Avui em remuntaré una mica en el passat i explicaré alguna coseta que va succeir entorn del futbol, fa una pila d’anys quan tot plegat era una mica diferent, per no dir bastant.
Una simple pilota, i dic simple perquè així eren, i dues pedres que feien de porteria eren suficients per a què el solar que hi havia al darrere de casa en pocs minuts quedés ple de vida. En pocs metres el solar es convertia en un “autèntic” camp de futbol i potser amb més de 15 jugadors per equip. Aquella munió de personetes, futurs cracs, gairebé no deixava veure la pilota, tothom corria al seu darrere. Quin caos! Tot això passava al migdia, abans d’anar a l’escola, també a la tarda en sortir, però sobretot els dissabtes a la tarda, perquè al matí hi havia escola. La majoria dels dissabtes érem uns privilegiats, perquè fins i tot teníem públic, ja que era dia de cobro i al costat mateix hi havia l’oficina de la Comunitat de Regants. Aquelles persones i els seus ànims ens motivava de valent.
De ben petit sempre he sigut aficionat a l’esport, bé a l’esport no, més aviat al futbol i és que al poble poc esport més es podia practicar. Córrer al darrere d’una pilota era lo més proper que teníem. Al cap dels anys, la cosa va anar canviant i el ventall de possibilitats es va anar obrint.
Entrenàvem dos dies a la setmana i els diumenges tocava partit. Com a entrenadors des de l’època infantil fins juvenil en vaig tenir diversos (no recordo l’ordre): Manolin del Garreto, Ramon de Chavo, Alfonso Cherta, Alfonso “Calderilla”, Cholo Zaragoza, i Pedro Llambrich. La majoria d’ells ja ens han deixat.
Teníem veritable bogeria perquè arribés el dia de l’entrenament, però sobretot el dia del partit i no vegis si coincidia que ens tocava jugar al poble abans que el primer equip, llavors teníem públic i tot. La motivació era infinita, les nostres cames corrien soles. Les ganes de fer-ho bé davant “tant de públic” eren indescriptibles.
Els dies de partit normalment eren els diumenges al matí. El lloc de concentració era al bar de Pepe la Ferrera, al de Mauricio, recentment tancat després de tres generacions. Recordo que fora a la paret hi havia una pissarra on habitualment es posava la llista de convocats. La sortida cap a camps contraris sempre era des d’aquest emblemàtic bar. No eren temps massa bons, econòmicament parlant, i sovint el nostre mitjà de comunicació era una furgoneta DKW del tio Xano i alguna altra. Tots més o menys a la pila.
Un dia una de les furgonetes va fallar i a correcuita el nostre amic Ramon va haver d’anar a buscar el seu Land Rover. Mentrestant, els altres van marxar cap Ulldecona, que és on jugàvem. «Ja ens veiem allà», va dir un del vehicle que marxava. Sí, sí que poc ens ho podíem pensar. Un cop dalt del Land Rover, vam sortir de Sant Jaume cap a Ulldecona. Ramon va agafar una drecera i en una de les pujades que hi havia a l’entrada dels Valentins, el Land Rover va dir prou i en aquell petit poble vam quedar tirats com una burilla.
«Què fem?», ens vam preguntar sabent que no hi havia una resposta fàcil, recordeu que era diumenge i, lo més important, no hi havia mòbils. Després de pensar-ho una bona estona, vam decidir que havíem de deixar el cotxe i marxar caminant a Ulldecona, total només ens quedaven per davant 8,3 km. Era un dia molt assolellat, per la carretera no passava una ànima, el trajecte es feia molt pesat. Amb el temps i salvant moltíssimes distàncies, vaig arribar a pensar que el que ens estava passant era com una versió molt, molt ridícul de la pel·lícula VIVEN. Teníem més de dues hores pel davant per anar pensant què explicar. Però, com tota bona història, no podia acabar així sense més ni més.
Gairebé sense alè, vam arribar al camp de l’Ulldecona, però per a sorpresa nostra allí no hi havia ningú. Vam poder parlar amb un encarregat del camp i ens va confirmar que un grup del Sant Jaume havien estat allí, però feia molta estona que havien marxat a La Sénia, que era on realment jugàvem. No sé quina va ser l’expressió més suau que va sortir de les nostres boques; aquest nou repte era inassumible, eren 15,6 km més i ja estàvem més enllà del migdia.
Aquell dia el meu pare Miquel va decidir que vindria a veure el partit amb el meu germà Miki. Primer ensurt, arriben a Ulldecona i el camp estava buit, els diuen que han d’anar a La Sénia. Se’n van cap allà i, en arribar, veuen que una part de l’equip estava allà jugant, però la resta no. Comencen a arribar els nervis i els mals pensaments. El meu pare i el meu germà van marxar cap a casa, desfent el camí fet i mirant els barrancs per veure si havíem tingut algun accident. Fins i tot es van apropar als hospitals propers per veure si podíem estar ingressats. No vull posar-me en el seu lloc. Van decidir tornar cap a casa a l’espera de notícies. Mentrestant, vaig localitzar una cabina telefònica per trucar a casa. Quan el meu pare va arribar, li van explicar lo succeït i ens va venir a buscar a Ulldecona. Per a no oblidar-ho mai.
Vam anar creixent esportivament plegats, perquè tots teníem la mateixa edat, més o menys. Parlo de Felipe, Manolo, Ramon, Benigno, Gori, Callau, Reverte, Gregorio, David, Conrado, Pedro, Alfonso, Ramonet, Joseret, Nicanor, Julian, etc.
Recordo que les meves primeres sabates de futbol van ser unes que m’havia regalat el meu parent Paco Monllao, eren unes de velles que ja no utilitzava, però jo estava encantat amb elles. Eren negres, no tenien tacs com ara tenen, tenien una mena de xapes metàl·liques d’un costat a l’altre que feien la funció dels actuals tacs.
Quan vaig començar a jugar amb la UE Sant Jaume, primer amb l’infantil i després amb el juvenil, els meus pares em van regalar unes botes de futbol, però, com es feia llavors, eren per la creixença i sempre eren un pelet més grans, eren de la marca Adidas. Ja portaven tacs, però eren de goma, formaven part de la sola de la bota i, lògicament, amb el temps, es desgastaven, per tant, la visió de futur en comprar dos números més dels que tocava, aviat se n’anava en orris. Jo havia arribat a jugar amb unes botes, en les que la part de la sola del davant estava totalment desenganxada i els dits pràcticament em tocaven a terra. I tot era per no haver de demanar als pares que en compressin unes de noves. Més endavant la cosa va canviar i van arribar les botes amb tacs. Era una altra cosa i duraven molt més, però acabaven fent unes llagues brutals, almenys a mi.
La majoria dels camps eren de terra, era una terra roginosa que portava una mena de diminutes pedretes que feia que gairebé tots els partits acabessis, com a mínim, amb les cames totes rascades. Quan plovia o havia plogut i tocava partit, en alguna ocasió el camp semblava més un arrossar que altra cosa, però això en cap moment ens feia perdre la il·lusió, ni les ganes de jugar. Hi havia temporades que teníem la sort que ens tocava jugar contra el Tortosa, Amposta, La Sénia o La Ràpita; era un luxe, perquè tenien camp de gespa natural. Quin goig era jugar en un camp així, no tenia color, semblava que jugaves d’una altra manera, tot sortia diferent. Et deixaves caure sense por, et tiraves a tallar pilotes sabent que no acabaries amb les cames pelades.
Les pilotes, això era un altre poema. En recordo unes que tenien un cordó de pell que semblava una sutura d’una gran ferida. Si tenies l’encert de fer una rematada amb el cap i ho feies en el lloc on estava la sutura, no vegis el record que t’emportaves. Tots els balons pesaven molt, eren de cuir i quan els havia marxat la pintura que portaven i el dia de partit era un d’aquells en què el camp era un fangar, de mica en mica la pilota s’anava mullant i enfangant tant que pesava com una roca.
Un dia jugant al nostre camp contra el Tortosa va ser un d’aquells dies en què el camp estava negat amb molts bassals d’aigua. A mesura que anàvem jugant, el camp anava empitjorant i la pilota costava molt fer-la córrer i molt menys desplaçar-la lluny. A l’equip tortosí hi havia un jugador que era un armari de roure i per a ell aquells condicionants no eren cap problema perquè tenia una força descomunal i desplaçava la pilota on i com volia.
En una de les jugades que ells treien de porteria, ell va xutar i jo molt erròniament tornava cap al nostre camp d’esquena al seu i la pilota va impactar fortament a la part del darrere del meu cap. L’impacte va ser tan fort i la pilota pesava tant que, fins i tot, em va fer caure a terra. Vaig quedar mig estabornit. Quan em vaig refer, vaig continuar el partit fins al final. En acabar, em vaig començar a trobar malament, amb un intens mal de cap. En arribar a casa, vam avisar al metge. Vaig tenir una commoció cerebral que, per sort, no va anar a més. Vaig passar el dia al llit dormint. L’endemà ja estava bé.
Ara tot és diferent, els camps tots són de gespa o als menys de gespa artificial, les pilotes són com núvols i tant se val si hi ha aigua o neu, ja que no els afecta gens. El calçat és increïble, molt lleuger i de tots colors. Abans si et feies mal, una mica d’aigua i a córrer; ara a tots els esdeveniments esportius hi ha presència de la Creu Roja. Res és com abans sortosament, bé sí, la passió que genera aquest esport.
Anècdotes n’he viscut moltes al voltant del futbol, però n’hi ha una especial i graciosa que vull explicar. Un diumenge al matí estàvem jugant a Sant Jaume, crec que era contra l’Aldea. En algunes jugades bastant seguides, jo portava la pilota als peus i em van fer clares faltes que l’àrbitre no va xiular. Jo em vaig anar encenent i, en una jugada posterior, vaig ser jo qui va cometre la falta. L’àrbitre la va xiular i, a sobre, em va treure targeta groga, immediatament me’n vaig anar cap a ell, quan vaig arribar davant seu encara tenia el braç enlairat amb la targeta a la mà, li vaig treure de la mà i, tot empipat, la vaig llençar fora del camp. Es va quedar tan sobtat que va estar uns instants immòbil. Al cap de poc va ordenar que reprenguéssim el joc, amb la targeta fora del camp “expulsada” i jo dins el camp jugant el partit. Encara ara, quan ho explico, al·lucino; doncs jo mai he sigut una persona violenta. Per cert, a l’acta del partit no va fer constar res.
“Avui és el millor dia”
Ildefons Oliveras Gisbert – Escrit amb els ulls