Hi ha molts de tipus de solitud, un per a cada persona i per a cada situació.
La de sentir-se una criatura insignificant i minúscula dins el formiguer urbà.
La de quan el mar i les muntanyes se’t tiren al damunt i la bellesa et fa miques.
La de quan tothom se sap la cançó menys tu.
La del passeig nocturn pels carrers fantasmals d’una ciutat que feia unes hores era una festa de llum i de vida.
La de quan estàs en plena joventut però sents la profunda sensació que ja vas sobrant.
La de quan estàs a punt de dinyar-la però sents que encara està tot per fer.
La de no entendre res de res de res.
La de quan se’t tanca la porta del metro o bus o tren als morros i el vehicle avança cap a la prosperitat amb la gent que ha estat més puntual i més ràpida i més àgil que tu.
La de quan t’adones que som una xarxa d’intercanvis interessats i que els teus amics no son tals sinó un mer pacte d’ajuda mútua i que si no ens assassinem els uns als altres és perquè a la presó fa molt de fred.
La de quan tens dia lliure i ningú pot quedar.
La dels segons després d’obrir els ulls al matí, quan encara no saps on ets ni com te dius.
La del zigot, la de l’embrió, la del fetus.
La del cullerot.
La d’escurar després d’una festa.
La de tocar el piano a la penombra.
La de respirar l’aire de les set del matí i pensar que quina bona decisió has pres llevant-te d’hora i poder respirar l’aire pur que el matí et regala i pensar que la vida és preciosa.
La de quan tothom ha vist la sèrie menys tu.
La de veure en els ulls de qualsevol una vida tan diferent a la teua que creus un miracle que pugueu mantenir una conversa.
La dels nombres primers. La dels camps de cotó.
La de mirar-se a l’espill.
La de quan tothom ha estudiat menys tu.
La de la dutxa calenta.
La d’escriure. La de llegir.
La imposada i la buscada, terrible i meravellosa solitud.
