L’objectiu del govern espanyol que avala el full de ruta del biogàs és arribar a l’objectiu mínim de producció de biogàs de 10,41 TWh (TW equival a 1 bilió de vats hora) l’any 2030, per entendre que aquest desplegament generat mitjançant la digestió anaeròbia de residus orgànics suposa, segons el Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic, un impuls al desenvolupament de l’economia circular del país. Per aquest motiu, és important que es facin aquests estudis predictius de dispersió d’olors de les plantes de biogàs i biometà per garantir l’eficiència i minimitzar l’impacte ambiental odorífic, conèixer i aprofundir la generació odorífera de les plantes de biogàs, que és imprescindible per garantir un entorn segur i sostenible i deixar la ciutadania sense cap impacte.
L’olfatometria s’utilitza per avaluar les emissions d’olor existents i, per fer aquesta avaluació, s’utilitza la metodologia normalitzada UNE-EN 13725, acceptada per tots els països, que permet quantificar l’impacte ambiental produït aportant solucions lligades a un pla de mesures correctores.
Aquesta metodologia, basada en la norma UNE-EN 13725, fa servir l’olfatometria dinàmica, assegurant que els processos analítics compleixen els paràmetres mínims com la sensibilitat, la repetibilitat o la reproductibilitat, amb uns avantatges que altres mètodes no tenen, i assegurant que els processos analítics compleixen uns requisits mínims com buscar les fonts causants de la major part de la contaminació odorífera produïda a la instal·lació i descobrir les fonts que se surten dels paràmetres per poder solucionar-ho. Serveix aquest reconeixement dels punts febles per poder fer una agenda valorant els més importants i fer la inversió econòmica adequada i precisa. El coneixement de les emissions produïdes per una o diverses fonts permetrà dimensionar el sistema de tractament d’olors de la instal·lació de forma correcta en cada moment, mesurant de manera objectiva els diversos sistemes d’eliminació d’olors existents. Amb l’ajut de models matemàtics de dispersió es poden preveure quins seran els propers escenaris d’imissions quan s’adopti una mesura determinada per a l’eliminació d’olors a les plantes de biogàs i biometà. D’aquesta manera, es podrà saber fins on s’ha de rebaixar el nivell d’emissió de cada font per arribar a l’objectiu fixat de parar l’impacte de contaminació per les olors.
És cert que el desenvolupament d’una idea o innovació és molt convincent sobre el paper, com aquestes intencions descrites en la pedagogia feta d’aquests estudis predictius, però en el dia a dia veiem que és tan o més important la gestió d’aquest tipus d’indústries. Si no es fa bé, tot el que s’ha escrit no serveix per a res. Indústries sotmeses a procediments administratius estrictes segons els governs d’Espanya i la UE… no és així. Quan es tramita la llicència de les tones a valoritzar, es deixen obertes; es demana administrativament una quantitat baixa per després anar-la apujant. L’autorització ambiental assegura que és intensa i participativa i està regulada pel Text Refós de Prevenció i Control Integrats de la Contaminació, aprovat pel Reial decret legislatiu 1/2016, de 16 de desembre, que és el sistema de control ambiental previ més exigent fixat per la normativa espanyola i europea. Quan es dona aquesta autorització, implica el compliment estricte de les millors tècniques disponibles establertes per la Comissió Europea.
Cal esmentar que les MTD són voluntàries i la gran majoria d’empreses no les fan, que la fiscalització de què tant es venten les administracions es fa a través d’una pàgina web en la qual les empreses informen de qualsevol incident —la guilla guardant les gallines—. Les normatives i lleis estan molt bé en el paper, però quan és l’hora de posar-les en pràctica és tot una il·lusió: res és el que ens volen fer creure, i mentrestant els ciutadans hauran d’aguantar tota classe d’impactes provinents d’aquestes indústries contaminants que, sense cap mena de discussió al territori o al país, ens estan imposant a tots els ciutadans.
Un altre punt de vista molt potent sobre aquestes indústries és el del científic Turiel, físic del prestigiós Consell Superior d’Investigacions Científiques, molt valorat tant al país com a la UE, que ens diu que s’estan explicant històries en nom d’un model de transició que no és viable ni tècnica ni econòmicament. És cert que, fa anys enrere, es van tancar indústries de biogàs en tallar les administracions les subvencions que les sostenien; per tant, no són viables econòmicament. Una dada interessant és que les que funcionen a Europa estan totes subvencionades: un model sense futur, pa per avui i fam per demà. Tècnicament, el tipus de residus a valoritzar —residus vegetals— tenen unes molècules estructurals, principalment lignines, que són molt difícils de descompondre, elevant i molt el cost de producció. S’està enganyant la ciutadania, com diu el científic Turiel, explicant-los històries de vora el foc. Estem davant la transició energètica de la desesperació, la bombolla del biometà i biogàs, que durarà el que un martini amb gel. Pensem-hi.
Joan Cunill, tècnic superior mediambiental.