Som la generació que va dels nascuts l’any 1946 fins al 1964, un període caracteritzat per un augment significatiu de les taxes de natalitat. Una generació amb certa estabilitat econòmica, no sé si per una qüestió retributiva o perquè realment estàvem molt influenciats pels nostres pares, fills de la postguerra, en el sentit d’estar preparats pel que pugui passar. Una generació que de joves no sabíem el que eren les vacances laborals, que hem treballat per tenir millor qualitat de vida que els nostres pares i per un futur millor quan arribem a jubilar-nos. Allò que coneixem com l’estat del benestar era molt incipient, i la igualtat d’oportunitats encara més.
I tot això a què bé? Doncs, això bé a què els boomers hem viscut allò que ens ha tocat viure, ni més ni menys, amb avantatges però també amb penúries i necessitats com tothom en l’època que li toca viure. Els boomers hem contribuït com a treballadors a pagar les pensions actuals dels pares. I com que som molts el sistema no ha col·lapsat.
Per aquells que no ho saben, el sistema públic de pensions està basat en un model de repartiment, en què els treballadors en actiu financen amb les seves cotitzacions les pensions dels jubilats actuals. El sistema es fonamenta en la solidaritat intergeneracional: els joves sostenen els majors, i quan aquests joves envelleixin, seran sostinguts per les noves generacions. Fet aquest aclariment he de dir que ningú regala res a ningú. En funció de la teva cotització i dels anys en què ho hagis fet rebràs una pensió en jubilar-te
Fins aquí, tothom ho ha tingut prou clar durant anys. El problema ve perquè ara s’inicia, des de la dreta, una campanya mediàtica per enfrontar aquesta generació amb la dels joves d’avui dia, la generació Z. Un missatge que pot calar amb un segment molt sensible de la població donat que la pensió mitjana que reben els nous pensionistes és més alta que el salari precari que reben molts joves pel seu treball, tot i que el govern hagi apujat el salari mínim interprofessional en més del 60% des del 2019, tot sigui dit amb la negativa de la CEOE, i en contra de la dreta del PP, i de VOX.
Una dreta i ultradreta que estan enviant un missatge subliminar i totalment esbiaixat en el sentit de què les pensions actuals poden col·lapsar el sistema si segueixen el ritme de creixement de l’IPC. Ja estan abonant el camí per a una retallada de les pensions, si arriben a governar, per trencar aquesta solidaritat intergeneracional, i que tothom implementi la pensió pel seu comte. Que ningú s’enganyi!, ja sabem tots els que va fer el PP quan van governar: congelar pràcticament les pensions amb un esquifit increment del 0,25%.
Certament, la generació a la qual pertanyo en molts casos hem pogut arribar abans a aconseguir els objectius que ens marcàvem, però no per això exemptes de dificultats. Hem viscut canvis constants, gent que ha perdut el treball als 55 anys i que han viscut de manera dramàtica les dificultats per trobar un nou lloc de treball perquè l’experiència acumulada durant anys és un obstacle a l’hora de ser contractats. Segons dades de l’enquesta de població activa el 40% d’aquests parats fa més de quatre anys que no té una oportunitat. El 85% dels CV es descarten precisament per l’edat.
Les empreses volen gent jove amb sous més baixos, aquí radica el moll de l’os, en la mesura en què els salaris són més baixos, més baixa és la cotització i per tan més diners s’estalvien aquests empresaris modèlics com el president de la patronal CEOE que està en contra que pugi l’SMI, i mentrestant ell s’apuja el sou en més d’un 20%, prop de 400.000 €/anuals.
Francesc Josep Miró. Comunicador i analista.