En arribar al lloc, la forta olor del fang va començar a envoltar els cotxes. Passava pels conductes de ventilació i arribava fins a dintre. Una mescla entre aigua bruta, brossa, restes de desaigüe i el conjunt de tot el que havia arrossegat la riuada podrit. Tot el voltant es podia resumir en deixalles i fang.
El passat 6 de novembre, quasi una setmana després de la catàstrofe que va inundar València, el grup de 4×4 Destroyers Off Road de Tortosa (@destroyers_offroad) va organitzar una expedició per mobilitzar voluntaris i material direcció a València. Destroyers Off Road són un grup d’amics de Tortosa apassionats pel món del motor que van sentir la necessitat d’ajudar la comunitat veïna de la manera que ells millor saben, al volant i xafant a fons.
La primera expedició
Destroyers Off Road van fer una primera expedició el divendres 1 de novembre, tres dies després de la riuada. En aquesta primera expedició van mobilitzar 10 cotxes 4×4 preparats per remolcar i moure cotxes sinistrats dels llocs més afectats. Amb els maleters plens de menjar i material per repartir, en arribar a València, el grup es van dividir en zones. “Teníem clar que havíem de dividir-nos perquè érem molts cotxes i molta gent. Vam fer tres grups i ens vam separar per arribar fins a Paiporta, Alfafar i Catarroja“, ens explica Fèlix, membre del grup i portaveu de l’equip.
Per tot plegat, la gent estava desolada. Fèlix explica que recorda la frase d’una dona d’entre 75 i 80 anys que, en veure que obrien els maleters plens de menjar i subministraments va preguntar “¿Todo esto es para nosotros?“, es va posar a plorar i tot seguit es va dirigir al grup dient “sois ángeles“.
(Foto de la segona expedició)
(Foto de la segona expedició)
A part de repartir i distribuir material –que també els arribava de voluntaris que es movien a peu perquè el poguessin repartir a més llocs– els 4×4 eren molt útils allà perquè encara hi havia molts carrers plens de deixalles i vehicles sinistrats que tapaven les portes de les cases i blocs de pisos i impedien els accessos.
La gent estava desesperada per obrir-se pas i poder moure’s per abastir-se d’aliments i material dels punts de distribució. Els 4×4 eren clau perquè per la seva mida i força eren capaços de posar-se per carrers estrets i plens de brossa i entrar als pàrquings per estirar, remolcar cotxes i moure’ls fàcilment i de forma ràpida. Per això, tant la gent com els cossos de seguretat com UME o bombers els necessitaven tant i els agraïa la seva ajuda.
Aquell dia expliquen que va ser molt dur, ningú del grup estava preparat per veure aquella imatge d’una comunitat tan devastada tan prop de la nostra terra, i menys, de ser testimonis d’episodis que haguessin volgut no viure mai. “Ens vam passar el dia obrint magatzems i locals amb les portes bloquejades, acompanyats dels bombers. Sense esperar-ho, fent la feina com podíem, intentant ajudar el màxim possible i amb el cor encongit de veure com havia quedat tot, obrint una de les portes va arribar el moment més dur de tot. A dins d’un magatzem vam ser testimonis de la troballa de tres cossos sense vida d’una família que havia quedat atrapada. En aquell moment els bombers ens van desallotjar molt ràpidament i poca cosa més sabem“.
El grup de voluntaris expliquen que la gent estava desesperada per menjar alguna cosa, famílies desolades sabent que havien perdut els seus familiars i amb la incertesa de no saber si els trobarien mai.
Després del viscut aquell divendres, el grup va marxar cap a casa devastat. “Jo i la meva parella vam estar tot el viatge de tornada callats, el cap ens treia fum, no podíem articular paraula“, explica Carlos, un altre membre del grup.
Durant els dies posteriors, el grup va quedar desfet. Expliquen que no podien ni sabien com gestionar les imatges que se’ls havien quedat gravades al cap. Per tot plegat, van quedar convençuts que havien de tornar i seguir ajudant i a poc a poc veure que alguna cosa allà avançava amb la seva ajuda. Per això es van decidir a difondre un missatge a través de les seves xarxes socials i fer una crida a tothom que vulgues sumar-s’hi.
Un total de 14 cotxes 4×4 van respondre al missatge difós pel canal de xarxes del grup i es van prestar voluntaris per oferir els seus vehicles i carregar material recollit per distribuir-lo a les zones més afectades pel pas de la DANA. Entre tots els voluntaris, també, ens vam sumar nosaltres des del departament de Redacció d’Imagina Ràdio per poder ser partíceps de la realitat que viu la comunitat veïna, ajudar en tot el que fos possible i sobretot, ser fidels a la nostra feina i aconseguir explicar una realitat polititzada i sovint polaritzada per molts mitjans centralistes.
La segona expedició amb Montse Ferrando, periodista d’Imagina Ràdio [Crònica]
El dimecres, 6 de novembre, vam decidir sortir a les 4:00 h de la matinada. L’hora de sortida era clau per poder accedir a qualsevol dels pobles de forma ràpida i sense trobar-nos amb la caravana de cotxes. Era important poder arribar allà encara de nit.
A les 4:15 h vam sortir del peatge de l’Aldea per l’autopista direcció València, carregats amb menjar i productes que el grup Destroyers Off Road havia recollit a través de diferents comerços de Tortosa i Terres de l’Ebre, i amb la intenció de dirigir-nos cap allà on poguéssim accedir, sense un rumb concret. En arribar a l’altura de Sagunt vam agafar la sortida cap a l’autovia perquè la policia havia tallat la carretera que seguia. Estava ple de cotxes, policia i hi havia molta retenció. Per poder seguir i evitar l’embús vam decidir entrar a Manises, on ens vam trobar amb dos controls, tancs militars i, de nou, molta policia. Des d’allà teníem poc més de trenta minuts amb cotxe fins a Paiporta. A les 6:50 h vam aconseguir entrar a Paiporta per una espècie de polígon o zona residencial apartada, el primer que vam veure va ser un punt de distribució d’aliments de l’UME, moltes deixalles, brossa i fang.
Només entrar i veure blocs de pisos i gent pel carrer amb guants, mascaretes i bosses per carregar subministraments vam decidir parar, obrir els maleters i oferir-los fruita que havíem carregat. Se’ls posaven els ulls com a plats en sentir “fruita” i sobretot, en veure els maleters plens de coses per a ells. “Gracias por la labor que hacéis porque no nos está llegando nada de los puntos de distribución, el colegio de mi barrio no está repartiendo nada, nos tratan de mendigos, no llevéis nada allá, porfavor, repartidlo entre la gente“ em deia una dona. Sense jo haver-n’hi viscut cap, la situació crec que es podria comparar a la d’una guerra.
Després de donar mil voltes a la recerca d’un lloc on realment poguéssim ser útils amb els 4×4, ens vam dividir i amb el grup amb el qual em trobava jo ens vam creuar amb un comboi de camions de l’UME que ens va demanar si podíem anar amb ells per ajudar-los a remolcar cotxes. Ens van escoltar fins al nucli antic de Paiporta, en concret al carrer San Ramon. Allà, si bé estava tot apartat cap als costats, el carrer, igual que totes les zones afectades, s’havia de netejar de tota la brossa, vidres, deixalles i brutícia que hi havia per poder passar les mànegues i per fi alliberar-lo del fang tòxic.
Al carrer San Ramon vam instal·lar un punt de distribució improvisat a un local “mig net” que ens va deixar un veí de la població. La gent, en veure que anàvem carregats de coses per oferir-los van venir en massa per poder agafar alguna cosa. El nostre grup ens centràvem a repartir el menjar i materials a les persones grans i les més afectades que per causes de salut o per no disposar d’unes botes d’aigua no podien baixar al carrer i anar als punts oficials.
La imatge del carrer era colpidora, només es veien caps sortits a les finestres i balcons dels pisos que demanaven coses. “¿Teneis botas?” ens deia una dona, “¿Me podéis dar algo para poder desayunar?” ens deia un avi. Jo vaig poder parlar amb una dona que m’explicava que aquell carrer, tot i el mal estat en el qual es trobava, no era dels més afectats, “en aquest carrer no hi ha hagut gaire morts, estem tots els veïns a excepció d’uns que es van quedar atrapats als baixos i no van ser a temps“. El sentiment de desolació per tot el viscut era immens, es notava en la forma com explicaven cada situació, però alhora s’ajuntava un sentiment d’agraïment profund que ens feia arribar tothom. “Tot això se us serà recompensat, estic segura“ s’acomiadava la dona posant-me la mà a l’espatlla.
Durant el matí ens dedicàvem a treure cotxes dels carrers i traslladar-los a cementiris de cotxes habilitats. Les noies, un cop repartit tot el material, intentàvem obrir els cotxes sinistrats per les portes o trencar els vidres de les finestres de darrere perquè els 4×4 es poguessin enganxar. Els nois anaven venint per parelles en un 4×4 i un enganxava els dos cotxes i l’altre el remolcava fins al descampat habilitat. Així vam estar gairebé fins a les 14:00 h
En acabar, i dic en acabar per dir alguna cosa perquè, allò no tenia fi, ens vam retrobar tots al punt on estàvem nosaltres i vam anar junts fins a un camp apartat, una zona sense fang i allunyada de la pudor per poder dinar alguna cosa que dúiem.
Allà hi havia gent de tots els punts d’Espanya. Voluntaris disposats a ajudar de la manera que fos. Gent que arribava a peu o amb els seus cotxes particulars per ajudar a netejar les cases o repartir quatre coses. En aquest panorama, la sensació que vaig tenir envers els cossos de seguretat, va ser des d’un caire més organitzatiu. Tant l’UME, com els militars o els bombers disposen de maquinària pesant molt gran, amb això, no poden accedir a molts dels carrers més estrets, ni a dintre dels pàrquings.
Finalment, amb tot el caos que inundava els carrers del centre de Paiporta, vam fer cap a la famosa fira de Paiporta a un descampat. Allà també hi havia un cementiri de cotxes habilitat, el més gran que recordo haver vist, piles i piles de cotxes malmesos en un laberint de múltiples files.
Un paisatge amarg i fatídic d’una comunitat totalment devastada no deixa ningú indiferent. Fang pestilent i tòxic que engolia tot el que trobava al seu pas. Piles i piles de cotxes destrossats, cases senceres tirades al carrer, famílies completament desolades i desesperades per rebre ajuda. Per tot això, hem de valorar el que tenim, i no em refereixo al nostre cotxe ni a casa nostra sinó a posar per sobre de tot el gaudir de la nostra gent, estimar la nostra terra i cuidar-la. Deixar de banda el que ens separa entre persones (els diners, els béns materials, les ideologies polítiques i les opinions adverses) i centrar-nos en el que de veritat importa, estimar incondicionalment, donar sense esperar rebre i buscar la felicitat en tots els aspectes de la vida.
Destroyers Off Road
Destroyers Off Road van començar sent un grup d’amics de Tortosa i voltants als qui els agradava el 4×4 i el camp. “Vam començar a anar junts de ven petits i poc a poc, en el temps hem anat creixent i ens hem fet més grans de la mateixa manera que també ha crescut el grup” explica Carlos, del grup. Ara, en son més de 20 i estan disposats a anar allà on calgui, junts, i tot i no ser un col·lectiu molt ben vist, amb les mans ben obertes per prestar ajuda a qui ho necessiti.
Redacció M.F