Avui és el millor dia és una frase curta però plena de contingut i de molt de significat. Avui és el millor dia s’ha convertit en el lema de la meva família des de fa 5 anys. I avui, us vull explicar el seu origen.
Tot va començar a partir del moment en què em van dir que tenia ELA. Feia poques setmanes que havíem sortit del confinament de la Covid i ja prèviament havíem decidit anar a passar una temporada a Sant Jaume, per estar amb el meu germà Miquel i els nebots, Miquel i Xavi, doncs durant el confinament ens va deixar la meva cunyada Conxa i encara no ens havíem pogut abraçar.
Ens situem en el mes de juliol de 2020, en un dia bonic i solejat en el qual els nostres fills Dalmau i Pol estaven passejant en mig dels arrossars.
El Delta de l’Ebre sempre és un indret meravellós, amb racons increïbles, amb albades espectaculars, amb postes de sol brutals, ple d’ocells de tota mena. Un lloc per a gaudir de la natura i, entre altres coses, passar-ho bé.
En aquest cas, diguem que Dalmau i Pol no s’ho estaven passant massa bé com sempre havien fet. Tot passejant, el que estaven fent era una mica de teràpia de germans, per veure com entomar la garrotada que havíem rebut pocs dies abans quan els vam comunicar el meu diagnòstic.
Al pont de la illeta, el que connecta amb l’illa de Gràcia, en Pol de sobte va dir “això ens ho hem d’agafar dia a dia, com si avui fos el millor dia”. I d’aquí va sortir el nostre lema. Després de l’estona de teràpia, quan van arribar a casa ho van explicar i immediatament em vaig apoderar de la idea d’en Pol i des de llavors vaig començar a fer servir la frase, quan signava els exemplars del nostre conte solidari Mà Amiga (cuentomanoamiga.org) o quan faig alguna publicació a Instagram, quan escric per whatsapp, als correus, etc.
La frase, com he dit al principi, està plena de contingut, sobretot emocional, i carregat de molta realitat. Quan tens una malaltia complicada com ara la que tinc jo, l’ELA, de sobte reps un bany de realitat que mai t’haguessis pogut arribar a imaginar. Te’n vas adonant, a poc a poc, que el millor que tens és el dia que vius, perquè el demà, sense dubte, segur que serà una mica pitjor. Com comprendreu, això ho dic amb ple coneixement de causa.
Però més enllà del seu significat literal, la frase té una gran càrrega emocional per a mi i no té altra explicació que el motiu que la va originar: dos germans que intentaven consolar-se davant una situació, amb la qual havien de començar a conviure i que de cap manera esperaven.
I si l’origen va ser especial, el que ha passat amb ella des d’aquell dia encara ho és més. Prepareu-vos.
El lema va aparèixer per primera vegada en públic a la primera travessa solidària de Swim for ELA que es va fer a Cambrils. Els nostres fills i les parelles van fer una edició limitada d’unes samarretes per a la família on la frase lluïa sobre una antiga fotografia meva d’una posta de sol al delta. Això passava el mes de juliol de 2021.
A poc a poc el lema, sense adonar-nos-en, va anar agafant força i a la primera edició d'”Ens movem per l’Ela” que es va celebrar a Sant Jaume d’Enveja a l’estiu de 2022, aquella samarreta familiar de només 10 unitats es va convertir en una samarreta que tots els assistents van poder comprar. I on a més, el lema es va estampar en molts altres articles que es van posar a la venda, tot per a recaptar fons per l’Ela.
Aquesta primera samarreta es va anar veient en diferents indrets, ja que amics i coneguts que l’havien comprat, se la posaven orgullosos i es feien fotos que després em feien arribar.
Estava clar que el missatge arribava. Que era una frase motivadora. Per a tothom. Malalts i no malalts. I va ser quan els meus fills Gemma, Pol i Dalmau van decidir fer alguna cosa més gran amb ella. El meu bon amic Marc Ros feia temps que m’insistia molt. “L’hem de fer grossa amb aquesta frase”, deia. I en gran part per la seva insistència, el Marc es va reunir amb el Dalmau i de les seves converses va sorgir una idea preciosa.
Es tractava de fer una nova samarreta per recaptar fons i millorar la qualitat de vida de les persones més vulnerables amb ELA. Fins aquí res nou. Però no era una samarreta normal. Era una samarreta en la que la frase “Avui és el millor dia” estava impresa amb una tinta especial que només reaccionava amb la llum del sol. És a dir, el lema només es feia visible quan sortíem a viure. D’alguna manera, la samarreta era una metàfora molt gràfica de la feina que fa cada dia la Fundació Catalana d’ELA Miquel Valls: Ajudar als malalts i a les famílies a viure cada dia de la millor manera possible.
Teníem la idea. Tocava fer-la realitat.
Primer vam parlar amb la Fundació Miquel Valls per tal d’explicar-los el que teníem al cap i els va semblar genial. Després tocava decidir qui seria el dissenyador. Aquesta tasca va ser senzilla, ho teníem molt clar. Perquè la samarreta recollís la sensibilitat de la frase, tingués èxit i se’n poguessin vendre moltes, havia de fer el disseny Òscar Alonso – @72kilos. Ell no ho va dubtar ni un minut quan li ho vam proposar.
El disseny ens va agradar molt a tots. Ara tocava produir-la. I de nou, com en tot el procés de la meva malaltia, una mà amiga ens va ajudar a fer-ho possible. La Susanna Bergés, una bona amiga del Dalmau, se’n va encarregar de trobar un proveïdor capaç d’imprimir amb aquest tipus de tinta. En vam encarregar unes poques per assegurar el tret. En rebre-les vam al·lucinar. Funcionava, l’efecte de la tinta quan sorties o entraves a casa era brutal, apareixia i desapareixia el lema. Tot això estava succeint abans de l’estiu de 2023, anàvem una mica tard per aprofitar el bon temps, però la il·lusió i les ganes que teníem eren immenses.
Vist el bon resultat i veient que la qualitat de la roba era la que esperàvem, ara tocava fer la comanda. Encara no sabíem la que ens venia a sobre: model en català i castellà, diferents talles per a adults i per a infants… Res, un bon cacau, però molt feliços perquè el projecte tirava endavant.
Es va fer la comanda i mentrestant vam anar pensant estratègies, per fer una bona campanya de difusió de la nova samarreta solidària. Vam començar per fer la web avuieselmillordia.org, doncs les compres-donacions s’havien de fer online, i vam crear el perfil d’Instagram @avuieselmillordia per anar publicant totes les novetats al voltant de la samarreta.
En paral·lel vam parlar o contactar amb persones conegudes, per tal que inicialment ens donessin un cop de mà per fer-ne una bona difusió a través de les seves xarxes. Ens van ajudar a fer-ho mitjançant un vídeo que els vam gravar amb la samarreta: Juan Carlos Unzué, la cantant Nina, l’actor-humorista Bruno Oro, els doctors-investigadors Mònica Povedano i Pol Andres, el polifacètic Manel Fuentes, els canta-autors El Petit de Cal Eril i Ramon Mirabet. Posteriorment, se’n van afegir bastants més com Laia Sanz, Pep Plaza, Danae Boronat, Maria Rovira, Santi Balmes… I com no, ens va ajudar Òscar Alonso – @72kilos que amb la quantitat de seguidors que té a les xarxes, va ser la clau de l’èxit.
Un bon dia vam fer el llançament. I quin dia. Les comandes no paraven d’entrar, amb la qual cosa, per una banda, estàvem tremendament feliços, però, per l’altra, veiem com a poc a poc la situació ens desbordava completament. Ens va costar molt posar-nos al dia, sobretot perquè era bàsicament Sion la que ho feia tot, jo ja no podia ajudar. Recordo que a Correus de Deltebre tremolaven quan la veien entrar amb tants paquets. Quan podien, alguns amics ens ajudaven, com ara Lolin, Montse o Pere. Tota ajuda era ben rebuda. A casa teníem unes taules preparades amb les camisetes separades per talles i per idioma; era com la parada d’un “mercadillo” dins de casa. Una meravellosa bogeria.
Ja ho he dit altres vegades, però quan et diagnostiquen algun tipus de malaltia neurodegenerativa, com ara l’Ela, en la que a poc a poc o molt ràpid, segons el cas, vas perdent mobilitat i autonomia i, a la força, vas deixant de fer moltes de les coses que habitualment podies, pots arribar a caure en un pou bastant fosc perquè, de sobte, tot ha fet un canvi radical i si no tens quelcom on aferrar-te ben fort, pot passar que no te’n puguis sortir.
Projectes com aquest et mantenen viu. I jo, amb molt d’orgull puc dir que en aquest aspecte soc un privilegiat, ja que tinc la sort de tenir una gran família que sempre ha estat fent pinya i pensant què fer, per tal que jo pogués estar ocupat en alguna cosa o projecte solidari.
Però no penseu que la història de la frase acaba aquí. Ni de bon tros.
Un dia estàvem a Sant Jaume d’Enveja al rafal de casa nostra, compartint taula amb la cantant Nina i la seva parella Toni, quan de sobte Nina es va interessar per com havia anat la cançó solidària “Ara” de Jordi Cubino i Miki Nuñez que va llançar la Fundació Miquel Valls per recaptar fons. Nosaltres li vam dir que hi havia hagut algun problema i que no havia sortit com esperàvem, tot i que la cançó era preciosa.
Cal recordar, en aquest punt, que la idea de la cançó Ara va sorgir inicialment de Guillem Casasús i Dalmau. El seu plantejament era que algun cantant conegut donés temps de qualitat als malalts d’ELA i les seves famílies a través d’una cançó original, i que el mateix cantant l’any següent passés el relleu a un altre cantant, qui podria compondre una cançó o versionar la inicial. Els drets passarien a la Fundació Miquel Valls i els beneficis de les descàrregues serien destinats als afectats més vulnerables.
La gran idea d’en Guillem i Dalmau es va fer pública en la mateixa roda de premsa, en la que es va anunciar la data del partit solidari entre el Barça i el City. La cançó es va estrenar al Camp Nou el dia del partit.
Nina va insistir que un projecte tan bonic no podia quedar parat d’aquella manera i que si estàvem d’acord ella estava disposada a ajudar-nos i a posar en marxa de nou el projecte.
Va dir que tenia pensada la persona que ho podia fer. Ens va dir que la deixéssim fer unes trucades i ben aviat tornaríem a parlar del tema. Tot això estava passant en el mes de juny de 2023, concretament el dia 17.
Al cap de poc temps ens va poder anunciar que havia parlat amb la cantant Judit Neddermann, li havia parlat de nosaltres, li havia explicat que era l’ELA i que teníem en marxa un bonic projecte solidari entorn d’una cançó, però el teníem parat i que s’havia de tornar a engegar.
Pel que ens va explicar Nina, Judit va quedar frapada i es va interessar ràpidament per nosaltres i la situació en general dels afectats d’ELA. Li va dir que ens volia conèixer i saber de nosaltres i que acceptava encantada la proposta de la cançó, però en lloc de fer una versió d'”Ara”, preferia compondre’n una de nova.
No us podeu imaginar la immensa alegria que vam tenir al saber que Judit havia dit que si i d’aquesta manera el projecte seguia més viu que mai.
Ens vam trobar a Sant Vicenç dels Horts, a casa nostra, el dia 17-11-23. Va ser al·lucinant, aquell dia a casa nostra hi havia dues grans persones disposades a ajudar-nos a engegar de nou el projecte solidari de la cançó a canvi de res, eren Nina i Judit Neddermann, gairebé res.
Aquell dia a casa estava Sión, Gemma i Dalmau i ens acompanyava Anna Rigola, la directora de comunicació de la Fundació Miquel Valls. Sión, no cal dir-ho, va preparar uns “cocs” (pa de pessic) amb els que tothom es va llepar els dits.
Vam començar a xerrar en una conversa totalment distesa, en la que Judit estava ansiosa per saber coses de la malaltia, de mi, de la família, de com ho portàvem, de quines coses havien canviat a la nostra vida, etc.
Després d’una llarga i bonica estona de preguntes i respostes, d’extenses explicacions a les quals tothom estava atent, en especial Judit, ens va dir que havia quedat totalment impressionada, ens va comentar que tiraríem endavant el projecte de la cançó i ens va demanar a Sión, Gemma, Dalmau, Pol i a mi, que li havíem d’enviar per separat cinc coses positives i cinc de negatives envers la nostra experiència o vivències amb la malaltia. Amb tota la informació que va recollir a casa més tot el que posteriorment li vam enviar, Judit va comptar amb prou material per a començar a compondre la nova cançó, perquè ella va insistir a fer-ne una de nova.
Tota la família ens vam posar mans a la feina i vam començar a enviar-li correus electrònics amb tot allò que havíem decidit que era positiu i negatiu; excepte jo que, per evitar la fatiga que representava escriure, vaig decidir fer notes de veu. En una d’elles explicava l’extraordinari moment que vam viure Dalmau i jo un dia de tardor, veient un fantàstic vol d’estornells al mirador del Violí a Sant Jaume d’Enveja. La nota de veu acabava dient “no sempre tens la sort de trobar un dia en el que els estornells tinguin ganes de jugar, quina meravella… quina meravella té la vida”. Que poc em podia imaginar que aquesta nota d’àudio tindria un protagonisme especial a la cançó.
Poc temps després d’aquesta preciosa trobada, Judit ens va anar enviant informació tant de la música com de la lletra, per a ensenyar-nos com estava quedant i demanar-nos què ens semblava. La veritat és que ens vam emocionar molt, doncs només amb la seva veu i la guitarra sonava de meravella. Judit, en una de les moltes converses que vam tenir, em va dir que la cançó portaria per títol “Avui és el millor dia”, no m’ho podia creure. Ella em va dir que no podia ser d’altra manera.
Tot i que estàvem iniciant un nou projecte solidari, calia tenir en compte que unes despeses mínimes de producció s’havien de cobrir. Per la nostra part vam contactar amb la família Llorens-Capdevila de Sant Vicenç dels Horts, bons amics nostres, els vam comentar el projecte i els va interessar molt. Ja havien col·laborat amb la Fundació Miquel Valls. Per la seva banda Judit també va trobar un altre col·laborador, Àngel Peix, ara bon amic.
La cançó ja estava enllestida. Judit havia engrescat al grup The Beating Souls per tal que intervinguessin com a cor d’acompanyament i no us podeu imaginar què vaig sentir quan la vaig escoltar per primera vegada, ja acabada. Era quelcom que se’m feia molt difícil de descriure. Cada vegada que la deixava escoltar a algú dels més propers a mi, jo acabava plorant de l’emoció que em provocava. Tot allò que uns mesos enrere Nina ens havia dit, s’estava complint. Quina meravella!
Vam decidir que per a fer un bon llançament de la cançó s’havia de fer un bon videoclip i llavors l’engranatge de la solidaritat i la generositat es va posar en marxa. Dalmau i un bon grup d’amics es van posar mans a l’obra. Entre d’altres hi havia la Susanna Berges, en Guillem Casasús, la Carla Gorin, la parella del Dalmau, l’Anna Rius, l’Eren Saracevic… Un dream team.
El lloc escollit per a la gravació va ser en uns camps propers a Cornellà de Terri i el dia escollit el 19-05-24. La mobilització de persones al voltant del projecte va ser espectacular i tots estaven allí de forma totalment altruista. A tot calia afegir a la Judit i el grup de gòspel, unes 17 persones, que també estaven altruistament. Tots al peu del canó des de primera hora del matí
La gravació del videoclip es va fer a càrrec del director Albert Capó i va anar molt bé, tothom va quedar molt satisfet. Vam convidar a participar en la gravació a quatre afect@ts més: Cova Jotglar, Carina Casanovas, Glòria Esteve i Sisco Morell. Al final la Glòria no va poder venir, però d’alguna manera va estar amb nosaltres. La jornada de gravació va acabar de manera màgica. Amb el sol ja caigut, envoltats del grup de gòspel i de Judit cantant la cançó a cappella i acompanyats de totes les persones que s’havien reunit entorn d’aquell bonic dia. Gallina de piel.
El dia 07-06-24 va ser el dia escollit per a presentar oficialment la cançó als mitjans i a tothom en general. El lloc escollit va ser una sala de ESGAES. Tot i que inicialment Nina em va dir que no podria venir, al final ens va poder acompanyar, per a tots representava molt la seva presència, com us podeu imaginar. Aquest mateix dia vam veure per primera vegada el videoclip, quina emoció més gran veure l’extraordinari treball fet per tot el grup de bones persones. Si no hi havia hagut prou emocions, com a traca final Judit i uns quants components de The Beating Souls van cantar la cançó. Per primera vegada Judit em va convidar a acompanyar-la en la cançó, doncs la darrera frase de la mateixa era un fragment de les notes de veu que li vaig enviar al poc de conèixer-nos.
La cançó es va estrenar en públic el dia 15-06-24 en un dels concerts solidaris organitzats pels bons amics de la Fundació Pinnae, dins del marc de la 10a edició del Festival MusicVeu, en la que justament tot el que es va recaptar va anar destinat a la investigació d’una futura cura de l’ELA. Infinites gràcies, amics de Pinnae.
El concert es va celebrar als jardins de les caves Oriol Rossell de Sant Marçal. Va ser un èxit d’assistència, estava ple de gom a gom. Judit, tot i que posteriorment em va dir que va estar molt nerviosa, va cantar com un àngel molt ben acompanyada de Nacho i Nerea. En aquest bonic escenari vaig tornar a acompanyar a Judit pronunciat les darreres paraules de la lletra de la cançó. Quanta emoció en uns pocs segons, mare meva!
A partir de llavors sempre que hem tingut ocasió i hem pogut coincidir, dic molt agosaradament que hem fet més d’un “bolo” plegats, com ara per exemple al Festival Cruïlla Delta de l’Ebre a Amposta, o al Concert Solidari que van organitzar els bons amics de The Beating Souls per celebrar el seu 10 aniversari.
Tota aquesta història envers la cançó “Avui és el millor dia” no hauria estat possible sense la gran idea que va tenir Nina, l’extraordinària implicació d’una gran persona com és Judit Neddermann, la generositat de la família Llorens-Capdevila i del bon amic Àngel Peix i de la gran tasca duta a terme pel gran nombre de persones que es van involucrar altruistament, per tal de fer un videoclip que és una autèntica meravella. Moltes gràcies als meus companys d’equip Carina, Cova i Sisco que, amb les seves parelles Fede, Fortià i Joana, van venir des de tan lluny. Un record especial per a l’extraordinària Carina, una persona que no et deixava indiferent quan la senties parlar. Fa uns mesos ens va deixar.
Finalment infinites gràcies a la meva família, Sión, Gemma, Dalmau, Pol i les seves parelles, doncs són el motor que fa que tingui la força i prou ànims per continuar estant engrescat en fer o participar en activitats solidàries, que em fan sentir viu i sobretot útil.
És curiós com una frase que es va originar en la foscor i la tristesa ens ha regalat tants moments de felicitat.
“Avui és el millor dia”.
PD. – Us avanço que la Judit segueix molt involucrada i n’està preparant una altra de bona. Fins aquí puc llegir.
Ilde Oliveras. Article escrit amb els ulls.
Enllaços relacionats