ha una altra manera de dirigir-les. Una forma de governar encaminada a protegir i ajudar a les persones i a les famílies. D’entendre que l’economia ha d’estar al servei de les persones i no de les grans companyies i multinacionals.
De fet, les darreres declaracions de la futura secretaria del tresor, Janet Yellen, ho deixa molt clar: “No ens hem de preocupar pels dèficits públics”. Tota una declaració per on anirà la seva política econòmica. Tota una declaració d’intencions que el primer objectiu del govern de Joe Biden seran els ciutadans, entenen que aniran a cercar la plena ocupació sense reparar amb la despesa i per tant minorar els efectes que ha provocat la pandèmia del coronavirus.
Al final de tot, t’adones que l’economia com a ciència social hauria d’estar encaminada a minorar el patiment de la gent, a la plena ocupació i a un creixement sostenible respectuós amb el medi ambient. Si per arribar aquesta conclusió hem de prescindir de molta testosterona, doncs es prescindeix i comencem a crear un món millor, més respectuós, més solidari, més femení.
Batiste Forcadell, economista
