Quique Bassat (Barcelona, 45 anys) és pediatra i epidemiòleg. Director en l’Institut de Salut Global de Barcelona del seu programa de malària, aquest metge i investigador ha seguit de prop els plans de tornada al col·legi de les comunitats autònomes. A pocs dies que milions d’alumnes espanyols tornin a les aules –la majoria després de sis mesos–, i davant l’augment de contagis, Bassat constata com les administracions modifiquen a tot córrer els seus plans d’obertura per haver estat massa “optimistes” en elaborar-los al juliol. Així i tot, defensa que encara hi ha temps per a millorar els protocols i obrir els col·legis de manera presencial per a preservar el dret a l’educació.
Aquest pediatra ha participat recentment en l’estudi de l’Hospital Sant Joan de Déu que demostra que els contagis en els campaments d’estiu han estat molt inferiors a la mitjana. Una notícia esperançadora per a docents, famílies i nens i nenes.
Bassat ha explicat a elDiario.es com veu ell la tornada al col·legi en temps de pandèmia:
Amb l’augment actual de contagis, creu que els col·legis estan preparats per a un inici de curs presencial?
Estem molt per sobre del recomanable. Gairebé deu vegades més dels contagis que tocarien per a poder reobrir de manera segura. Però això no vol dir que no es pugui. Les xifres empitjoren i generen una certa incertesa sobre el que passarà d’aquí al 10 de setembre. I evidentment si la cosa continua empitjorant com ho fa, ens allunyarem d’un inici 100% presencial. Però continuo pensant que es pot fer de manera segura. Tenint en compte que els nens són menys vulnerables, es poden establir mesures que garanteixin el seu dret a tornar presencialment. L’escola no és només necessària per als nens per l’educatiu, sinó també per a la seva salut física i mental. Cal fer l’esforç fins al final.
Quines mesures considera imprescindibles avui dia per a l’obertura de les escoles?
L’objectiu és aconseguir que anar a escola tingui un risc semblant a anar al supermercat o anar en transport públic. Hi haurà risc, però cal aconseguir que sigui assumible i acceptable. D’una banda, màscara i distància física. I per als quals aquestes mesures siguin complicades, com els nens més petits, tenim els grups estables de convivència. Les famoses bombolles. Això compartimentaliza el risc i, encara que hi hagi casos en el grup, permet rastrejar i aïllar de manera selectiva sense perjudicar la resta de classes.
És important la quantitat de nens per aula?
Sí. Evidentment, no hi ha el mateix risc de transmissió en un grup de 30 que en un de vuit, deu o quinze. Encara no existeix evidència com per a dir quina és la grandària adequada, però la intuïció ens diu que hauria de ser més petit per a ser més manejable. Com més gran és el grup, més persones hauràs d’aïllar. La logística és per tant molt més complexa. En un moment en què la incidència era baixa, quan estàvem millor, es va generar una sensació de falsa seguretat que va portar a igualar el nombre de persones d’un grup bombolla al d’una classe normal, perquè això simplifica la logística i permet no contractar a més personal. Va ser la forma fàcil de resoldre el problema.
S’ha pecat per tant de falta de previsió en la majoria de plans educatius de reobertura?
S’ha pecat d’excés d’optimisme. L’excés d’optimisme ha ajornat la presa de decisions sobre l’obertura de les escoles. I la previsió sobre què calia fer. Com la situació ha estat bona durant els mesos d’estiu, s’ha deixat tot fins a l’últim moment. I ara és la tempesta perfecta. Tothom s’angoixa i no hi ha pla B. Teníem clar el pla A i les seves mesures, però si no són possibles, el pla B i el C no existeixen. També em sembla que hi ha falta de previsió en la part online. Les privades s’han mogut perquè tenen fons per a això, però la pública no està prou preparada.
Algunes comunitats plantegen l’ús de màscara ara fins i tot dins dels grups bombolla. Aquestes diferències han existit també en països com Alemanya. A vostè què li sembla?
A favor sempre de la màscara. És un mal menor, a ningú li agrada, però és del poc que funciona. I els nens són els primers que ho entenen i que no es queixen. Ens queixem més els adults. El problema és que el seu ús xoca a vegades amb els criteris pedagògics. Alguns mestres creuen que fer classe amb màscara a nens de 7 o 8 anys fa gairebé impossible la comunicació.
No és cert. S’ha fet en altres països. És més difícil però no impossible. Tampoc van dins d’un escafandre! És una màscara de tela i pots parlar, se t’entén.
Una mesura nova són els cribatges que ha plantejat la Generalitat en els col·legis, amb mig milió de PCR en dos mesos. És realment útil per a evitar contagis?
No t’ho sé respondre. El cribatge precoç és útil en qualsevol població, perquè t’ajuda a anticipar-te a l’evolució de l’epidèmia. Però no sé si com a llocs sentinella són bons, està per veure. A més, el test que cal fer és relativament invasiu i els nens no són els més adequats per a això. Els pots fer una, però a la segona et diran que tururú. Fer-ho a professors regularment tindria més sentit.
Caldria optar per fer classes a l’aire lliure?
Totalment. Tenim dos mesos en què encara s’està molt bé en l’exterior, on el virus es transmet menys. Els estudis han quantificat que el virus es transmet gairebé 15 vegades més a l’interior. Benvingut tot el que es pugui fer a l’aire lliure. Igual que mentre puguis tenir les finestres obertes, fes-ho.
Els grups bombolla tenen sentit si després els nens faran activitats extraescolars i es barregen amb els d’altres grups?
Continuen tenint sentit, sí. Els nens poden formar part de diversos grups bombolla, el del col·legi, el de taekwondo i el de música. Quan es fa l’estudi de contactes, cal tenir en compte en quantes bombolles està. Però és que el nen té dret a fer tantes coses com fem els adults.
Han de ser els progenitors els responsables de no portar als nens al col·legi amb símptomes o s’hauria de prendre la temperatura a l’entrada?
Els pediatres hem dit sempre que un nen malalt no ha d’anar al col·legi. Aquesta recomanació és encara més urgent implementar-la bé ara. Un control en l’entrada del col·legi pot funcionar molt bé, però fotràs al pare que hagi portat al nen amb símptomes. Si els dónes la responsabilitat als progenitors i els fas signar un contracte de responsabilitat, la hi transfereixes a ells, que són els que millor coneixen al nen. Hi haurà qui li del antitérmico abans de sortir de casa, però crec que estem prou conscienciats que no pot haver-hi la mateixa laxitud que en el passat.
Molt s’ha publicat sobre el paper dels nens en la transmissió del virus, però cap ha acabat de resoldre definitivament la incògnita. Amb el que sabem, quin creu que és la seva capacitat de contagiar i contagiar-se?
El resum ràpid és que no sabem res. El lent és que hem passat de veure’ls com supercontagiadores a dubtar que contagiessin. Ara sabem que sí que poden contagiar. El que no sabem és quant eficaços són fent-ho, si ho fan més o menys que els adults. L’evidència ens fa pensar que ho són menys. Pocs brots s’han iniciat en nens, gairebé tota la literatura científica identifica als adults en aquest sentit. Però també és cert que la majoria de nens infectats no tenen símptomes.
Font: elDiario.es
