Un plantejament del projecte “massa optimista”, sense les dades bàsiques ni la investigació prèvia necessàries i que tampoc va tenir en compte els possibles riscos. Aquestes són les principals mancances que haurien portat al fiasco el projecte Castor, segons el catedràtic d’Enginyeria Geològica de la Universitat Complutense de Madrid (UCM), Luis González de Vallejo. “Es van fer les coses malament des del començament i no hi va haver cap criteri per preveure la situació per a la població afectada “, ha declarat davant la Comissió d’Investigació del projecte al Parlament. Segons ha apuntat, el model geomecànic de la promotora Escal UGS era “erroni” i retreu que ni l’empresa ni l’estat tinguessin present els riscos sísmics de l’activitat coneguts arreu del món.
El model no va considerar l’afectació que les injeccions de gas podien tenir sobre les falles pròximes. Així, ha recordat, tot i que la promotora havia establert un marge de seguretat fins els 229 bars, la injecció a només prop de 190 ja va ocasionar els moviments sísmics que van desestabilitzar el terreny i generant més d’un miler de terratrèmols durant la tardor de l’any 2013. “Si falla el que és substancial des de la sortida, tota la resta ve condicionat”, ha afirmat. Considera directament “erroni” el model geomecànic sobre el qual s’haurien establert aquestes pressions. No hi ha constància, ha explicat, d’assajos o proves sobre el terreny per conèixer la caracterització real de l’estructura. “Es va descartar la possibilitat de reactivar falles per les injeccions”, ha insistit. Un advertiment que els mateixos organismes de l’Estat van també aprovant el projecte en tots els seus estadis administratius.
No era, com ja va dir el 2005 l’Observatori de l’Ebre, un risc en absolut desconegut. Ha recordat casos com el del camp de gas de Lacq, al sud est de França, o als Estats Units en els quals les injeccions o les extraccions han generat terratrèmols. La desconsideració d’aquest risc sísmic i, especialment, la manca d’informació per a la població potencialment afectada van contribuir a incrementar l’alarma. Fins i tot, un cop es van produir els terratrèmols, l’empresa es va entestar a negar la vinculació amb les injeccions de gas. “Va fallar la informació bàsica necessària. Era molt general i no permetia arribar a massa conclusions”, ha insistit González de Vallejo.
D’entrada, Escal UGS va declinar constantment efectuar un estudi al respecte perquè adduïa que, sobre el paper, era una zona amb risc sísmic molt baix. Tenia també una visió geològica del magatzem que molts experts han qualificat com a esbiaixada, similar a un tanc, a un dipòsit buit. “Les dades no eren suficients: s’havia de fer una investigació més completa i rigorosa. Calia curar-se en salut, estar ben segurs per descartar riscos. No es poden descartar sense proves. I si un no està segur no es pot descartar. El risc consisteix a no tenir en compte el risc”, ha sentenciat el catedràtic d’Enginyeria Geològica.
En aquest escenari, tot i no voler parlar obertament de “negligència”, les conseqüències sísmiques finals eren “totalment previsibles”. Ha relatat que les primeres fases d’injecció de gas, amb volums molt baixos, durant els quals no es va alliberar energia sísmica, van generar ja la ruptura de les fractures del magatzem. Un cop es van incrementar els volums i els terratrèmols es van convertir en més importants “la fractura s’estava propagant fins connectar amb una falla més important i ja no necessita més injecció”. És a dir, això explicaria perquè els sismes més importants es produeixen dies després que s’aturessin les injeccions i es tanqués el magatzem. “L’augment de la pressió de porus disminueix la resistència de les roques, de les fractures. L’increment de pressió va ser suficient perquè la falla es mogués, per desequilibrar la falla. Ja no feia falta que injectessin més perquè el mecanisme estava disparat. I aquí tenim el resultat: un terratrèmol de 4,2”, ha indicat.
De fet, segons ja va deixar palès en el seu informe l’Institut Geològic i Miner (IGME), l’empresa no va actuar seguint les bones pràctiques del sector per aquests casos. “No va haver fase d’experimentació, injectant a baixos volums i veient la resposta del terreny”, ha apuntat. Calia, en aquest cas, haver instal·lat una xarxa d’observació de microsismes –fins i tot, auscultant els sorolls-, una tècnica “sofisticada” però efectiva per poder controlar els moviments més enllà de dos únics sismògrafs situats a la costa finançats per Escal UGS, que com molts experts ha considerat del tot insuficient. Això podia haver ajudat a “modular” les pressions i seguir avançant. “Com no es disposaven d’aquestes eines no es va poder controlar i van seguir injectant”, ha corroborat. Descarta però, en contra del que va apuntar l’informe del MIT i Harvard, que s’haguessin pogut produir terratrèmols de magnituds superiors.
Una falla coneguda com activa
En realitat, i segons es desprèn del que ha declarat davant la Comissió d’Investigació el geòleg i investigador del CSIC, Héctor Perea, que va caracteritzar en la seva tesi doctoral la falla Oriental d’Amposta, l’empresa promotora ja disposava d’informació sobre el fet que es tractava d’una fractura activa, que potencialment podia produir terratrèmols. “Hi ha evidències geològiques que diuen que aquesta falla és mou, a poc a poc, però es mou i, aleshores, l’hauries de considerar amb un estudi de perillositat sísmic”, ha subratllat, coincidint amb González de Vallejo sobre la necessitat de considerar el risc.
“És un falla que es mou molt poc. Però això no vol dir que no pugui produir un terratrèmol molt gran”, ha aclarit. Quan ell la va estudiar, feia uns 51 quilòmetres i podia arribar a generar, potencialment, sismes de fins a 7,1 graus, amb una recurrència entre 20.000 i 50.000 anys. Estudis més recents l’han reduït a 16 quilòmetres de longitud i una magnitud màxima de 6,6 graus, amb una recurrència sísmica molt menor que l’esmentada. Mentre l’IGME descartava que hagués estat la responsable, els experts del MIT i Harvard situaven els sismes en fractures del seu sistema.
Perea ha relatat que aquest mateix estudi conté representacions sísmiques 3D on s’observa com les falles han afectat sediments molt prop de la superfície marina, confirmant la seva activitat recent. “Si no vaig molt equivocat, aquestes dades van ser adquirides per la mateixa companyia promotors. Per tant, ells tenien la informació que es podia produir. Que ho donessin a gent experta, no ho se”, ha abundat el geòleg, que no s’ha aventurat a asseverar si el projecte s’havia de descartar prèviament, una decisió que ha traslladat als responsables polítics.
També ha comparegut a la Comissió d’Investigació del Parlament d’aquest dilluns un representant del Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya, José María García Casanovas, qui s’ha centrat a defensar la necessitat d’infraestructures com els magatzems de gas subterranis o submarins. En aquest sentit, considera que la decisió de posar en marxa el projecte Castor va ser “correcta”, amb independència de les condicions contractuals o la capacitat de l’empresa per construir-lo, també com una peça clau dins de la xarxa estatal per poder comercialitzar gas amb la resta d’Europa, tal i com va ser concebut.
Segons ha argumentat, els magatzems poden resultar necessaris en el futur per garantir la producció de les tèrmiques de cicle combinat un cop tanquin les nuclears. Amb tot, García Casanovas considera també “correcta” la decisió de desmantellar-lo, anunciada pel govern espanyol, davant l’elevat preu de la hibernació. Sobre la repercussió dels costos, ha demanat als dirigents polítics que assumeixin la seva responsabilitat i ho plasmin als pressupostos públics per “un error polític”.
