Des de ben jovenet sempre m’ha agradat el cinema, tot tipus de gènere, un més que altre, però en general tot tipus de pelis sempre i quan no fossin massa complicades d’entendre. En especial tenia predilecció per les del far-west, bèl·liques, policíaques, misteri, etc.
Recordo amb especial carinyo el fet que a casa vam tenir el privilegi de tenir un televisor, en aquella època era en blanc i negre, però era una cosa excepcional, no cal ni dir-ho.
Recordo també que els meus pares Miquel i Adela, determinats dies de la setmana, ens deixaven allargar una mica la jornada per poder veure alguna de les sèries que llavors s’emetien per tve, un dels dos únics canals que es podien veure.
Qui no recorda sèries com El Santo, Agente Secreto, El fugitivo, Los invasores (se’ls reconeixia per que no podien tancar el dit petit de la mà), Perry Mason, Embrujada, Super Agente 86, La família Monsters, Misión Imposible,… Qui no recorda els dos o un romb que sortien a l’extrem dret superior del televisor? indicava si una emissió concreta era apte o no per a menors. Quina ràbia feia quan veies que en sortia algun!.
Recordo boniques vetllades de cinema a casa meva després de sopar, al petit menjador al voltant d’una taula camilla amb un braser de carbonilla per escalfar els peus i cames (no hi havia altre calefacció). No hi havia cap sofà o sillo per seure còmodament i veure la pel·lícula, només cadires. Aquesta era la platea d’aquesta peculiar sala de cine familiar.
En cadascuna d’aquestes esporàdiques i especials sessions, sempre hi érem els de casa i alguns veïns-amics. De casa estàvem la iaia Sisqueta, els meus pares Miquel i Adela, el meu germà Miquel i la nostra benvolguda Cinteta. Quant a la resta hi eren sempre la senyora Juana, els seus néts i bons amics Lolin i Manolo; no podia fallar l’entranyable senyora Manuela. S’anaven ocupant les cadires, tot respectant als nostres majors, i la resta al terra. A poc a poc anaves veient, a mesura que avançava la peli, com alguns caps anaven començant el seu habitual ball endavant i enrere, fins que literalment la persona en qüestió quedava totalment adormida, asseguda a una cadira. Tot fruit de l’esgotament d’un dia dur de treball.
Recordo també els dies de cinema al cine Califòrnia o a la Pista de Verano, ambdós al meu estimat poble de Sant Jaume d’Enveja. En el primer eren les sessions de diumenge a la tarda després de dinar, les que esperàvem amb emoció. Sempre passaven dues pel·lícules, la primera era la més fluixa i l’altre, en teoria, era la bona. A la cartellera on s’anunciaven les pelis del diumenge es deia si era apta o no. Llavors havies de decidir si te la jugaves i desprès de comprar l’entrada, aconseguies superar el darrer escull, la “tia Paca”, ella controlava l’entrada. Encara la recordo amb la seva llanterna vigilant que no ens desmadressim.
M’oblidava de comentar alguna cosa, ni que sigui de passada, dels històrics NODO que si o si ens els hauríem d’empassar. No em negareu que allò si que era un autèntic adoctrinament.
En quan a La Pista de Verano, era un bonic espai a l’aire lliure on, a més de fer el ball quan arribava l’estiu i on es celebraven les actuacions musicals de la Festa Major, de tant en tant també passaven alguna pel·lícula. Cinema a l’aire lliure. M’encantava anar-hi amb el meu pare Miquel, era un gran amant del cinema, tot el contrari de la meva mare Adela. A la “Pista” sempre hi era l’entranyable “tia Paca” posant ordre i controlant l’entrada. “Que pocs se li colaven”
Tota aquella magia que envoltava a les situacions que us he explicat abans evidentment s’ha perdut, hi ha altres magies però ben diferents. Avui en dia ha canviat tot molt; les xarxes, plataformes digitals, serveis de streaming per subscripció, etc. ens permeten disposar de molts i grans continguts des dels nostres domicilis. Sé que tot això ha anat en detriment de les sales de cinema, però a mi el cert és que m’ha donat vida, des que la meva capacitat per a moure’m ha mermat considerablement.
Dins de tot aquest context de cinema i records emotius, deixeu-me que us expliqui una bonica història que m’ha succeït, tot just farà dos anys aviat, en la que està relacionada el cinema, per això tota aquesta parrafada inicial.
Com ja heu pogut veure m’agrada molt el cinema i, ara més que mai, soc un total consumidor de sèries i pel·lícules. Estic subscrit a més d’un servei de streaming, per així tenir on escollir la millor opció. El que vaig fent és anar escollint sèries que veig que em poden agradar, donant preferència a aquelles que puguin estar acabades; si no ho estan les poso a la meva llista a l’espera que pugui sortir alguna temporada més i veure-la d’una tacada.
Això em va passar amb la sèrie RAPA, que tenia dues temporades i estaven a punt de començar a rodar la tercera i darrera temporada, per tant, de moment no la vaig voler veure. No vaig escollir aquesta sèrie pel seu guió, doncs no el vaig llegir, ho vaig fer perquè els dos actors principals m’agraden molt. Son Mònica López i Javier Camara. Dos grans del cinema.
En paral·lel a la família estàvem enllestint els darrers serrells per engegar la difusió del projecte solidari de la camiseta “Avui és el millor dia”, el disseny de la qual era de l’il·lustrador Òscar Alonso, més conegut com a @72kilos.
Tot estava a punt per començar, els vídeos promocionals, les camisetes i moltes, moltes ganes d’iniciar aquesta nova aventura solidària pels afectats més vulnerables de l’Ela. Jo com havia fet en altra ocasió vaig anar escollint persones conegudes i mediàtiques, per tal de contactar amb elles per Instagram i demanar si ens volien ajudar a difondre el nostre projecte. El “tracte” era que si acceptàvem nosaltres els enviaven una camiseta i a canvi havien de penjar una foto o vídeo a les seves xarxes, recomanant als seus seguidors la compra de la camiseta mitjançant un donatiu a la Fundació Catalana d’Ela Miquel Valls (avuieselmillordia.org).
Una de les persones que vaig escollir, sense saber ni pensar res de tot el que acabaria passant, va ser en Javier Camara. Li vaig explicar el projecte, li vaig preguntar que li semblava si ens podia ajudar i en res em va contestar “acepto”. Em vaig quedar glaçat.
Vam començar diverses converses privades i em va dir que encara no em podia donar una adreça per enviar la camiseta, perquè marxava a rodar la tercera temporada de RAPA i encara no sabia on s’allotjaria, no obstant em va demanar que quan la pogués enviar, en posés també una per a Mònica López. No m’ho podia creure. Jo mentrestant seguia sense saber que anava la sèrie.
De sobte un dia el meu germà Miquel em truca per recomanar-me una sèrie que havia vist i que li havia agradat molt, era RAPA, i em va dir que un dels actors que sortia feia el paper d’un afectat d’ELA. Em vaig quedar sense paraules, no m’ho podia creure. Sense perdre ni un minut vaig contactar amb Javier per tal de preguntar-li si era veritat el que estava sospitant. Em va dir “tu empieza a ver la serie y luego hablamos y me comentas lo que quieras y me dices que te parece”.
Així ho vaig fer, Sión i jo vam començar a mirar-la. Ens vam enganxar al moment. Al segon episodi no ens podíem creure el que estàvem veient, en Javier interpretava el paper d’un afectat d’ELA (perdoneu-me els que no heu vist la sèrie, però si no ho explicava no tenia cap sentit parlar d’en Javier). Us recomano la sèrie.
Al final vam enviar les dues camisetes a una adreça de El Ferrol que ens va donar, doncs tenien previst estar un temps allí. Mentrestant seguien els nostres contactes, parlàvem de la sèrie i que m’estava semblant. Em deia que la meva opinió li semblava important per poder seguir interpretant respectuosament el seu paper a la tercera temporada. Arriba el moment de l’estrena; va ser al·lucinant, anàvem comentant els capítols i em demanava el meu parer i com havia vist la seva interpretació. Fins i tot em va avançar que un dels capítols l’havia dirigit ell.
Deixo aquesta meravellosa sèrie que, sense ser el tema principal, ha acabat fent una immensa difusió de l’Ela i fem un salt en el temps. Ens situem en el dia 19-09-24, dia en què teníem la recepció a la Moncloa. Estàvem a l’Ave camí de Madrid i vaig rebre un wat d’en Javier que em passava un enllaç en el que aquell mateix dia Ricard Ustrell l’havia entrevistat a Catalunya Radio.
Sempre li havia dit que havíem de tancar el cercle i que després de tot el que havíem compartit a distància, tocava conèixer-nos personalment. Estant al tren, i després d’escoltar la seva entrevista, vaig decidir trucar-lo per explicar-li que anava cap a Madrid a la Moncloa i em va dir “pues yo voy a la Moncloa o donde sea para verte y darte un fuerte abrazo”. Vam quedar que per fer-ho fàcil ens trobaríem a la cafeteria d’un hotel proper a l’estació de Atocha.
Arribem a la cafeteria Sión, Gemma, Esther Sellés i jo. Allí ens esperava el nostre estimat Javier Camara; va ser una trobada excepcionalment emotiva i carregada d’una sensació indescriptible. S’acabava de tancar el cercle.
Després d’una estona abraçats vam anar cap a una taula, acompanyats de Pilar Calvo, ja que l’havia avisat d’aquesta bonica trobada; ella estava a Atocha pendent de tornar a Barcelona. Vam estar més de dues hores parlant, llençant-nos mirades de complicitat, acaronant-nos les mans com dos persones que s’estimen,… Van ser poc més de dues hores indescriptibles. Em va dir que podia contar amb ell pel que fos.
Una anècdota final, quan estàvem asseguts a la taula de la cafeteria de sobte va entrar l’extenista Alex Corretja i, tot i que Javier estava de cara a ell, Alex va dir “però Ilde que fas aquí?” i Javier de seguida va dir “pero bueno, ¿aquí el famoso no soy yo?”. Vam acabar compartint taula una estona, ells dos també es coneixien.
Segueixo mantenint una bona relació amb una gran persona a qui vaig demanar ajuda per Instagram i ja veieu quina meravellosa resposta vaig obtenir. Infinites gràcies a Javier, t’estimem molt.
“Avui és el millor dia”.
Ilde Oliveras. Article escrit amb els ulls.
Enllaços relacionats