Aaron Jodar, aquest és el nom d’un artista tortosí que segur en sentirem a parlar d’aquí a pocs anys. És ginecòleg de professió, té 42 anys i és un amant absolut del dibuix i, en especial, del còmic, i malgrat les dificultats que ha tingut al llarg de la vida, mai ha abandonat la seua part artística. Ara es troba en un dels seus millors moments com a dibuixant. Ha treballat per a Disney i ha participat en el Comic Barcelona d’enguany, on s’ha donat a conèixer al món editorial i n’ha obtingut una excel·lent resposta. Actualment, està cultivant un còmic anomenat “The Line”, que té la voluntat de publicar d’aquí dos o tres anys, complint així el seu somni.
La població de les Terres de l’Ebre es mereix conèixer aquest personatge, crític, precís, pacient, metòdic, optimista, filosòfic, disciplinat, humorístic, que li agrada aprendre i que és capaç d’analitzar les situacions més complexes amb una gran claredat. Uns adjectius dels quals podreu confirmar la seua veracitat en l’entrevista que Imagina Ràdio ha tingut el plaer de fer-li i que podeu llegir a continuació.
1. Com et definiries?
En essència. Per ser una mica objectius. En essència Aaron és un individu que va nàixer en la generació de l’any 1979 a Tortosa i en l’àmbit de l’imaginari de la infància, en l’àmbit artístic això m’ha influenciat, vaig ser format entre els anys 80 o 90, per la qual cosa crec que ha sigut una gran sort perquè per a mi és l’època d’or pel que fa a la creació artística basada en el cinema. Per a mi el cinema és molt influent a la meua vida.
Per entendre com jo he enfocat la meua vida, et diré que em considero un somiador, però que coneix molt bé el preu de cadascun dels seus somnis i que per a complir-los es necessita valor i sacrifici i aquestes son les coses que em poden definir: somiador, lluitador, coneixedor del valor del sacrifici i imaginació al poder. Amb aquests termes serien els que definirien més Aaron Jodar, sé que son abstractes, però és difícil definir-me perquè anem sent que interacciones amb l’entorn.
2. A què et dediques professionalment?
Caldria dir-te que soc metge per defecte i per efecte ajudar als altres. A mi m’apassiona el cos humà, m’apassiona el coneixement de la classe de ser que soc, de la naturalesa, de com funciona el cos i m’ha apassionat molt el coneixement de l’ésser humà. Un dels meus referents és Leonardo da Vinci i ell tenia un esperit inquiet per saber quins secrets guardem a dins. I aquesta manera de veure’ns i de veure amb mi mateix m’ha despertat interès de qui soc biològicament, i això m’ha portat a ser per defecte metge.
Em sento artista i somiador, però, per altra part, em dedico a la medicina. He crescut en un entorn familiar en el qual el meu jo artístic no ha sigut reconegut. He viscut en pau i ho he acceptat en fer-me gran, no obstant això el meu entorn familiar no ha cregut amb mi com a artista i per això em vaig buscar la medicina. Soc especialista en ginecologia i obstetrícia perquè és una especialitat molt àmplia perquè m’apassiona l’inici de la vida. M’ha motivat molt i ha fet que em dediqui a això.
3. Quant fa que dibuixes?
Impossible de dir quin dia vaig començar a dibuixar. Sempre he dibuixat, des que tinc memòria. Sempre hi ha hagut un paper acompanyant-me en cadascun dels meus moments vitals, ja estigués més a prop o més lluny del meu somni, sempre he dibuixat. Tinc 42 anys i crec que dibuixava dins de l’úter de la meua mare. Crec que vaig néixer dibuixant.
4. D’on va sorgir el teu interès pel dibuix?
Jo crec que el meu interès pel dibuix va completament arrelat a la meua forma d’entendre el món, d’entendre la vida, d’entendre l’existència. Sempre he utilitzat la imaginació. Sempre que m’havia d’aprendre una lliçó, dibuixava. És la forma amb la qual entenc el món i la vida. És la meua forma d’entendre la realitat. No entenc la realitat sense els dibuixos. De com els meus pensaments els puc traduir en formes, a través d’un llapis sobre un paper, i això per a mi és immens. No podria entendre la meua vida sense el dibuix. El dibuix per a mi ho és tot. De fet, estic molt feliç de ser metge i haver ajudat a altres persones, però tinc un pacient el qual s’anomena Aaron Jodar i al qual he de prestar atenció i li he donat oportunitats. El dibuix és la meua forma d’entendre-ho tot.
5. Has estudiat dibuix algun cop?
Aquesta és una de les coses que més sorprèn els editors. Quan s’han interessat amb mi, amb el meu estil, amb la meua part artística, se sorprenen quan dic que jo no he tingut cap altre mestre que el de l’observació. He estat totalment autodidacta. He anat a algun curset d’estiu amb nens o he fet l’assignatura de plàstica a l’escola, però no he tingut cap estudi específic del còmic. Me l’he fet jo mateix a través del cinema, de còmics i a través d’observar i analitzar i d’entendre. De formar-me jo el meu propi esquema mental. El meu pare era un gran dibuixant, però no em va donar mai classes, no va aprovar mai cap dels meus dibuixos. La pitjor crítica que pugui existir per un artista és l’absència de crítica, és la indiferència, i pel meu pare els meus dibuixos eren indiferents i ja vaig deixar d’ensenyar-li. La meva formació sempre ha sigut des de la clandestinitat i des de l’autoformació, l’observació, l’anàlisi i la humilitat.
La primera vegada que vaig tenir formació de dibuix va ser una vegada acabada la meua especialitat de metge, quan tenia independència econòmica i a Tortosa no existeixen acadèmies de còmic i el que jo coneixia estava a Barcelona, en concret, l’escola JOSO i vaig anar allí a veure quina formació podia rebre i els cursos eren presencials, però just vaig veure que feien un curs d’un any de tres dies intensius cada tres mesos. I ho vaig poder comptabilitzar amb la meua feina.
Estava dirigit a professionals del dibuix i vaig preguntar si podia i em van invitar a anar-hi. Em vaig presentar al càstig del curs de Disney i vaig ser afortunat perquè vaig ensenyar el primer dia els meus dibuixos i estava envoltat d’artistes. I la qüestió és que em vaig presentar i Fernando Güell que era el director artístic d’Egmont Company em va acceptar i vaig estar durant un any formant-me en dibuixar al Pato Donald per a Disney.
La segona va ser abans de la pandèmia, vaig fer un curs de còmic de tres anys que es feia els caps de setmana, havia de matinar molt, aixecar-me a les 5 del matí després de treballar tota la setmana. Volia treure’m mals hàbits quan algú es forma de manera autodidàctica. Em va anar molt bé, vaig fer el curs en la meitat de temps i vaig tenir contacte amb editors i van despertar interès amb els meus dibuixos i el meu estil. Em van invitar al Festival Internacional del Còmic d’Angulema, però per la pandèmia no vaig poder anar-hi, així i tot espero anar-hi algun dia.
6. Quin tipus de dibuix fas?
He dibuixat de tot: dibuix artístic, he fet retrats, he dibuixat en carbó, pintura al fresc… No obstant això el que m’apassiona i el que m’omple és dibuixar còmic, perquè és una suma de tot. Has de saber contar coses, no solament amb text, sinó amb dibuix i amb color, perquè el color és la banda sonora, l’ambientació d’aquell dibuix. El còmic per a mi és el màxim, és el que m’apassiona i amb el qual més he après. Els còmics han sigut les meues enciclopèdies. Crear una història, saber-la comptar, crear uns personatges i dibuixar-los i que la gent visqui el que viuen ells. El còmic és el que em va complet com a artista.
7. Com és combinar la teua feina de ginecòleg amb el dibuix? A la gent la sorprèn aquestes dues facetes?
Per a mi no és gens fàcil, perquè el treball de metge em desgasta molt. Soc una persona de què qui entra per la porta no és només un pacient, si no és una persona que té unes pors que estan relacionades amb la seua integritat física i vital i això és una de les coses que més pot influir en la seua forma de vida, el fet de saber que tens una malaltia o no pots tenir fills o si aquell fill està bé, si fas el correcte o no, i tota aquesta responsabilitat me la deleguen a mi.
La medicina d’avui no és la de fa uns anys, avui existeix una pressió social molt forta, molt forta. Els metges no tenim dret a equivocar-nos, no tenim el dret a ser humans, sinó que tenim l’obligació de curar, fins i tot d’una forma màgica i impossible. Cada dia ho visc en pròpia pell i això m’influeix i de fet algunes vegades he arribat al límit d’haver de parar. Donar males notícies a mi m’afecta, no dormo tranquil. Quan van bé les coses, son com un sospir, passen molt de pressa.
A l’hora de dibuixar m’he ofegat artísticament algun cop per culpa de les conseqüències que m’aporta l’exercici diari de la medicina. No abandono, però faig de més o de menys.
La gent se sorprèn sí, perquè no és gens habitual que un ginecòleg sigui també artista i del meu nivell. Parlo amb artistes que treballen per grans productores i se sorprenen quan els hi dic que soc metge i veuen com dibuixo. Son esquemes que ens creem, cadascú és qui és. La nostra professió no ens defineix qui som.
6. Que representa el dibuix a la teua vida?
En aquest punt de la meua vida, ho és tot. Encara que hagi de ser pare, metge… en el fons i si ho analitzo, el dibuix, en tots els moments de la vida, ho ha sigut tot. Ha sigut la meua manera d’entendre el món, d’estudiar, d’imaginar, d’aprendre lliçons, de no creure que no podia ser ningú i de creure que podia ser algú, encara que no hagués tingut suport al meu voltant. Per a mi sempre ho ha sigut tot i ho serà tot. De fet, no me’n vull anar d’aquest món sense haver fet un còmic, almenys un. Per a mi això és molt, perquè amb el còmic parlo de tot el que representa per a mi el món, el que he viscut… i després és una manera de compartir-ho a través d’una història.
A més, el còmic també és el meu refugi. La vida no és com volem i com que em veig tan diferent, el dibuix m’ajuda a reconciliar-me amb la vida: ara estic jo, el que vull comptar, amb el paper i el llapis. Aquesta simplificació de la realitat és terapèutica. M’ajuda a trobar-me a mi mateix.
7. Vas participar en el Comic Barcelona d’aquest 2022?
Ha sigut la primera vegada a la meua vida on m’he presentat com a artista. He presentat els meus treballs a editorials i ells han decidit si em volien donar una oportunitat o no. Havia visitat el saló dues o tres vegades. Em costava per la multitud de gent.
Aquest any he presentat el treball amb el qual estic immers, que es diu “The Line”, i vaig tindre una sorpresa magnífica perquè vaig tenir una acceptació increïble. Em van donar entrevista diverses editorials de còmics i algunes d’importants i la veritat que sembla que estigui en un somni perquè el fet d’estar allí amb editors i explicar-los-hi amb diferents idiomes, va ser increïble.
Jim Chadwick, editor de DC Comics, em va fer una entrevista i el va sorprendre molt el meu treball i això va ser bastant constant entre els editors. El meu treball, “The Line”, tindrà unes 200 paraules o més i alguns dubtaven de si seria capaç d’acabar la història. Però els hi vaig dir que això ho sabrien d’aquí a 2 o 3 anys, perquè no em dedico solament al còmic. Però els editors m’han donat el seu contacte i els aniré informant paròdicament sobre els meus avenços. Estic treballant “The Line” amb Fernanda Rizo i a Diana Noriega, dos artistes mexicanes, que son les que han cregut en mi i m’estan ajudant molt amb aquest projecte i sense elles no seria possible. Estic molt, molt agraït.
Una vegada arribi l’hora de la veritat, no sé què passarà. L’editorial Planeta em van dir que veien fins i tot que es podria adaptar al cinema. I que em diguin això a mi, que la meua formació ha estat d’amagades i autodidacta, és increïble.
8. Has treballat com a dibuixant de forma remunerada algun cop? Quin ha estat el treball més important que has fet?
Sí, principalment en dues ocasions. Una com a il·lustrador del llibre infantil “Els barquers del cel” de l’ebrenc Jordi Andreu Corbatón i l’altra va ser per a Disney i vaig fer dues històries del Pato Donald. Vaig passar un test entre 30 alumnes i jo i dos més vam superar el test i vam passar a formar part d’un grup selecte d’aquesta editorial i em van donar uns guions i vaig fer dues historietes que aquí a Espanya no es van publicar, però va ser una bona experiència, però molt dura, perquè tenia poca remuneració i no vaig poder continuar amb aquesta oportunitat. Malgrat això, Disney ja em té a la llista com a artista apte per a dibuixar el Pato Donald.
Però el treball més rellevant que he fet ha estat aprendre de tot, de l’entorn, dels còmics, de les vivències… La meua lluita incansable.
9. Quins son els teus referents?
El primer de tots va ser Disney, després vaig començar a dibuixar Son Gokūs, supermans… a qualsevol autor. També m’ha inspirat molt Leonardo da Vinci, Michelangelo. Però un dels meus referents és Humberto Ramos, perquè dibuixem molt semblant i el vaig començar a seguir. Però jo ja dibuixava i vaig veure que els nostres dibuixos s’assemblaven molt. Vaig conèixer-lo en persona al Saló del Còmic d’enguany i vaig donar-li les gràcies. He après molt d’ell i també de Francisco Herrera, tots dos autors mexicans. Joe Madureira que és de Brasil, a Espanya, Óscar Martín, increïble, Jorge Jiménez que treballa per a DC Comics, Juanjo Guarnido… I molts altres. De tots he après molt, han estat els meus referents.
10. Voldries dedicar-te professional al dibuix? Com et veus d’aquí a tres anys?
Voldria dedicar-me 100% al dibuix. Però he de ser conscient de la vida i els meus dibuixos han de ser remunerats. El temps és diners i el temps és vida. Tant de bo m’hi pogués dedicar exclusivament. Però m’he de poder-hi dedicar dignament i si no pot ser, doncs, no pot ser, no passa res, tot i que, tant de bo pugui! Tinc molt a comptar i crec que sempre tindré coses a explicar.
I d’aquí a 3 anys em veig en un estand o al carrer dedicant el meu còmic a persones que sé que els hi aportarà alguna cosa. Tant de bo serveixin tots els missatges que vull donar i puguin ajudin a solucionar alguns dels problemes dels lectors. Estic treballant perquè tiri endavant el còmic, però la repercussió del còmic no sé quina serà. Si ho aconsegueixo serà l’èxit de la meua vida. Salvar vides és molt gratificant, però és efímer. El còmic és molt meu, portarà la meua història darrere… i després serem res, però hauré deixat marca en algunes persones i haurà valgut la pena haver estat en aquest món. Emocionar a la gent, treure-li un somriure, per a mi és el millor reconeixement possible.
Mira que soc pare… però en certa manera de forma natural naixem per tenir descendència, en aquest cas, no tots naixem amb la capacitat de tenir aquestes inquietuds, transmetre-les a través del dibuix i després compartir-ho i utilitzar allò perquè transcendeixi en la vida dels altres perquè les ajudi.
Redacció – V. Ll.
