Òbviament, no eren bruixes: eren dones, i van morir perquè les seues vides no s’ajustaven a la norma. No les van matar per remeieres, perquè participessin en cultes satànics o perquè estiguessin massa empoderades. Ni tampoc va ser la Inquisició qui les perseguia: a Catalunya, batlles i senyors feudals van ser responsables de la majoria de les matances, amb la complicitat de veïns i veïnes.
És poc sabut que Catalunya va ser, entre els segles XV i XVII, un dels focus mundials de les caceres de bruixes. Només en deu anys, entre 1619 i 1629, cent dones van ser penjades per acusacions de bruixeria. En total, més de mil dones executades al llarg de tot el període. Les comarques pirinenques, i també el Vallès, Osona i el Bages, van viure centenars de processos, en persecucions que s’estenien com una taca d’oli, amb acusacions, delacions i rumors en cadena.
“Bruixes, la gran mentida” explica tot això, no només a la llum de la investigació més moderna i rigorosa d’investigadors catalans i estrangers, sinó també resseguint les conseqüències i herències actuals de les dinàmiques patriarcals que ho van promoure. Dirigit per la premiada directora rapitenca Joanna Pardos, aquest documental innovador, atípic i apassionant té elements de ficció i tractament de true crime, sense perdre el respecte absolut al rigor històric.
D’una banda, “Bruixes, la gran mentida” recrea com a docuficció, basant-se en els textos històrics, el judici de La Carabassera, Jerònima Hugueta, que es va fer a la Seu d’Urgell al segle XVII. Es tracta d’un dels processos més ben documentats que va passar en el període més virulent de les persecucions. Podrem veure com era un judici per bruixeria, des de la cacera als interrogatoris, les tortures, les proves manipulades i l’execució.
El documental aporta el testimoni de dones actuals que han patit avui les mateixes actituds que els caçadors infligien a les seves víctimes acusades de bruixeria. Finalment, i en una tercera línia narrativa, seguirem la preparació de l’obra tradicional de teatre del Grup de Bruixes de Viladrau, amb les dones que interpreten les víctimes de la cacera en aquella població osonenca, una de les més castigades pels processos de bruixeria.
El resultat és sorprenent, innovador i molt emocionant. Retrata no només l’aspecte històric i social d’aquests judicis, sinó també la vivència de les víctimes, que abans de ser executades van patir la injustícia, la traïció d’amics i veïns, i la humiliació, la impotència i la por, una vivència que té poc a veure amb el relat tradicional, folkloritzant, que s’ha fet de les bruixes.
A la llum de les noves investigacions, algunes consciències han començat a remoure’s per combatre la mentida. A Escòcia, per exemple, diversos sectors socials van organitzar-se l’any passat per fer un acte de desgreuge. Seguint aquest exemple, i arran de la investigació publicada per la revista Sàpiens, nombroses entitats, ajuntaments i particulars s’han adherit a la campanya “No eren bruixes: eren dones”, una iniciativa popular liderada per diversos historiadors que proposa un seguit d’actes de desgreuge col·lectiu cap a aquestes dones acusades injustament, maltractades i assassinades.
Tot el que ens han explicat fins ara sobre les bruixes són mentides o mitges veritats. A “Bruixes, la gran mentida”, coneixerem la terrible història real que s’amaga darrera el mite: la història del primer gran feminicidi dels nostres temps.
Font: CCMA
