La meva passió per la política ve de lluny. Crec que tot va començar cap al 2010, en plena efervescència del 15M, jo tenia vint-i-cinc anys, havia tornat a la universitat per estudiar Periodisme després d’uns anys treballant, i em sentia cada cop més interpel·lat per l’actualitat i la política. Volia entendre un món que, fins aleshores, m’era força desconegut.
Aquell interès va esdevenir compromís el 2019, quan vaig entrar com a regidor a l’Ajuntament del meu poble, Amposta. La meua ciutat formava part d’aquella onada de canvi que havia començat el 2015, quan molts municipis del país van apostar per formacions progressistes que prometien il·lusió i relleu generacional, “aire fresc” en deien. L’objectiu era construir ciutats més modernes, sostenibles i amables.
Ens trobàvem en un moment polític apassionant, post 15-M, amb el Procés independentista català i l’1 d’Octubre en marca, i amb les esperances i expectatives d’esdevenir un nou país. Han anat passant els anys, i malgrat que aquella passió no ha desaparegut del tot, ha anat creixent dins meu – i sé que no soc l’únic – un sentiment de desil·lusió i desencís.
Ara que es compleixen deu anys d’aquell punt on es respirava un aire de canvi, d’il·lusió, d’esperança, de progrés, pareix que tot això s’hagi esfumat. Vivim una etapa de frustració, ressentiment i on aquesta brisa de canvi s’ha transformat en vent d’odi i temor al diferent.
Una desil·lusió, provocada per unes expectatives de canvi frustrades, per una transformació que en molts casos ha estat superficial o inexistent. Per un procés català que ha acabat en no res i per unes expectatives que molts havíem posat en les propostes i il·lusions generades per una generació de polítics que vam pensar que eren diferents. El relleu no ha estat suficient.
Passats els anys hem d’assumir que amb ser nous no n’hi ha prou i que els que van arribar no eren tan diferents dels vells. Aquella atmosfera política de renovació i de canvi s’ha acabat convertint en un ambient reclòs, tancat, de continuïtat i amb les mateixes dinàmiques de sempre.
La política es mou per estats d’ànims, per il·lusions col·lectives i pel desig de canvi. I avui, malauradament per aquelles persones que ens considerem progressistes, aquests sentiments semblen impulsar les dretes populistes. L’esquerra, en canvi, sembla desorientada, incapaç de reconnectar amb una ciutadania cansada i escèptica.
Un panorama desil·lusionant de desmobilització que no és exclusiva de les Terres de l’Ebre ni de Catalunya. És global. Des dels Estats Units, on Donald Trump ha tornat al poder, fins a Palestina, on l’Estat d’Israel perpetua un genocidi davant la passivitat del món occidental.
Davant aquest futur incert, ple d’incògnites, sembla que l’esquerra ja no convenç, ja no sedueix com abans. La gent busca respostes immediates, solucions clares, i sovint les troba en discursos simplistes i excloents que els ofereix el populisme de dretes, amb la inestimable ajuda d’unes xarxes socials i uns algoritmes que els van de cara.
Un panorama preocupant, i que s’afronta des de la desil·lusió i el desencís, i amb la sensació que les nostres esperances i expectatives han quedat relegades a un segon pla, i aquesta il·lusió passada ha donat pas a la por del que vindrà.
Pep Simó, periodista.