Està augmentant a la UE la pobresa energètica. Mentre les polítiques d’energia i canvi climàtic avancen sense cap direcció clara, els ciutadans més vulnerables queden fora de les ajudes per renovar els habitatges, agreujant, així, les desigualtats socials, sanitàries i econòmiques en plena transició ecològica. Això deixa al descobert que la pobresa energètica mostra una transició climàtica injusta que ignora drets humans i exclou famílies, llogaters, dones, immigrants i persones grans.
La Comissió Europea ens diu que el 75% dels edificis de la UE són energèticament ineficients, cosa que exposa milions de ciutadans a condicions de vida nefastes i a alts costos de calefacció. Cal dir que l’eficiència energètica és una llei aprovada fa molts anys i aparcada a l’hora de posar-la en pràctica, com tantes altres. Aquesta llei serveix per fer més eficients els habitatges amb mesures adaptades a edificis i cases per reduir el consum d’energia mitjançant instal·lacions d’energia neta que ajuden, en la lluita contra el canvi climàtic, a rebaixar costos i a combatre la pobresa energètica.
Segons la Comissió Europea, l’any 2024 el 9% de la ciutadania no podia escalfar la seva llar, i gairebé el 20% dels ciutadans en risc de pobresa tampoc. Els grans oblidats d’aquesta transició, i els més afectats per la pobresa energètica, són els llogaters, les dones i els immigrants. Per aquest motiu, el Fons de Resiliència Autonòmica (FRA) reclama que els drets fonamentals s’incloguin en la transició climàtica i fa saber que els diferents plans nacionals d’energia i clima aborden de manera superficial els grups vulnerables i l’equitat energètica. Els governs han de complir les seves obligacions en matèria de drets fonamentals, garantint que les persones vulnerables no es quedin enrere. Aquest enfocament de les renovacions energètiques respecte als drets fonamentals és bàsic per garantir que tota la ciutadania se’n pugui beneficiar, sense deixar ningú exclòs socialment.
Eliminar la crema de combustibles fòssils en el sistema de calefacció té un impacte positiu en la salut de tots els ciutadans i redueix les emissions de partícules en suspensió. L’exposició a aquestes és un 30% més elevada en persones amb ingressos baixos i, en especial, entre el col·lectiu dels qui viuen de lloguer, que dediquen més d’un terç dels seus ingressos a la calefacció de l’habitatge, enfront del 16% que hi dediquen els propietaris. Aquesta situació en què es troben els ciutadans amb menys ingressos, que probablement viuen en habitatges menys eficients energèticament, es veu agreujada pel fet que els plans de renovació energètica van dirigits només als propietaris, mentre que no hi ha incentius per als llogaters per invertir en l’adaptació de l’habitatge. Excloure els llogaters dels programes de renovació energètica, pel fet de no ser propietaris, limita el seu accés a l’energia, al dret a un habitatge digne i vulnera el principi de no discriminació.
Fruit de tot aquest desgavell neix la denúncia que l’Oficina Europea del Medi Ambient fa a la UE sobre la utilització de la competitivitat com a coartada climàtica en un moment clau per a la transició climàtica i l’estabilitat econòmica de la zona. La simplificació reguladora de lleis ambientals pot traslladar els costos econòmics als ciutadans i als sistemes públics, mentre s’ignoren els problemes estructurals, com el preu energètic i la dependència dels combustibles fòssils, provocant que estiguem a un pas del desastre.
Tots els grups ambientalistes tenen clar que la simplificació de la Comissió Europea està basada en suposicions polítiques errònies en lloc d’evidències científiques. Així doncs, la política va per davant dels estudis científics i es corre el risc d’afeblir lleis ambientals efectives, reconegudes i votades per la mateixa Comissió. Les estrictes normes ambientals existents han donat seguretat jurídica i han impulsat una gran innovació en el desenvolupament de sectors tecnològics altament productius.
Aquest impuls de les polítiques neoliberals, sota el paraigua de la simplificació, corre el risc d’aprofundir —i no resoldre— les crisis econòmiques, socials i ambientals europees. En canvi, les normes ambientals sòlides han proporcionat seguretat jurídica i prosperitat a la zona; el veritable atzucac són els alts costos energètics, la dependència encara existent dels combustibles fòssils i el retard en la inversió en tecnologies netes preparades per al futur.
Anem molt enrere en l’agenda de la descarbonització per al 2100. Cal que tothom es posi a treballar per revertir aquesta situació tan negativa per al planeta i per a la ciutadania. Pensem-hi.
Joan Cunill, tècnic superior mediambiental