El perellonenc Josep Pallarès Marzal és un catedràtic de Tecnologia Electrònica i investigador de la Universitat Rovira i Virgili i des d’aquest any també n’és el rector. Una persona apassionada del treball i la família a qui li agrada fer submarinisme, cuinar i compartir una bona estona amb els amics.
La redacció d’Imagina Ràdio hem parlat amb ell per conèixer la part més personal del nou rector de la URV:
Primer de tot, qui diries que és, Josep Pallarés, a la gent que no et coneix?
Aquesta és una d’aquelles preguntes que són difícils de contestar perquè cadascú ho veu d’una manera. La gent que no és universitària em podrien definir com un amic dels seus amics. Un noi de poble que se’n va anar a estudiar fora i que ha anat fent coses. Sempre amb les arrels molt ben agafades i sempre pensant amb els seus amics, ja que això és el que es queda quan tot el demés s’acaba.
A nivell de feina, pot ser haurien de ser els altres qui ho haurien de definir. Vaig tenir un alumne el qual a dia d’avui el considero amic, que em va dir : ‘’és un bon profe, però és molt dur’’.
Jo soc molt auto exigent. El fet de venir de fer olives durant l’hivern, fa molt. Ets auto exigent perquè saps que, sense esforç, no s’arriba a cap banda. També ho sóc amb la gent que ensenyo, des de la llibertat i de la confiança, però penso que les coses s’han de fer ben fetes.
Soc exigent però, a la vegada, persona, perquè m’agrada estar al costat de la gent.
D’on va sorgir l’interès per la docència?
El dia que vaig fer la presa de posició, mentre em preparava el discurs, em venia de gust nombrar persones que m’havien marcat durant tota la meva trajectòria. Vaig nombrar un professor que vaig tenir al col·legi: don Roger. No és que el tingués com a referent, però ell era molt pioner amb les tecnologies de la educació. Quan va morir Franco, jo era jove i havia acabat d’estudiar recentment, i em va despertar curiositat.
Jo vaig entrar a la universitat no només per ser mestre, sinó per fer investigació. A mi el que m’agrada és poder combinar aquest doble aspecte de docència i la investigació. En el dia a dia d’un professor universitari, s’hi dediquen més hores a generar coneixement que no pas a la docència. La investigació doctoral, que engloba el coneixement i la investigació, és el que em va motivar de manera majoritària.
Recordes l’època que vas marxar a estudiar fora? Com va ser el canvi per ser d’un poblet com El Perelló?
Jo vaig marxar als 14 anys per fer Batxillerat a Tortosa i, en aquella època, el fet de sortir de casa tant jove ja em va suposar un canvi bastant gros. Al marxar a Barcelona a estudiar física no vaig notar gaire canvi, ja que l’única diferència era el fet de dormir fora de casa i que m’havia de fer jo el menjar. Ara, suposo que la gent de 18 anys que marxa fora deu tenir els mateixos neguits i les mateixes pors i preocupacions que jo tenia.
Tens un bon record d’aquesta època?
Sí, clar. Jo penso que la etapa universitària és una de les millors de la vida. El problema és que no tens diners, però és l’etapa de creixement personal més gros. Ho recordo amb moltes hores d’estudiar i de treballar però la llibertat i el fet de conèixer gent.
Com vas entrar a la URV?
Quan vaig acabar la carrera vaig anar a Madrid a fer una entrevista de feina, però no em van agafar. Per sort, vaig entrar a treballar a la UPC i, quan feia un mes que treballava, a finals d’octubre de 1991, em va sorgir la oportunitat de entrar a la URV, per recomanacions d’un company meu de la facultat.
Aquesta és una pregunta que, si tingués l’oportunitat, m’agradaria fer-la a tots els professors: com et sents quan entres a classe? Com es viu aquest moment des de la perspectiva d’un professor?
Jo donava classes els dimecres a les 15:00 h i aquell dia no dinava. Quan entres a classe sempre tens un ‘’cuquet’’ dintre que et fa sentir una mica de nervis. És com un cuiner que ha fet paelles durant tota la seva vida, però sempre sent aquesta preocupació per si aquesta última li surt bona.
La feina que facis t’ha d’agradar, i has d’estar preocupat perquè et surti bé, per poder pensar al sortir: ostres, quina classe més bona he fet avui.
Per tu serà una classe de moltes que en faràs, però per ells serà única i irrepetible.
Què és el que més li pot agradar d’un alumne a un docent, i què és el que menys?
Crec que el fet que et puguis trobar un alumne pel carrer i que et saludi, és el millor regal que et poden fer. Més enllà del que tu li hagis ensenyat, el més important són les relacions que es puguin establir entre tots dos.
Hi ha gent que podria marxar a estudiar a Barcelona i, en canvi, tria la URV. Per què creus que fan aquesta elecció?
Crec que és perquè hi ha més gent de la nostra zona, i sempre s’està més còmode en un lloc on hi ha gent propera a tu. I també perquè la URV, a nivell de graus, és molt similar a qualsevol universitat catalana.
Com a rector, creus que aquesta és la essència de la URV?
Jo crec que té molt a veure amb la proximitat entre la gent. La URV no està massificada i no ets un número més, tal com passa amb moltes altres universitats. Hi ha un tracte més proper i més o menys tothom es pot arribar a conèixer, i els alumnes poden tenir una gran proximitat amb els professors.
Quines mancances creus que hi ha a les Terres de l’Ebre, a nivell educatiu?
En general, la regió del sud, quasi sempre ha estat la més oblidada. A nivell social, hauríem de ser capaços de crear les condicions perquè hi hagin les qualitats de vida que necessitem perquè la gent es quedi.
Hauríem de creure’ns que podem avançar i que podem tenir les mateixes condicions laborals que molta altra gent d’altres zones.
Ja has dit les coses positives de la URV, però, què creus que hauria de millorar?
S’ha de ser molt autocrític, i hem de ser capaços de generar missatges positius. A l’hora de fer balança, hem de ser conscients que, com nosaltres, ni els altres ho fan tot be, ni tampoc ho fan tot malament.
Els aspectes a millorar a nivell de professorat, penso que la gran mancança que tenim és el relleu generacional. La manca de professors joves, que pot ser és un problema generalitzat, és una d’aquestes.
A nivell d’estudiants, la principal mancança és no saber implicar-se en el dia a dia universitari. La universitat no és només un lloc on vas a classe i després te’n tornes cap a casa, sinó que és un lloc on es creix personalment, i que hi pots viure i conviure amb els que t’envolten. S’hi pot fer molta vida social.
Entre tots hauríem de crear la universitat del futur, on no només es va a fer classe, sinó a crear una versió diferent d’un mateix.
A les eleccions hi van haver dues voltes. Com ho vas viure?
Sincerament, se’m va fer llarg. Al maig de 2019 ja vaig començar a preparar la meva candidatura per al 2022.
En aquest projecte he aconseguit que m’acompanyés un grup molt nombrós compost per persones molt ben qualificades.
El fet que hi hagi tres candidats a rectors amb projectes substancialment diferents va ser molt interessant per la comunitat universitària, perquè els vam donar la oportunitat de raonar quina direcció volen prendre.
Aquest va ser un procés en que hi va haver una gran participació, si la comparem amb la anterior. I el que encara ho fa més positiu és que la segona volta va ser en ple període d’exàmens, i això encara potencia més aquesta satisfacció.
Per finalitzar l’entrevista, com que nosaltres som una ràdio musical, ens agradaria saber quina és la teva cançó preferida.
La meva cançó preferida és Sultans of swing del grup Dire Straits. És d’aquelles cançons que vaig conèixer en la meva època preuniversitària, i que he portat sempre dintre, ja que és d’aquestes que t’acompanyen per sempre.
Redacció- Xavi Llambrich
