Sortim del terreny de joc i novament els péls se’m van posar de punta, doncs mentre sortiem, quan anàvem passant per davant del públic més proper, seguíem rebent l’escalf en forma d’aplaudiments i mirades de complicitat.
Ens vam adreçar cap els nostres llocs habilitats per a estar amb les cadires de rodes i poder veure el partit. Quan vam arribar el partit feina una bona estona que havia començat, doncs des de la gespa fins el nostre lloc hi havia un bon tros. On vam estar ubicats no era el millor lloc del camp, per que en aquells moments el Camp Nou no estava ben preparat per acollir a persones amb mobilitat reduïda, esperem que ara amb la remodelació millori aquest importantíssim aspecte.
Sigui com sigui ens ho vam passar de meravella, va ser una gran festa familiar que vaig viure intensament amb Sion, Gemma, Alex, Màxim, Dalmau, Carla, Pol, Sol, Miquel, Xavier i Miquel. També estaven aprop els amics de Sant Jaume, els meus cosins Rosa Maria i Miki i els seus fills, Josep i Bàrbara (pares de Sol) i els nostres amics de Cambrils Sisco i Joana i la seva colla.
En Sisco i jo vam estar un al costat de l’altre, jo ben endollat al meu inseparable respirador de Esteve Teijin, comentant cadascuna de les jugades que es produïen dins del terreny de joc. En Carles, càmera de l’equip de Xavi Torres, Santi Padró i Txus Muñoz de TV3, no va parar de gravar imatges pel documental. Tot era molt emocionant, però l’èxtasi va arribar quan per les pantalles van anunciar el número d’espectadors que hi havia al camp, més de 91.000 persones estàvem veient el partit. Quina bogeria! El camp estava pràcticament ple. No vull ni pensar la quantitat de persones que podien estar veient el partit per tv. Quina recaptació més gran hauria provocat el partit i quanta difusió hauria tingut, vaig pensar al moment. Tots estàvem immensament feliços en veure la gran iniciativa que va tenir en Juan Carlos. Crec que la Comunitat Ela no tornarà a viure mai un esdeveniment d’aquesta magnitud i jo i la meva família haver tingut la sort de poder tastar-lo tant intensament.
En acabar el partit ens van dir que no marxessin, doncs havíem d’anar a l’Auditori 1899 a esperar a que Juan Carlos acabés la roda de premsa i donar-li una sorpresa. Allí ens vam trobar amb tota la seva família. Hi havia en Jordi Sabaté i acompanyants, Fede i Carina, Sisco i Joana, jo i tota la meva família, també hi havia en Xavi Torres i Txiqui Beriguistain,…
Ens havien preparat cava i cervesa, però res de menjar. Anava passant el temps i en Juan Carlos no apareixia. A l’Auditori s’estava bé amb l’aire condicionat, després de la calor que vam passar al camp, però va arribar un moment que vam acabar tenint fred, jo em vaig haver de posar una jaqueta del meu germà. Amb tot això en Juan Carlos seguia sense arribar i tots nosaltres sense sopar.
Juan Carlos, quan se li donava “cancha”, parlava pels colzes i aquella vegada, amb l’eufòria de l’èxit del partit, no és va enrollar, si no lo següent. Ell no sabia res de que l’estavem esperant, per tant va seguir gaudint del moment sense sospitar res.
Finalment va arribar, vam comentar el gran dia, vam fer les fotos de rigor i al cap d’una estona es va donar per acabada la jornada amb unes sensacions meravelloses, després d’haver pogut gaudir amb la meva família d’un esdeveniment irrepetible.
Per acabar, abraçades i bons desitjos per a tothom. Cadascú cap a casa seva i el meu germà cap a Sant Jaume d’Enveja. Nosaltres en arribar a Sant Vicenç dels Horts vam sopar, no recordo bé quina hora devia ser però segur que era tardissim, malgrat tot els nostres cors estaven plens a besar de felicitat i les nostres retines amb una enorme quantitat d’imatges que allí quedarien per a sempre.
Al cap d’uns dies es feia la roda de premsa a l’Auditori 1899, per tal d’anunciar la recaptació neta del partit, van ser més de 4, 3 milions d’euros, gairebé res. Aquell dia no vam poder anar a la roda de premsa en la que es va fer pública aquesta extraordinaria xifra, doncs en Pol és graduava i primer és lo primer.
El dia 24-08-25 farà tres anys d’aquell innovidable esdeveniment que va fer que l’esport, en aquest cas el futbol i dos grans equips com el Barça i el City es posessin d’acord i fessin possible una recaptació històrica.
Sempre estareu dins els nostres cors i mai oblidarem la immensa solidaritat que vau demostrar amb la nostra causa.
Moltíssimes gràcies a Juan Carlos i tot el seu entorn més proper al Barça i al City, doncs vau fer que un somni es convertis en realitat i tots plegats ens sentissim enormement feliços, al veure l’impacte i difusió que va provocar aquest irrepetible partit dins l’univers ELA.
“Avui és el millor dia”.