El Tribunal Suprem ha rebaixat de 8 anys de presó a un i mig la pena per a un dels condemnats pels atemptats terroristes del 17-A a Barcelona i Cambrils. Es tracta de Said Ben Iazza, condemnat per haver deixat una furgoneta i un carnet als terroristes. La sala considera que no sabia les intencions dels altres implicats i, per tant, el condemna per imprudència greu en un delicte de cooperació amb organització terrorista. En canvi, el tribunal ha rebutjat els recursos dels dos condemnats principals i també de les acusacions. L’Audiència Nacional va condemnar Driss Oukabir a 36 anys de presó i Mohammed Houli Chemlal a 43 anys per pertinença a organització terrorista, fabricació i tinença d’explosius i d’estralls i lesions imprudents.
La sala estima parcialment el recurs de Ben Iazza perquè entén que hi ha dubtes raonables que el recurrent conegués o es representés amb prou detall que, amb els seus actes objectivament cooperatius, col·laborava amb una organització criminal amb finalitat terrorista. “No identifiquem prova suficient que permeti concloure més enllà de qualsevol dubte raonable que el recurrent es representés finalment que amb la seva aportació coadjuvaria a les finalitats terroristes d’una organització criminal. Ni, tampoc, considerem prou acreditat que tingués una sospita qualificada que l’obligués a activar deures d’indagació i que, en comptes de complir-los, desplegués una estratègia conscient d’“ignorància deliberada” amb la finalitat d’eludir els deures d’evitació i aprofitar-se d’ella per eludir la seva responsabilitat.”
Per al tribunal, el fet que no hagi quedat prou acreditat que el recurrent conegués la finalitat terrorista de les seves aportacions o que tampoc no s’identifiquin els trets constitutius d’una estratègia d’ignorància deliberada a partir d’una sospita qualificada “no vol dir que no s’identifiqui en la seva actuació, un greu incompliment de deures de cura que, en termes objectius, va propiciar actes de col·laboració eficaç amb l’organització terrorista”. Per això se’l condemna com a autor d’un delicte de cooperació amb organització criminal terrorista per imprudència greu, ja que amb el seu comportament, cedint l’ús d’un vehicle i el document d’identitat que els terroristes van utilitzar per comprar precursors d’explosius, va incomplir greument deures objectius de cura. A part de la pena de presó, que ja ha complert, se’l condemna a una multa de 1.440 euros.
Acusació pels morts a les Rambles i Cambrils
Pel que fa als recursos de les acusacions, la sala rebutja les pretensions de nul·litat del judici celebrat a l’Audiència Nacional i es descarta cap lesió del dret a l’exercici de l’acció penal. La sentència afirma que l’objecte del procés es va configurar d’acord amb les regles i les parts van poder exercir els instruments de control de les decisions no inculpatòries previstes a la llei processal. Per a la sala, la nul·litat del judici no té de justificació i explica que la interlocutòria de processament va limitar la inculpació dels investigats, descartant, expressament, que les diligències practicades fins aquell moment portessin indicis suficients que els acusats poguessin haver ideat o participat en els assassinats consumats i intentats comesos per altres integrants de l’organització criminal. Aquesta interlocutòria va excloure, per tant, el fet de la participació respecte a alguns delictes que, fins aquell moment, constituïen també objecte d’investigació.
El tribunal recorda que la decisió de no processament parcial, com bé va decidir la sala penal de l’Audiència Nacional, en el procés ordinari no és recurrible en apel·lació. En el cas concret, el tribunal assenyala que “la sala penal de l’Audiència Nacional, davant del que pretenen diverses acusacions que s’ordenés al jutge d’instrucció l’extensió del processament contra els avui acusats pels delictes consumats i intentats d’assassinat terrorista, ho va denegar expressament, confirmant la conclusió del sumari i, amb ella, la delimitació de l’objecte del procés respecte del qual es podia formular acusació. I ho va fer mitjançant una resolució prou motivada i contra la qual, per decisió del legislador, no es pot interposar cap recurs ordinari”.
Dret a la veritat de les víctimes
El tribunal descarta també que el procés seguit lesionés el dret a la veritat invocat per alguna de les parts recurrents en considerar que les actuacions seguides d’investigació i posterior enjudiciament, “per la seva minuciositat, extensió i control jurisdiccional des de la mateixa arrencada han complert, sense dubtes, amb els estàndards de protecció que deriven de la Convenció Europea de Drets Humans, on s’ubica, per lògica extensió, l’invocat dret de les víctimes a la veritat”.
Davant del criteri d’un dels recurrents, la sala descarta la conjectura que l’imam de Ripoll Abdelbaki Es Satty continuï viu, i respon puntualment a tots els dubtes suggerits. En aquest sentit, la sala explica que “es desacrediten els fets declarats provats, i es fa, a més, partint, sembla, de la idea que el procés és un mecanisme omniscient pel que qualsevol ombra d’incertesa només es pot interpretar com a producte d’una voluntat deliberada d’ocultació o de no investigació, encara que, alhora, no s’identifiqui per part de qui”.
“Pel que fa a la no troballa del telèfon de Es Satty entre les ruïnes de la casa d’Alcanar i d’algunes targetes dels telèfons conspiratius sobre el qual la part formula un altre dels seus dubtes, cal recordar que amb motiu de l’explosió els cossos dels ocupants de l’immoble van quedar absolutament destrossats, fins al punt que es van recollir 14 quilos de restes humanes de les dues persones mortes, tal com consten a les actes aixecades. Això dona idea de l’excepcional intensitat de la deflagració i del seu poder destructiu. En conseqüència, és molt més plausible considerar, des de la lògica del que és raonable, que la destrucció provocada va impedir la localització de les targetes i el telèfon que hipotetitzar sobre la manipulació i la confabulació de tots els agents del Tedax del Cos de Mossos d’Esquadra que de manera heroica van posar en joc la seva vida buscant evidències entre les restes de l’habitatge”.
Sobre els dubtes referits al cadàver de Es Satty: “la sala d’ael·lació neutralitza la hipòtesi dels recurrents considerant que la no reclamació del cos pot respondre a mil raons, fins i tot de tipus emocional. Té raó, novament, la sala d’apel·lació. Hi ha moltes raons que ho poden explicar. L’emocional, a què fa referència la sentència recorreguda. O l’econòmica, per la impossibilitat d’assumir les despeses costoses d’un trasllat mortuori internacional. O, fins i tot, la religiosa que, en canvi, invoquen els recurrents per qüestionar el que fixa la sentència. Perquè, en efecte, els ritus funeraris musulmans prohibeixen l’embalsamament del cadàver i la prolongació en el temps de l’enterrament. I si bé es contemplen excepcions a la prohibició, les fórmules per embalsamar un cos són també molt exigents, i no és possible extreure res de l’estómac o intestins del mort perquè això violaria la seva santedat. En el cas, desconeixem quines concretes restes humanes del senyor Es Satty van ser enterrades a Espanya i si concorren raons religioses per a la seva no repatriació en no poder-se complir amb les regles que disciplinen l’enterrament segons la tradició islàmica”.
Pel que fa a la sospita, destacada a l’acte de la vista, d’inacció o negligència dels serveis secrets de l’Estat en l’evitació dels atemptats, atesos els vincles que es mantenien amb Es Satty, dirigent o promotor de la cèl·lula terrorista, el tribunal fa una precisió. “No consta a l’escrit del recurs ni una sola referència a diligències preteses pels recurrents i denegades o als resultats de les preteses i practicades sobre la possible vinculació de l’iman de Ripoll amb els serveis secrets de l’Estat alhora que es van produir els fatals atemptats. S’afirma que va ser visitat a la presó, sense concreció de dates i lloc, per agents dels serveis secrets quan va estar ingressat per un delicte de tràfic de drogues entre el 2010 i el 2014 i que un dirigent d’una comunitat musulmana a Bèlgica va manifestar haver escoltat el 2016 a Es Satty parlar en castellà i que en preguntar-li amb qui parlava aquell li va contestar que amb els serveis secrets espanyols”. La sala conclou que “és obvi que aquestes dades, per la seva generalitat, no permeten sostenir una hipòtesi d’incompliment greu dels deures de control de les fonts de perill conegudes que cal exigir als serveis secrets que tenen encomanada aquesta funció”.
Acusats amb tots els drets
La sala també desestima els recursos interposats pels condemnats Oukabir i Chemlal i descarta les violacions de drets fonamentals denunciades. Entre altres motius, els recurrents denunciaven la vulneració de les garanties del dret de defensa perquè se’ls va privar del dret a designar advocat defensor durant el període de la seva detenció i en la primera compareixença davant el jutge d’instrucció. Basaven aquest motiu en l’anomenada ‘doctrina Atristain’ del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). La sentència analitza la doctrina d’aquest tribunal que distingeix entre els supòsits en què es denega l’accés a un advocat que només es poden justificar en cas que hi concorrin “raons imperioses” per a aquesta restricció i aquells en què es limita la llibertat d’elecció, l’estàndard d’apreciació del qual se suavitza exigint “raons pertinents i suficients”. El Suprem recull la pròpia doctrina de la sentència del ‘cas Atristain’ que precisa que “en tots dos casos, la tasca del tribunal serà avaluar si, a la llum del procediment en conjunt, els drets de la defensa s’han vist “perjudicats” fins al punt de soscavar la seva equitat general”. L’esmentada sentència recull que “es poden imposar restriccions a l’accés d’un acusat al seu advocat si hi ha una causa justificada. La qüestió rellevant és si, tenint en compte el procediment en conjunt, la restricció ha privat l’acusat d’un judici just”.
En aquest sentit, la sala afegeix que la doctrina general continguda a la sentència del cas Atristain no se separa de la mantinguda pel Suprem en sentències anteriors sobre aquesta qüestió. Així, el tribunal esmenta un cas del Regne Unit en què el TEDH va avalar per “raons imperioses” la incomunicació de tres detinguts pels atemptats terroristes de 7 de juliol de 2005 a Londres. A aquestes tres persones se’ls va aplicar la llei antiterrorista de l’any 2000 que permet interrogatoris “de seguretat” sense presència d’advocats.
La sala recorda el nivell més alt de protecció que ofereix el sistema espanyol de garanties. “En el nostre cas les “raons imperioses” mai no podrien haver justificat aquesta privació del dret d’assistència lletrada de l’avui recurrent, perquè això hauria compromès el nivell de protecció del dret garantit, sense cap excepció, per la nostra Constitució”. Un cop exposada la doctrina del TEDH, la sentència aborda si en el cas concret existien motius pertinents i suficients per acordar la incomunicació i conclou que concorrien “raons imperioses” per a les limitacions defensives patides pels recurrents. També es descarta que les proves tingudes en compte per fundar la condemna resultessin no fiables per la manera com van ser obtingudes i custodiades. De la mateixa manera, es conclou que no hi va haver lesió del dret a la presumpció d’innocència invocat pels dos recurrents.
ACN
