L’emissió de gasos hivernacle a Catalunya ha pujat més l’any 2026 que en el 1990, any pres com a referència de la baixada d’aquests gasos; estem superant les 5 tones per persona anuals i, per complir amb els Acords de París sobre el Clima, s’haurà de reduir la petjada de carboni en un 60% d’aquí a l’any 2030; queden 7 anys per arribar-hi i, a hores d’ara, Catalunya està molt lluny d’assolir aquest objectiu. Els sectors que provoquen la contaminació i l’escalfament dels gasos efecte hivernacle no tenen tots la mateixa importància. Les dades que té la Generalitat ens diuen que la indústria (sense residus, van a part) i el transport són responsables a parts iguals de 6 de cada 10 tones alliberades al país, mentre que l’11% es genera a l’agroramadera; i la part greu d’això és que el Govern no té cap pla per reduir aquestes emissions.
Per contra, les polítiques públiques es focalitzen a proveir als ciutadans d’energia elèctrica, responsable del 15% dels gasos efecte hivernacle, que propicia molts projectes de companyies fòssils i de fons voltor que obren línies de negocis verds a tot el territori. El consum residencial amb residus inclosos és el 7% d’energia de tot el país. D’altra banda, es demana als ciutadans que facin un sacrifici pel clima creant comunitats energètiques i posant plaques solars; la resta d’accions del govern es basen a facilitar el desplegament de parcs eòlics, solars, ajudes a les inversions d’hidrogen verd i la interconnexió de gasoductes tot plegat sense cap objectiu per la mitigació o adaptació del canvi climàtic; parlant clar, un desgavell tot plegat que no assegura a Catalunya l’objectiu fixat per Brussel·les. La redimensió dels 14 sectors industrials que tenim al país, que suposen el 58% del Valor Afegit Brut (VAB) és clau per la transició eco social que s’ha dissenyat per la mitigació del canvi climàtic. El turisme i la construcció en són la meitat de la producció; les indústries pesants, l’automoció o l’agroramadera una quarta part; l’energia elèctrica i el tèxtil 1,27% i l’aeroespacial que suposa un 1,31%. El gruix fort de l’ocupació la té el sector de la construcció mentre que el més feble és el de les energies renovables amb un 4%, amb mig milió de llocs de treball.
Les dades ens posen en antecedents del perquè anem tan enrere en complir l’objectiu de la descarbonització; la petjada de carboni d’un turista és equivalent a la de 10 residents de qualsevol ciutat del nostre territori. El turisme s’ha de replantejar seriosament a la baixa, també la indústria intensiva de tots els sectors i les construccions residencials, el retard de Catalunya es veu molt; a ulls de la Cambra de Comerç, el país necessitaria una inversió del 0,7% del Producte Interior Brut anual perquè tot el sistema elèctric fos d’origen Renovable el 2050; s’han d’incrementar 15 vegades els MW i, per fer-ho possible, en el 18% del territori hi ha d’haver Parcs Eòlics i en el 15% Plaques Fotovoltaiques. Fins ara aquests parcs han tingut una forta resistència ciutadana ja sigui perquè no s’ha donat la informació que calia o bé que la gestió s’està fent molt malament i amb les dades que tenim hem de dir que segurament és per la segona opció.
La clau per arribar al 2050 amb els deures fets és la renovació d’edificis públics i habitatges en eficiència energètica i un gran estalvi de residus, amb un entorn verd a pobles i ciutats. Aquests vectors significarien una retallada del GEH que ha d’anar lligat amb un compromís polític de la qualitat de la vida urbana, a més de fer una nova llei de Barris segle XXI que, començant per les àrees més empobrides i degradades, permeti fer ciutats d’espais de vida climàticament més agradables a la ciutadania per viure a l’hora que es lluita contra el canvi climàtic. Reflexionem-hi.
Joan Cunill, tècnic superior mediambiental