Un dia del mes de Juny de 2022 em va trucar en Juan Carlos Unzué, per dir-me que el dia 20-06-2022, a l’Auditori 1899 de Can Barça, hi havia la roda de premsa per a presentar el partit solidari per l’Ela entre el Barça i el City. Em va comentar si hi aniria i quants teníem previst anar-hi. Li vaig preguntar si els fills també hi podien anar i em va respondre “por supuesto, puedes venir acompañado de quién quieras, sólo tienes que decirme los nombres”. Li vaig donar els dels meus fills, el de Sión i el meu. Sense saber tot el que ens esperava, només pel fet de que en Juan Carlos hagués pensat en nosaltres em va donar un subidon brutal.
Arribat el dia de la roda de premsa vam anar cap al Camp Nou, un cop allà ens vam identificar i vam poder accedir amb el cotxe a l’estadi. Vam aparcar al costat de l’Auditori, els nervis estaven a tope. Juan Carlos ja havia arribat, estava parlant amb diverses persones, algunes d’elles conegudes dins l’entorn Barça. Vam saludar a Juan Carlos i Maria. Tots estàvem pletòrics, era un gran dia. Finalment es podia anunciar el dia del partit, després de diverses dificultats que va haver, entre elles la Covid.
De sobte vaig veure a Dalmau que anava acompanyat del seu amic Guillem Casasús, em va estranyar però no en vaig donar més importància. En Pol i Gemma també havien arribat. En Sisco Morell (company d’equip) i Joana també hi eren. Vam conèixer a Ramon i la seva esposa Cecília de Pallejà, Ramon tenia Ela.També vam conèixer a Fede i l’estimada Carina, afectada d’Ela. En Ramon i Carina ja no hi son entre nosaltres.
L’Auditori estava ple de gom a gom, majoritàriament per persones vinculades al Barça. Hi havia molts periodistes i mitjans de comunicació. A Sión i a mi ens van fer seure a les primeres files junt amb els altres afectats i parelles. Davant nostre i a sobre d’un espai una mica elevat hi havia la conductora de l’esdeveniment, Laura Aparicio, i asseguts Jan Laporta, Juan Carlos Unzué i Josep Guardiola.
Després de la intervenció de tots tres responent a les preguntes que se’ls van fer, i d’anunciar que la data del partit seria el 24-08-22, la presentadora va començar a parlar de que hi havia una sorpresa preparada que també s’havia d’anunciar i li va preguntar a Juan Carlos si en sabia res, ell va dir que no i llavors la presentadora va convidar a pujar a Guillem Casasús i a Dalmau. Ens vam quedar tots de pedra.
Els dos van començar a explicar el projecte solidari que havien pensat per ajudar a la Fundació Catalana d’Ela Miquel Valls. Es tractava d’una cançó que havia composat Jordi Cubino i la cantaria Miki Nuñez; s’estrenaria el dia del partit al Camp Nou. Els drets de la cançó passarien a la Fundació i totes les descàrregues que es fessin a les xarxes serien en benefici de la Fundació. L’anunci d’aquesta iniciativa solidària per part d’en Dalmau i Guillem va ser un moment molt emotiu.
En acabar ens vam fer moltes fotos plegats amb Juan Carlos, Laporta i Guardiola amb les respectives famílies. Aquest dia vaig conèixer a Pilar Calvo, amb qui ara mantinc una bona relació; vaig aprofitar per parlar-li de Mà Amiga i li vaig regalar un exemplar. Pilar i Junts han sigut una peça clau per tal que la llei Ela hagi pogut ser finalment una realitat.
Feien falta pocs dies per al partit i em va trucar Juan Carlos, em va explicar que tenia previst que uns quants afectats baixarien a la gespa del Camp Nou el dia del partit i em va preguntar si jo volia ser un dels escollits. Ja us podeu imaginar la meva resposta.
Feia uns dies que havíem començat a fer gestions per a comprar les entrades, ho vam fer conjuntament amb la família, inclosos el meu germà Miquel i els nebots Miquel i Xavi. Volíem estar junts. També amb els amics de Cambrils.
Com que bastants afectats de tota Espanya tenien previst venir al partit, van buscar un hotel proper a l’estadi per poder-se allotjar i així coneixer-se. El dia del partit van organitzar una trobada a l’hotel, però nosaltres no hi vam poder anar doncs estàvem al Delta i no vam poder programar-nos per arribar a temps.
En Xavi Torres ens va donar instruccions per a poder accedir amb el cotxe al pàrquing de l’estadi. Ens va dir que hi fossim una estona abans per que volia gravar la nostra arribada, per incloure-la al documental que estaven fent “Unzué. L’últim equip de Juancar”. Així ho vam fer.
Quan estàvem propers al camp, els carrers estaven a besar, es respirava un ambient de futbol increïble. A l’arribar a la porta d’accés tot estava atapeït de persones euforiques. La veritat es que em vaig sentir una mica important, com si fos un jugador de la plantilla del Barça.
Un cop dins al pàrquing (pràcticament sols) ens estava esperant Santi Padró de TV3 i un càmera per gravar la nostra arribada. Un cop gravades les primeres imatges, me’n vaig adonar que a l’exterior de l’estadi, en una de les tanques metàl·liques, hi havia un grup de persones que portaven una gran pancarta en la que es llegia “Avui és el millor dia”. Ràpidament em vaig apropar al grup i vaig veure que eren amics del meu poble, Sant Jaume d’Enveja. Eren Roger Masià, Leo Masià, Vicki Gimeno, Santi Navarro, Pep Navarro, Jaume Navarro, Juanjo, Àngels Garriga i Xerta, que s’havien desplaçat per veure el partit. Em vaig posar a plorar de l’emoció, el càmera em va seguir fins on estaven i va gravar el moment. Aquelles imatges espontànies van sortir al documental.
Després d’aquest preciós moment, vaig anar a retrobar-me amb la família i amb Sisco i Joana que acabaven d’arribar. Al poc temps ens van dir cap on havíem d’anar, per a reunir-nos amb la resta de companys d’equip i les famílies. Sisco i jo vam passar per una llarga rampa en la que en un dels costats estava ple de persones esperant entrar i al passar nosaltres dos van començar a aplaudir i dir-nos paraules d’alé. Una altra vegada se’m va posar la pell de gallina i no vaig poder evitar tornar-me a emocionar. I encara no havia començat res.
Davant mateix d’una de les portes accés a l’interior del camp ens vam trobar amb tots els companys-es d’equip i familiars. Amb la majoria era la primera vegada que ens veiem. Per anomenar a alguns: Mikel de @sacalalenguaalaela, Jaime Lafita de @dalecandela, Ester Portillo, Cova Jotglar, Jordi Sabaté, i molts més.
Un cop allí i després de les corresponents salutacions, ens vam fer les fotos de rigor. Seguidament uns es van adreçar cap als seus seients i els altres vam anar cap una entrada especial per a poder accedir a la gespa del camp. Just vam anar a parar al lloc per on entren els autocars amb els jugadors. Un espai enorme. En Juan Carlos i Maria ens estaven esperant i un cop reunits van començar a repartir camisetes a tots els afectats; eren de color verd i estaven personalitzades amb els noms i cadascuna amb el seu número, el meu era el 5.
Un cop tots amb la camiseta posada, ens vam dirigir cap un gran túnel que donava a un dels córners del camp. Al final del túnel es veia la gespa del Camp. Per un moment aquella escena em va recordar la meva peli preferida, Gladiator. Em va fer pensar que érem gladiadors que estàvem adreçant-nos cap a la sorra del Coliseum. Quan vam sortir a la gespa, em va pujar l’adrenalina; va ser un tipus d’emoció diferent a les que fins llavors havia experimentat. Va ser al·lucinant estar a peu de camp de l’equip de la teva vida, amb l’estadi ple de gom a gom.
Recordo que vam estar una bona estona esperant a que el protocol ens autoritzes a anar cap al mig del camp, però incrèdul, encara, de tot el que estava passant vaig gaudir d’aquells moments com un nen amb sabates noves. Era espectacular tot el que estava passant, les persones que hi havia a la grada més properes a nosaltres, ens van adreçar constants mostres de suport.
Va arribar el moment d’anar cap el mig del camp per on surten els jugadors. Novament van ser uns minuts d’una emoció indescriptible, doncs mentre tots els afectats anàvem avançant per la banda, les persones, al nostre pas, ens anaven aplaudint i enviant-nos mostres de que estaven al costat nostre.
Ja al mig del camp, ens vam col·locar uns al costat dret i els altres al costat esquerre esperant que sortissin els jugadors. De sobte vaig veure a Miki Nuñez que estava a peu de gespa i amb un gest li vaig dir que s’apropes a mi, i ho va fer. Em vaig presentar dient-li que era el pare d’en Dalmau i que ell amb el seu amic Guillem eren qui havien tingut la idea de la cançó “ARA” que ell estava a punt d’interpretar en uns minuts davant del públic. Va tornar al seu lloc i poc després van començar a sortir els jugadors dels dos equips.
Mentre nosaltres seguíem a la banda, jo acompanyat de Sión, els jugadors van quedar ben alineats a pocs metres de la banda. Després de la senyal que ens van donar, vam començar a dirigir-nos cap on estaven els jugadors i ens van dir que havíem de quedar just davant dels jugadors, però a uns metres d’ells i de cara a la grada. Recordo que al dir-nos que podíem anar cap els jugadors, les rodes de la cadira se’m van enganxar a un tros de gespa artificial i em vaig quedar clavat. Tots els companys-es d’equip van anar seguint i jo em vaig quedar endarrerit.
Estar tant aprop dels jugadors va tenir dos lectures totalment oposades, per una banda tenir el goig d’estar tant aprop d’ells; per altra banda crec que l’organització i els propis jugadors van fallar i van tenir molt poc tacte en no preveure que no hagués estat de més que s’haguessin pogut apropar i saludar-nos, ni que sigui breument; hi havia molts companys-es que s’havien desplaçat des de molt lluny. Van fallar una mica, però això no va fer ombra a la grandesa d’aquell moment.
Abans de començar el partit, en Juan Carlos va pronunciar unes emotives però directes paraules als nostres polítics (cal recordar que encara no teníem llei ela). Seguidament en Miki Nuñez va interpretar la cançó Ara, novament gallina de piel pensant amb en Dalmau i Guillem. Quins moments i quanta emoció concentrada!