Com tots deveu saber vaig néixer a Sant Jaume d’Enveja (soc santjaumero), concretament a la casa que va ser dels meus avis Ildefons i Sisqueta; després dels meus pares Miquel i Adela; i ara de Sión i meva. Per això fora, a una de les parets, hi vam fer posar “Ca els Avis”. És una casa vella amb una mica d’història, reformada fa uns anys, però mantenint la seva forma i essència, però també amb algunes problemàtiques que venen de lluny.
Pels qui no ho sabeu, abans als pobles les persones naixien a les seves cases. En el meu cas concret em va ajudar a néixer el meu avi Ildefons, que era el metge del poble. El va acompanyar la llevadora Montserrat Celma. Crec recordar que a casa explicaven que va ser el darrer part en el qual va intervindre el meu avi, va ser el que feia número 1.000. Aquest és un petit fet que m’ha agradat compartir, tot i que no tingui molt a veure amb el que vull explicar.
Abans la vida al Delta era molt més dura que ara, de bon tros. Moltes persones malvivien com podien. Ara, per sort, és una altra cosa. El Delta era bastant com un cul-de-sac. Ara en alguns aspectes encara ho continua sent. Ha sigut sempre una terra bastant oblidada, tot i ser un indret meravellós. Perdoneu, però això també ho volia dir.
Una mica recordant el que està passant aquests darrers dies amb els forts temporals i pensant que, sortosament, ara tenim el servei d’alertes que ens arriben a través dels mòbils i, almenys, podem estar una mica preparats, em venen a la memòria coses del passat, relacionades amb temporals, aiguats, etc., ja sigui que ens havien explicat a casa o bé que havia viscut en primera persona.
Una de les coses que explicaven a casa és que, després d’unes tempestes importants, va haver una forta pujada del nivell del riu durant uns dies i el meu avi havia de sortir de casa per la teulada del rafal. El venien a recollir en una barqueta per poder anar a visitar als seus pacients, almenys els que més ho requerien. Vull recordar que en aquells temps no hi havia alertes, ni res semblant. Moltes persones “vivien” o més aviat “malvivien” en barraques i se’n sortien a pesar que el temps i la natura també els feia malifetes.
A la nostra casa de Sant Jaume sempre hem tingut algun que altre problema amb l’aigua, perquè tot i que antigament el solar estava a nivell de carrer, la casa estava una mica per sota d’aquest nivell; per entrar havies de baixar un esglaó, que feia que l’entrada estigues gairebé un pam més baixa que fora.
Freqüentment, quan plovia molt, sobretot a la nit, al matí ens trobàvem que la major part de la planta baixa estava inundada, era degut a filtracions d’aigua que brollava des de sota d’una de les rajoles del terra. Com que sempre sortia del mateix lloc i passava bastant sovint quan plovia molt, els meus pares van decidir fer una obertura en el “manantial” on poder posar un motoret d’extracció d’aigua, cada vegada que teníem el problema. Quan tot havia passat, podia ser llarg, es treia i es posava una tapa d’obra i a esperar la següent. Crec que tot va canviar coincidint amb la millora de la xarxa del clavegueram. En aquells temps tampoc hi havia alertes i el temps i la natura també feien malifetes, les persones també ens en sortíem d’una manera o altra a pesar que el Delta seguia sent un cul del sac.
Passats els anys, i des de ja en fa uns quants, concretament des que es van asfaltar els carrers que envolten casa nostra i el solar, va passar que el nivell del carrer va quedar molt més alt que el solar i llavors ha quedat com una mena de piscina que, a la que plou amb una certa intensitat i les clavegueres no admetent més aigua, el terreny es va omplint d’aigua i més aigua fins que aquesta acaba entrant fins al rafal i, més d’una vegada fins dins de casa.
No hi havia alertes i també ens en sortíem, fins i tot amb certs tocs de bon humor i d’això no en fa massa. No podies fer altra cosa. Recordo a Sión, quan jo ja començava a tenir certes limitacions, amb el seu “xubasquero” de color groc, amb la xapolina i el rasclet traient fulles i desembossant l’únic lloc per on pot sortir l’aigua del solar. I tot plegat rient perquè d’alguna manera sents que no passa res i que, més o menys, tens el control.
Jo en cap de les situacions explicades que he viscut en primera persona (n’hi ha unes quantes més relacionades amb l’aigua) mai he tingut sensació de por, ja sigui per inconsciència, ja sigui perquè sentia que tenia el control de la situació, o almenys a mi m’ho semblava.
Però que passa quan no tens cap control de res? Què passa quan la teva mobilitat és nul·la? Què passa quan depens d’un tercer? Què passa quan depens de l’electricitat perquè el respirador segueixi funcionant? Què passa quan saps que s’apropa una forta tempesta amb unes previsions molt complicades? Què passa quan veus que el temporal està arribant i que a més de molta aigua porta fortes descàrregues elèctriques que habitualment fan que marxi l’electricitat, tant bàsica per a mi?
Tot això i alguna cosa més, sabeu com acaba? Doncs amb una mica d’angoixa en veure que en ve una de bastant grossa i saber que no pots fer altra cosa que esperar que arribi i veure amb quina intensitat ens vol “acaronar”.
Us he de ser sincer, és la primera vegada que sento angoixa davant un fet com aquest. Sentir-te a l’empara del que pugui passar i saber que tu no pots fer res, encara que sàpigues que estàs molt ben acompanyat per Sión i el meu germà Miquel, et fa sentir com un pollet acabat de sortir de l’ou.
La nit del 28/09 ha sigut llarga, amb forta pluja i, com no, amb dues apagades del corrent que ràpidament han fet recordar que el respirador quedava desconnectat, perquè ha començat a pitar sense parar. Sortosament ha durat poc i hem pogut dormir amb certa tranquil·litat.
Tot i que el temporal ha sigut fort, no ha tingut la incidència d’altres poblacions properes com Amposta, La Ràpita, etc. En aquesta ocasió el temps no ens ha fet cap malifeta a Sant Jaume, tot el contrari de fa una setmana.
Ara hem tingut alertes preventives a les Terres de l’Ebre i altres indrets que, tot i que per molt previsores que siguin, mai faran aturar la força de l’aigua perquè no té aturada i menys a segons quins indrets, però almenys ens fan estar una mica més atents i evitar que fem imprudències.
Crec sincerament que tots hem de fer-ne cas, malgrat que a vegades ens puguin semblar massa reiteratives o que fins i tot en algun cas l’hagin pogut errar. El temps de vegades és molt capriciós. Pensem com hagués pogut ser de diferent amb els nostres veïns valencians, si el sistema d’alertes hagués funcionat bé.
Espero i desitjo de tot cor que, malgrat la virulència del temporal, “només” hàgim de lamentar pèrdues materials.
Molta força a tots.
Ilde Oliveras – Escrit amb els ulls.