El mes d’octubre és quan comença la caça i el debat sobre la seva abolició està servit. Presenta un escenari complicat i complex, de profunds principis ètics, de gestió dels ecosistemes, desenvolupament socioeconòmic del medi rural i de les postures sobre el benestar animal amb arguments de pes per a totes les postures que tenen obert un gran debat i discussió política i social, a favor o en contra de la caça. Precisament, ara, organitzacions ecologistes demanen prohibir la caça de les aus amenaçades al delta de l’Ebre i fan una crida sobre la població d’anàtids que està fent front a un gran retrocés durant els últims anys. Aquestes organitzacions conservacionistes han reclamat al govern de Catalunya que prengui mesures urgents per frenar la caça d’espècies d’aus amenaçades del delta de l’Ebre prohibint i aplicant la mesura. Aquesta petició arriba pocs dies abans de l’inici del període hàbil d’aquest mes d’octubre amb una argumentació potent; es tornen a exposar els fràgils ecosistemes del delta a una pressió insostenible, es calcula que, de mitjana, maten més de 46.000 ocells hivernants o migradors que es cacen en zones protegides o en camps d’arròs i posen en valor a les poblacions d’anàtids. En l’informe sobre aquesta espècie emès per la Generalitat de Catalunya, anomenat ‘Anàtids en declivi, vuit espècies no catalogades’, s’hi apunta un enfonsament de les seves poblacions a Catalunya superant la mitjana de les altres autonomies. Anomenen l’ànec vermell amb un declivi anual del 9,65% amb una població actual que no arriba al 23%; també s’hi inclouen l’ànec xiulador, l’ànec cua llarga, el cercat, l’ànec gris i altres espècies en declivi més moderat com ara l’ànec de coll verd i l’ànec cullera.
Els ecologistes acusen la Generalitat de greu irresponsabilitat a l’hora de sotmetre a pressió cinegètica aquestes poblacions en declivi que compromet directament la seva viabilitat i va en contra del principi de precaució mediambiental, creant un descens d’anàtids any rere any; a Catalunya la pèrdua se situa en el 40% en l’índex d’abundància de la fauna aquàtica. Al delta de l’Ebre es concentren les tres quartes parts del total de les aus aquàtiques hivernants censades a l’estat espanyol, com àrees d’alimentació, descans i refugi. Es denuncia que l’activitat cinegètica posa en un risc molt alt l’últim dels refugis del litoral català de la Mediterrània per espècies en perill crític d’extinció com els anàtids. La responsabilitat final d’aquest extermini a les aus en declivi és, de manera física, dels caçadors i de manera intel·lectual del Departament d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya pel fet de continuar autoritzant la caça d’espècies en declivi posant-les en greu perill d’extinció.
Les dades que mou la Generalitat ens indiquen una caiguda constant del nombre de llicències de caça; té totes les dades per la seva prohibició. El 1997 hi havia més de cent mil llicències, el 2011 seixanta-dues mil i, l’última referència que se situa en l’any 2023, trenta-dues mil; però tenim una gran discordança i és que a menys llicències més animals morts, les captures van augmentant any rere any a la vegada que s’augmenten les ràtios permeses de caça. D’aquesta manera, malgrat la caiguda de llicències, les subvencions de la Generalitat van augmentant, entre part del 2018 i 2024 a Catalunya la federació de caça va rebre un milió d’euros, essent la federació autonòmica que més subvencions va rebre, una vergonya total de l’administració. La llei 30/2014 de 3 de desembre de Parcs Nacionals estableix de manera clara i contundent que la caça esportiva i comercial és una activitat incompatible en aquests espais protegits i es va fixar una moratòria de 6 anys que va acabar el 5 de desembre del 2020 i des de les hores està vigent. La competència per a la prohibició definitiva de la caça esportiva i comercial és de l’administració gestora de cada Parc Nacional, essent, doncs, competència de cada comunitat autònoma, l’única que pot programar, i organitzar activitats pel control de poblacions d’acord amb els objectius del Pla Director i del Pla Rector d’ús i gestió. Amb aquestes dades no hi ha cap dubte que la responsabilitat de l’extinció dels anàtids és de la Generalitat de Catalunya en recolzar la caça i ajudar-los econòmicament. La caça mai ha estat una gestió d’animals salvatges, més aviat té el caràcter d’una fira per persones amb trastorns psíquics que actuen a cegues; la caça recreativa i comercial és una perversió pel que respecta a l’eliminació d’excedents i mai és un mitjà fiable per una reducció, especialment en espècies adaptables de reproducció ràpides i mòbils. Per parlar d’un exemple, les peces caçades de porc senglar han augmentat considerablement, però la seva població continua creixent, podem afirmar que la regulació que diuen que fan els caçadors no és certa sinó que el que provoquen és la dinàmica poblacional compensatòria o sobrecompensació: la natura no reacciona de forma passiva davant les pèrdues sinó que les sobre compensa amb més cries. Al final l’administració ha d’entendre que al segle XXI la caça està fora de lloc i el que caldria és prohibir-la a tot el territori nacional. Reflexionem-hi.
Joan Cunill, tècnic superior mediambiental