El seu nom té cinc lletres: Heura. I ella és la responsable que el cantautor Cesk Freixas (Sant Pere de Riudebitlles 1984) i la seva companya d’Alacant, s’hagin establert des de fa poc menys de dos anys a Sant Carles de la Ràpita. Diu que amb la seva parella van buscar un punt mitjà entre el País Valencià i Barcelona, i van decidir que el Delta seria on establirien les arrels de la seva família i on creixeria la seva filla. Des de llavors, en Cesk volta pel territori ebrenc amb la seva guitarra, on la seva funda recull una munió d’adhesius de les lluites socials dels Països Catalans. Tot i ser jove, fa més de 15 anys que toca les seves cançons i s’a fet un nom en el panorama musical català. Sempre amb un somriure rebel i amb les seves arracades, en Freixas ha fet com el trobador, trobar. I ara ho fa amb accent ebrenc.
Que t’ha tibat el viure a les Terres de l’Ebre?
El paisatge i el paratge d’aquí són dels més bonics del país i geogràficament és un territori, que en el meu cas, estava al mig de les meves àrees d’influència, del Penedès, de València i Alacant. Per la nostra família ens anava molt bé per instal·lar-nos. Estem contentíssims.
Són 15 anys de carrera, arrencaves el 2004, has voltat molt per Catalunya?
Per la meva manera d’entendre, he voltat molt i he viscut en molts llocs. Hi he fet moltes mudances! Cada cop les mudances eren més pesades. He viscut a 10 o 12 ciutats diferents. La tendència era cada any canviar, perquè m’interessava i ho podria fer a nivell logístic. A mi sempre m’ha interessat impregnar-me dels tarannàs de cada poble i cada ciutat. Per molt que estiguin apropets hi ha moltes diferències. És un element que m’ha ajudat a perfilar el meu projecte musical i en les cançons es pot veure.
Què t’agrada de les Terres de l’Ebre?
Jo conec més la zona del Delta, que em queda més propera, i les Terres de l’Ebre, en general, és a dir, les quatre comarques, les tenim pendents. Quan comenci el bon temps, ens vindrà molt de gust conèixer i caminar, A mi em sorprèn de la Ràpita aquesta tranquil·litat i l’ambient com d’illa. Els tempos són molt diferents, vivia a Barcelona i el ritme de vida allà és molt diferent.
Les teves cançons són micròfon pels temes socials i polítics. Com veus el panorama ara?
El context és prou complex i em resulta, en el context polític general del país, força complicat fer un judici. La situació està marcada per estratègies partidistes, que entenc que han de ser, per any d’eleccions, amb un judici molt important, però tot això ho enrareix per interessos que desconeixem. Les persones que no estem posades, ens costa d’entendre.
D’ençà que vivim a les Terres de l’Ebre, és que, ostres, hi ha una deixadesa institucional cap a aquest territori que és una cosa que em sap moltíssim greu, Quan vius en l’àrea metropolitana, en aquest pol d’atracció, no t’enadones que hi ha territoris que queden allunyats de les decisions polítiques i també de la realitat mediàtica. L’àrea metropolitana exerceix un pol d’atracció i tot sembla que tot passi allà. D’ençà que vivim aquí, ens hem donat compte que hi ha una espècie de mirada que passa molt per sobre del territori. És una cosa que ens crida l’atenció, que hi hagi la tendència de passar per alt la realitat de les Terres de l’Ebre. Hem de fer l’esforç, ara que es parla d’inclusió, que si volem construir un país, també l’hem de construir en la diversitat territorial que hi ha. No hi ha ni mirada mediàtica. Aquest sentir-se desemparat i deixat, per estar al marge del gran pol d’atracció. Parlar d’aquests altres països dintre d’aquest país.
Per tenir una població no gaire gran, queden relegats, però sí que crec poder recollir en cançons i és inspirador, malauradament, que hi ha una realitat que ha de canviar. L’Ebre s’ha utilitzat una mica com el magatzem de Catalunya i crec que això hauria de canviar.
Coneixes a cantautors del territori?
Sí! Conec a Eric Vinaixa, en Joan Rovira, i els Quicos, que són una referència. També la Montse Castellà. Aquí sou molt rics culturalment, amb unes arrels en la cultura popular molt potents, que representen les coses més boniques que tenim.
Parla’ns una mica del teu últim treball, “Festa major”.
La meva idea era celebrar alguna cosa. Feia 15 anys que pujava als escenaris i era el setè disc i volia fer un disc més alegre, més optimista, més ple d’energies. No és un disc festiu, és un disc on la festa major és més simbòlica. Tot es mou en aquest context, en aquesta estètica del cantautor que em permet moure’m per més generes.
Tot el context dels últims mesos he parlat també de la realitat que hem viscut, també més allunyada dels últims discos on potser la crítica era una mica més pamfletària. En aquest la crítica passa més desapercebuda i és un treball més poètic.
Escolta l’entrevista aquí:
