El 1960 un cirurgià cardiovascular sud-africà, el Dr. Barnard feia el primer trasplantament de cor. Ens hem acostumat molt fàcilment a actes i paraules com circulació extracorpòria, respirador artificial. La velocitat dels canvis tecnològics i del coneixement aplicat és tal que ens falta temps per assimilar el que signifiquen. Sabem que viurem molts canvis i imaginem un futur distòpic, creiem que vivim una pandèmia i el que vivim és una distopia no imaginada i les seves conseqüències. Sabem que està canviant la vida, no sabem fins a quin punt. Amb els trasplantaments i els respiradors vam haver de canviar la forma de definir la mort. Fins aquell moment una persona estava morta quan el “seu” cor, respiració i pols es paraven. Ara hem d’afegir que la mort és quan totes les funcions cerebrals cessen.
Un petit pas per a la ciència un gran problema per a l’ètica. Vull creure que som conscients dels problemes ètics a afrontar. Hem de definir urgentment un principi ètic bàsic, totes les persones son igual en drets i deures, ser igual pel que fa a possibilitats “reals” d’exercir-los. I això no devia ser qüestió de gust o opinió, és una evidència que es pot mesurar i per tant hi ha respostes objectivament correctes o incorrectes. La dignitat humana deu ser inviolable.
Fa un moment dèiem que fins i tot hem hagut de canviar la definició de mort, com definirem en un futur “dignitat”? O encara més difícil, com definirem “humanitat”?
Parlava no fa gaire amb un expert en bioètica. Em deia: Tenim un canari amb un repertori de cant molt ample, però amb una molèstia sistèmica que afecta a tots els òrgans del cos. Decidim trasplantar allò que és essencial, el lloc on està la memòria, el sistema límbic del seu cervell. Ho fem, el trasplantem al cos sa d’un canari amb mort cerebral. Això s’ha fet. I el canari resultant cantava els mateixos cants amb els mateixos estímuls. Qui és el canari? Posem un pas més, tenim cèl·lules del canari i podem clonar el seu cos. Al cos li tornem el seu sistema límbic. Qui és el canari.? Quin és el concepte de mort? La ciència permet pensar que en un futur ens aproparem a conceptes de vida sense límit. Problema pràctic. Si vivim indefinidament tindrem el planeta superpoblat. Per permetre nova vida, renovació imprescindible, morir-se serà un imperatiu ètic. Qui decideix, qui és mort?
Si no definim una ètica objectiva d’igualat en drets i possibilitats crearem una societat on uns pocs ho tindran tot fins i tot una vida sense límits mentre una massa de gent amb “despeses pagades” tindrà drets limitats i li inculcaran la certesa, que morir és una obligació ètica ineludible. Morir per solidaritat i consciència social.
No és cap disbarat, està passant. Molta gent està disposada a reduir viatges per solidaritat amb el planeta. Hi ha qui defensa l’encariment del transport aeri per evitar la contaminació, hi ha governs que s’hi apunten i jo també. Mentre els exèrcits segueixen volant per defensar-nos, les elits viatgen amb jets privats en plena pandèmia.
Podem pensar que la ciència ens donarà la sortida, per exemple emigrar a un altre planeta. No és cap sortida, a l’altre planeta tindríem el mateix problema, qüestió de temps.
Necessitem un principi ètic que garanteixi la igualtat de drets i d’accés als drets, i per tant tothom ha de poder participar en la presa de decisions i de definició del que és ètic. Es tracta de com utilitzem els coneixements per empoderar la gent per no deixar de ser, de ser humans.
Cada vegada més els estats, els poders, les corporacions, les elits tendeixen a controlar la gent. La qüestió moral i ètica és com utilitzar el coneixement per establir comunitats ètiques, cohesionades, justes amb control del seu destí i condicions de vida.
Res del que pensem és impossible, fins i tot d’aquí a poc conviurem amb els cíborgs que ja som (som homes a un mòbil pegats).
La batalla està plantejada, la participació directa és igual en les decisions que afecten el nostre futur és imprescindible. L’organització política actual és incompatible amb aquesta participació. D’aquí el desordre. Ens va el concepte d’humanitat.
La resposta no vindrà del mateix coneixement tècnic. La ciència és una llum que no il·lumina. La llum es diu, ètica i drets de la gent.