En l’acte de presentació, d’aquest dijous, el secretari de Transició Ecològica, Jordi Sargatal i Vicens, ha remarcat que «és evident que hi ha canvi climàtic i que eines com aquestes ens ajuden en la presa de decisions». La directora del Servei Meteorològic de Catalunya (Meteocat), Sarai Sarroca, celebra la publicació i apunta que «les mitjanes de la sèrie de dades serveixen com a referència per a la planificació del territori a llarg termini, mentre que les dades extremes aporten informació excepcional de la freqüència i intensitat dels fenòmens climàtics extrems per millorar la gestió del risc, la planificació agronòmica o orientar mesures de benestar climàtic».
Aquesta eina clau comptarà amb una edició impresa i estarà disponible des d’avui mateix al web meteo.cat i al repositori de Medi Ambient del Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica.
Contrastos tèrmics:
Segons els resultats de l’Atles, les Terres de Ponent i la vall de l’Ebre concentren el màxim de dies de calor (temperatura màxima per damunt dels 30 °C), amb 90 de mitjana, i la conurbació barcelonina el rècord de nits tropicals amb unes 90 nits de mitjana, per culpa de l’efecte d’illa de calor urbana. Aquesta freqüència de dies de calor té un fort contrast al país, ja que, mentre que el sud té aquest gran nombre de dies, en alguns trams de la costa amb prou feines s’arriba als 10 dies de mitjana a l’any.
A més, s’inclouen els diversos rècords mensuals, estacionals i anuals de calor i fred al llarg del trentenni 1991-2020. Concretament, la temperatura màxima i mínima absoluta, però també la màxima diària més baixa i la mínima més alta (o nit més càlida). Pel que fa al fred, cal destacar que al llarg de l’any hi ha més de 200 dies de glaçada (temperatura mínima sota zero) als sectors culminants d’alta muntanya, entre 100 i 150 a les valls del Pirineu, i més de 50 a bona part de l’interior. A la costa hi ha sectors on pràcticament no glaça mai, com ara la ciutat de Barcelona o el delta de l’Ebre i, en canvi, trams del litoral amb més de 20 dies de glaçada.
Variabilitat pluviomètrica:
Pel que fa a la precipitació, i gràcies a aquest estudi, la zona dels Ports emergeix com a pol pluviomètric destacat del país, del qual abans només s’intuïa la seva existència. Per exemple, es registren prop de 6 dies de mitjana a l’any amb precipitació superior als 50 mm en 24 h.
Així mateix, és destacable la gran variabilitat pluviomètrica de Catalunya, i un indicador al respecte és el nombre anual de dies amb precipitació superior a 10 mm. Mentre que als cims del Pirineu occidental s’observen uns 50 dies de pluja o neu amb més de 10 mm, a la depressió Central amb prou feines s’arriba a la desena. La durada mitjana dels dies consecutius amb pluja (ratxa humida) o sense pluja (ratxa seca) indica que a punts de la depressió Central i les Terres de l’Ebre es poden superar, de mitjana, els 50 dies de ratxa seca, dies consecutius amb una precipitació menor a 1 mm.
Els autors de l’Atles Climàtic de Catalunya (1991-2020) són Mercè Barnolas Vilades, Toni Barrera-Escoda, Aleix Serra Uró i Marc Prohom Duran del Servei Meteorològic de Catalunya (Meteocat) amb la contribució rellevant de Javier Martín-Vide en la cartografia de mitjanes.
El clima de les mitjanes:
Fa dos anys va presentar-se la cartografia de mitjanes que es recull en l’Atles Climàtic de Catalunya (1991-2020) de mitjanes i extrems. L’existència de l’atles climàtic previ, centrat en el període 1961-1990, ha permès constatar l’increment de gairebé 1 °C de temperatura mitjana a Catalunya. S’ha passat de 12,3 °C el període 1961-1990 a 13,1 °C el període 1991-2020. Així mateix, s’observa un increment apreciable de la superfície amb característiques semiàrides (precipitació anual per davall dels 400 mm), en relació amb l’anterior trentenni.
Actualment, la precipitació mitjana del conjunt del país és d’uns 680 mm anuals. Les diferències internes són remarcables, des de més de 1.500 mm de precipitació anual d’algunes zones d’alta muntanya del Pirineu occidental, fins a menys de 400 mm en amplis sectors de Ponent. Comparat amb l’atles previ, el règim pluviomètric ha patit canvis substancials. Les àrees que tenien un cert equilibri pluviomètric, és a dir, on plovia gairebé el mateix en totes les estacions de l’any pràcticament han desaparegut (sector de l’Aran, per exemple), i també s’ha reduït molt la superfície en què l’estiu és el període més plujós de l’any. Al 90 % del país, la tardor és l’estació
Redacció